Òrfena de molt jove, Carme Ballester treballava de dependenta en una botiga de la família Broggi. Gràcies a aquesta família es va començar a interessar per la política militant a Estat Català, partit que més tard s’integraria a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Ballester era una activista en defensa dels drets de la dona, des d’una perspectiva republicana, d’esquerres i independentista. Ella i el seu primer marit, Joan Duran, havien estat molt implicats en Estat Català. Al Casal d’Esquerra de la Gran Via de les Corts Catalanes, ell hi feia de tresorer, i ella era la vocal i màxima responsable de la secció femenina de l’entitat. Participava en mítings, de Sabadell a Santa Fe del Penedès, de Mataró a Reus i a Igualada, del barri del Clot al del Poblenou de Barcelona... La seva prometedora carrera política va quedar estroncada quan es va casar amb Lluís Companys, però era feliç.

Ballester va conèixer Companys uns anys abans que esclatés la Guerra Civil. Probablement la parella es va trobar quan Ballester, acabada de separar, va anar a viure amb el seu germà en un pis de Sants propietat de Lluís Companys. La seva relació amb el president va sortir a la llum pública arran dels fets del Sis d’Octubre del 1934, quan ella, tot i la presència dels militars, es negà a abandonar el Palau de la Generalitat.

Per poder-se casar, Companys es va separar de la seva primera esposa, Mercè Micó. No va ser una boda de conte de fades. Feia gairebé tres mesos que havia esclatat la guerra i ja s’havia vessat molta sang! Passaven cinc minuts d’un quart de sis de la tarda del 5 d’octubre del 1936 quan el jutge Sever Gibert Piera la va convertir en l’esposa de Lluís Companys al Palau de la Generalitat, amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, i Manuel Companys, germà del president, com a testimonis.

La primera dama de Catalunya
Ballester estimava amb bogeria Lluís Companys i se sentia molt còmoda en el paper de primera dama de Catalunya, un rol que ningú abans que ella havia assumit. La notorietat de Ballester, però, no va ser ben rebuda per tothom. Alguns li deien despectivament 'la Pompadour', fent referència a l’amant més cèlebre del rei francès Lluís XV. I és que si un nom de dona havia circulat en els cercles polítics de la Barcelona dels anys trenta era el de Ballester, sobretot pel seu 'affaire' amb el creador de les Joventuts d’Esquerra Republicana (JEREC) i futur comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, el 'Capità Collons'. Les seves trobades sexuals, suposadament d’alt voltatge, eren la tafaneria més comentada en certs ambients

El rumor: Companys va desencadenar els fets del Sis d'Octubre per impressionar Ballester
De fet, i arran dels fets del Sis d’Octubre, el rumor que va córrer va ser que Companys havia revoltat la Generalitat per impressionar Ballester; per demostrar-li que ell també era catalanista... com Badia! Una llegenda que el mateix Tarradellas, més endavant, contribuiria a estendre. Quan li demanaven una explicació per la deriva nacionalista de Companys es limitava a respondre un lànguid: “Cherchez la femme” (busqueu la dona). 

No hi ha proves fefaents de la influència de Ballester sobre el president, ni tampoc sobre la teoria que la mà del president pogués estar rere els anarquistes que van assassinar Miquel Badia i el seu germà l’abril del 1936. Les dues úniques certeses són que Companys cessaria del càrrec Badia i que la seva relació amb Ballester sortiria a la llum pública arran dels fets del Sis d’Octubre.

Després d’haver-se-la vist acompanyant Companys en el lliurament de la bandera de la Columna Macià al tinent coronel Bosch, en el partit de futbol que es disputaven les seleccions de Catalunya i València a l’estadi blaugrana de les Corts, en els concerts de Pau Casals al Liceu, en la rebuda de la flota republicana amarrada al Port de Barcelona... el 3 de juny del 1937 faria el seu primer acte públic a títol individual coincidint amb un homenatge a les víctimes del bombardeig de Gernika. Carles Gerhard, comissari de la Generalitat a Montserrat, la retrata a les seves memòries com una dona “brava de temperament”. “Sabia el que volia i hi anava de dret. Petita d’estatura, agraciada de formes, cabell d’un ros or magníficament pentinat, cutis fresc i fi, boqueta menuda i ben tancada i grans ulls amb reflexos metàl·lics, era tot un caràcter”.

Presidenta honorària de La Dona a la Rereguarda
Ballester era presidenta honorària de La Dona a la Rereguarda, col·laborava amb el Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles, sobretot en aquelles activitats solidàries que ajudessin a mitigar el sofriment dels nens. La guerra, però, mostrava la seva pitjor cara i el matrimoni s’havia de refugiar sovint al monestir de Montserrat.

Les crítiques pel viatge privat a París i Brussel·les per visitar el fill malalt de Companys
En aquest temps d’incertesa, un viatge privat a París i Brussel·les per anar a visitar el fill malalt de Companys li va donar oxigen.  El Lluïset, com deien familiarment al fill del president, estava ingressat en una clínica psiquiàtrica que costava molts diners des que se li havia diagnosticat hebefrènia catatònica, un tipus d’esquizofrènia greu i progressiva.

Les fotografies que va publicar la premsa francesa la mostren radiant, amb un abric de pell i un pom de flors que li van regalar les autoritats franceses que els van rebre a l’estació d’Orsay. Aquelles fotos van donar munició a l’enemic. La premsa franquista va publicar que Ballester s’havia gastat 18.000 francs en roba durant el viatge.

