Som a València on s'ha traslladat el govern de la República Espanyola tot fugint d’un Madrid colpit per la Guerra Civil, per entrevistar aquest novembre del 1936 la ministra de Sanitat i Assistència Social, l’anarquista Frederica Montseny, integrada amb altres membres de la CNT-FAI (Confederació Nacional del Treball–Federació Anarquista Ibèrica), organització sindical obrera de tarannà antiestatal, en l’executiu que presideix el socialista Francisco Largo Caballero. Si la presència d’anarquistes en un govern ja és sorprenent, la d’una dona és ben bé una revolució.

Senyora Montseny, és conscient que s’ha assegurat un lloc en la història en ser nomenada ministra el dia 4 d’aquest mes?

Si ho diu pel fet de ser la primera dona que té aquest càrrec a Espanya, ja li anuncio que vull desenvolupar una feina que amb el temps es consideri més important que l’anècdota de la meva condició.

I quin seria l’abast d’aquesta feina?

El d’assolir la justícia social, cosa que implicaria abatre tota mena de prejudicis. Ja n’hi ha prou, de menystenir els més febles! Tinc la intenció de crear llocs d’acollida per a infants, menjadors per a embarassades i centres d’atenció per a prostitutes que els serveixin de sostre i d’escola per aprendre un ofici; a més, confegiré una llista de professions que puguin exercir persones discapacitades i impulsaré una llei de l’avortament.

L’oportunitat de tirar endavant aquests projectes l’ha influït per acceptar entrar en el govern?

Hauria lluitat igualment per allò que crec legítim encara que no hagués estat investida de cap autoritat.

Anarquistes que avui són ministres, una situació sense precedents al món. Com és això?

Sé que sobta, atès el nostre ideari, però les circumstàncies provocades per la guerra i per l’amenaça feixista han modificat la naturalesa del poder i de l’Estat, i permeten que intervinguem directament en estructures oficials. Que quedi clar que la CNT-FAI no ha canviat, és l’Estat el que ha deixat de ser una força opressora, i que ara som on som per garantir que es respectaran i consolidaran els avenços que el poble ha aconseguit des que ha començat el conflicte. La unitat contra el feixisme que ha buscat el senyor Francisco Largo Caballero ha fet possible que, per fi, el poder sigui popular.

Abans de ser en el de la República, la CNT-FAI, amb més relleu a Catalunya que a Espanya, ja era en un altre govern, el de la Generalitat. Podrà mantenir les mateixes postures en ambdós executius?

Per què no? És cert que a Espanya no tenim una implantació tan forta, però això no és  excusa perquè hàgim de sotmetre’ns a altres voluntats.

El vostre pare, Joan Montseny (a la imatge), un destacat activista àcrata en èpoques passades, s’ha oposat enèrgicament que els anarquistes col·laborin en tasques governamentals.

I a què treu cap, ara, el meu pare? Miri, ell és ben lliure de donar la seva opinió, és clar, però jo li dic que li manca perspectiva. Tem que implicar-nos amb l’Estat signifiqui la liquidació de l’anarquisme, que el contacte amb el poder ens corrompi, i no s’adona que assumir responsabilitats en moments tan greus com l’actual dignifica més que no pas desvirtua la nostra doctrina.

Quina reacció espera que susciti en l’esfera internacional aquest protagonisme de la CNT-FAI?

No me l’afiguro dolenta. Ens hem posicionat a favor de la democràcia, i aquella burgesia estrangera reticent a proporcionar-nos armes perquè imaginava un país en mans de comitès revolucionaris incontrolats ja no pot negar el socors a qui representa la legalitat. Un cop solucionat el problema del subministrament del material, podrem organitzar un exèrcit del poble, que serà el pas definitiu per guanyar la guerra.