Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Aurora Picornell, la 'Passionària de Mallorca'
Revivim la història de la primera dona empresonada per motius polítics després del cop d'estat, un símbol de la lluita sindical, del comunisme i del feminisme
Dimarts, 5 de gener de 1937, Palma. Les últimes hores a la presó de Can Sales són agredolces. El goig de tornar a veure la seva filla, l’Octubrina Roja, no pot amagar el temor de l’Aurora d’una visita que, a més d’excepcional, és insòlita. No se’n refia gens ni mica. Maria Pasqual, que també ha rebut la visita de la seva nena, pensa que aquesta concessió no és sinó el preludi de la seva desgràcia. Fa uns mesos van executar el seu marit en una de les anomenades tretes de presons: el van alliberar per ser segrestat i ajusticiat sense judici, sense condemna, sense testimonis.
Havent sopat, l’Assumpció, la zeladora, diu el seu nom en veu alta: Aurora Picornell Femenias. També anomena Catalina Flaquer Pascual i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual Flaquer, conegudes com les roges del Molinar, i Belarmina González Rodríguez, una noia de 22 anys de Palència. Els diu que són lliures, que poden sortir de la presó i marxar cap a casa. Elles, però, no tenen cap dubte del seu futur: les duen a matar.
La matinada del 6 de gener, nit de Reis, havia estat triada per ser una nit negra. La Passionària de Mallorca –com també les roges del Molinar– va ser vexada i executada a l’oratori de la Creu, al costat del cementiri de Porreres, un municipi a trenta quilòmetres de Palma amb una activa i nombrosa Falange local. Aquesta va ser l’única treta de presoneres de Can Sales, tot i que va ser pràctica habitual a la presó dels homes. Però, per què aquesta jove costurera, filla del barri mariner del Molinar de Llevant, va ser detinguda el 19 de juliol de 1936 quan sortia d’una botiga prop de casa seva? Per què va ser la primera dona empresonada després del cop d’estat?
Just després de l’Alzamiento nacional es va encetar a Mallorca una dura repressió contra els elements considerats subversius i especialment contra aquelles persones que tenien una certa significació amb la lluita obrera i d’esquerres. N’Aurora, amb 25 anys, tenia un llarg historial com a política, sindicalista i activista. Va ser la primera dona que va militar en el Partit Laic de Mallorca, va organitzar el Sindicat de Sastresses de Palma i el Socors Roig Internacional, va ser una dirigent activa de la Federació Balear del Partit Comunista (PCE) i es va significar especialment en la defensa dels drets dels treballadors i, sobretot, de les dones. De fet, només uns mesos abans de ser detinguda, va tenir un rol decisiu en la commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora, un míting multitudinari presidit per primer cop exclusivament per dones a l’illa.
Aquesta significació clara i decisiva en la lluita de l’alliberament de les dones explicaria per què el matí del 6 de gener, un grup de cinc homes, tres de paisà i dos vestits amb camisa azul, van entrar en un bar del Molinar i van deixar glaçats tots els presents. El tal Mateu de ses gasoses, veí falangista del barri, exhibia, fent-los voleiar per sobre el seu cap, els sostenidors ensangonats d’Aurora Picornell. Una mostra cruel que la dona lliure i alliberada havia caigut.
Articulista i oradora brillant, els discursos de la costurera revolucionària havien estat sempre dels més victorejats i, durant la que havia de ser la seva última primavera, s’havia consolidat com a símbol per excel·lència de l’esquerra mallorquina. Per si tot això no fos suficient, Aurora Picornell formava part d’una família amb uns ideals comunistes marcats. Picornell era, per tant, l’objectiu ideal dels falangistes que volien exemplificar la seva repressió fent caure un símbol: represaliada, detinguda, assassinada i esborrada de la història.
Aquest últim punt, però, no va ser aconseguit, ja que el cruel assassinat va ajudar a fer créixer el mite de la Passionària mallorquina en l’ideari popular de la clandestinitat. Amb l’arribada de la Transició, als anys setanta del segle passat, la lluitadora va ser reconeguda públicament com a màxim referent històric del comunisme mallorquí de preguerra i de la repressió posterior, fins a ser nomenada, el 2017, filla predilecta de l’illa de Mallorca.
La història de Picornell, però, podria haver estat una altra si, com tenia previst, el dissabte 18 de juliol de 1936 hagués salpat, amb els seus germans Joan i Llibertat, amb el vaixell Ciutat de Barcelona que els duria cap a la capital catalana per participar en l’Olimpíada Popular. La notícia que s’havia produït un cop d’estat ho va canviar tot. Aurora va decidir quedar-se a Palma, sense saber que estava signant la seva sentència de mort. Probablement, aquell mateix dia va ser una de les dirigents d’esquerres que van anar a demanar al governador civil que activés la resistència contra els colpistes i armés les classes obreres. Antonio Espina no ho va acceptar, hores després es declarava l’estat de guerra.
Si bé l’alliberament de la dona i el seu paper en la revolució socialista i comunista eren els temes principals dels articles que Picornell va escriure al llarg de la seva vida, la denúncia de l’explotació laboral –amb noms i cognoms– i les condicions de vida a les presons també van ser qüestions recurrents. El setembre del 1935, Picornell va ser detinguda, per primera vegada, per vendre exemplars del setmanari comunista Nuestra Palabra, que suposadament duia encartats uns manifests subversius. La van processar per un delicte d’excitació a la rebel·lió i la van tancar a la presó provincial de Palma (o dels caputxins).
Setmanes després, escrivia una dura crítica a la insalubritat i l’escassedat alimentària que va trobar a la presó: màrfegues mullades, catres de palla sense llençols, acumulació de nou dones en un departament per a sis i una dieta amb què “no pot viure cap persona humana”. Una situació molt similar a la que es va trobar el juliol del 36 a la presó del carrer dels Caputxins, el primer lloc on va ser ingressada: brutícia, xinxes, sobresaturació... Unes condicions que, fins i tot, van ser denunciades pel mateix comandant militar de les Balears, motiu pel qual es va habilitar un hospici del número 42 del carrer d’en Sales, que les Germanetes dels Pobres feien servir com a asil d’ancians, conegut popularment com a Can Sales o Ses Hermanites.
Les condicions de vida de les internes van millorar lleugerament al nou espai, però continuaven estant amuntegades, amb una alimentació escassa i una monotonia constant, entre la lectura prohibida i l’obligatorietat de cantar l’himne feixista, el Cara al sol, a l’hora de baixar la bandera. Més d’un centenar de dones van passar per Can Sales fins als anys quaranta, quan es va deixar de fer servir com a presó. Picornell va ser una de les més joves, però també una de les més combatives, exercint un cert lideratge moral sobre la resta atesa la seva experiència política i organitzativa.
Comentaris