El 3 d’abril del 1938 els franquistes van ocupar Lleida i van abolir l’Estatut d’Autonomia. Va ser un cop dur per a Companys. En aquells moments, la caiguda de Barcelona semblava imminent: ella havia de marxar. El 6 d’abril del 1938 va creuar la frontera amb la filla del president, Maria; l’esposa de Josep Tarradellas, aleshores conseller primer, i altres familiars d’alts càrrecs de la Generalitat.

El retrobament amb Companys, un any després
Ballester no s’hauria imaginat mai que seria el seu darrer dia a Catalunya. Tampoc no comptava que tardaria un any a tornar a veure el seu marit. Incomprensiblement, Franco va decidir posposar l’avanç sobre Catalunya i dirigir-se cap a València. L’agonia es perllongava. Finalment, el 24 de gener del 1939 Lluís Companys també va partir cap a l’exili. Dos dies després, s’ocupava Barcelona.

Companys i Ballester es van retrobar a París el 9 de febrer del 1939. Començava un període d’incertesa. El president va recomanar a la seva filla Maria, casada amb Hèctor Gally i mare d’un nen petit, que s’embarqués cap a Mèxic, perquè semblava més segur. El president, per la seva banda, va decidir establir-se a La Baule, a la Bretanya (França). El parlamentari d’ERC Joan Casanella es feia càrrec del lloguer d’una petita casa que el matrimoni ocupava amb un nebot de la Carme, Francesc Ballester, i una serventa lleidatana que els acompanyava. La dona de Companys es va començar a fer càrrec aleshores del Lluïset.

Quan els nazis va assetjar París, l’equip mèdic de la clínica on hi havia el Lluïset va traslladar els interns, però enmig del caos d’un bombardeig el fill del president es va perdre. La desaparició del noi va trasbalsar tots els plans. El matrimoni va prendre la decisió de no abandonar La Baule fins que no se’n tinguessin notícies. Seria massa tard. El vespre del 13 d’agost de 1940, cinc membres de la policia militar alemanya van escorcollar sense miraments l’immoble, van confiscar els 70.000 francs que tenien estalviats i es van emportar detinguts el president i el seu nebot. Ballester va tenir esma d’amagar unes joies i el penjoll d’or de la presidència de la Generalitat. “Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims a la butxaca”, escriuria la mateixa Ballester en una carta datada a finals dels anys seixanta dirigida al govern alemany per poder demanar una pensió com a víctima del nazisme.

L'última vegada que veu Companys
La situació era dramàtica, però no va perdre el coratge. L’endemà mateix es va traslladar amb bicicleta a la Kommandatur alemanya, on li van dir que no saben res del seu marit. Ja marxava quan un francès li va dir, discretament, que anés a Ville Caroline. Així ho va fer. Els soldats li van barrar el pas, però “amb signes els vaig donar a entendre que jo tenia un rendez-vous (trobada) amb un oficial” i va aconseguir entrar on era Companys. Ja se l’emportaven. “Vaig córrer cap a ell, però l’oficial em va agafar pel braç per treure’m a fora. No vaig posar-hi resistència. Sols vaig cridar: ‘Lluís!’. Ell es va girar cap a mi i em va fer un signe amb la mà volent dir: ‘Fuig d’ací!’. Ja no el vaig veure més.”

Ballester s'assabenta per la ràdio de l'afusellament de Companys
Ella no es va rendir. Va escriure al mariscal Pétain, a l’arquebisbe de París i, fins i tot, a l’ambaixador espanyol suplicant que intercedissin pel seu marit, però tot fou debades. La resta de la història és prou coneguda. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, Companys va ser condemnat a mort a Barcelona el 14 d’octubre del 1940. Abans que s’executés la sentència va tenir temps d’escriure una carta a la seva filla Maria i dues a la seva esposa. Ballester encara no havia rebut la llarga carta d’amor quan el 16 d’octubre va sentir per la ràdio que el seu espòs havia estat afusellat. Es va desmaiar.

La vídua de Companys no es podia permetre el luxe de plànyer-se. Estava sense un cèntim, lluny de casa, i amb el Lluïset desaparegut. Trobar el noi va ser la seva prioritat. Va inserir anuncis breus en diferents diaris fins que el prefecte de Llemotges li va enviar una targeta postal informant que un jove que responia a la descripció era en un centre psiquiàtric de la ciutat. Es veu que, després del bombardeig, el jove va divagar per les carreteres fins que les autoritats franceses el van incorporar a una companyia de treball per obrir trinxeres. El Lluïset s’hi negava. Després d’unes quantes pallisses, un metge s’adonà de la seva malaltia i el portaren a un psiquiàtric de Llemotges. Ballester, que no havia tingut fills propis, es va escriure amb Maria Companys perquè estigués al cas del que passa. “Sou els fills del  meu home i del meu tot”, li diu per carta. “Me l’he estimat [a Companys] com ja no es podia fer més [...] si creus que és suficient perquè em guardis l’afecte i el respecte, ell t’ho agrairia des de l’altre món.” I afegeix que lamenta no ser la seva mare biològica perquè “així em quedaria alguna cosa seva”.

El trasllat a París per estar més a prop del Lluïset
A mitjan 1942 Ballester pren la decisió de deixar La Baule i traslladar-se a París. És més pràctic per anar a visitar el Lluïset a la clínica, i també és una manera de passar pàgina. Des de la capital francesa contacta amb Josep Tarradellas. Seria l’inici d’una llarga relació epistolar i personal amb el futur president de la Generalitat que duraria fins a la mort de Ballester el 1972 (podeu llegir-ne algunes, a aquest article del web). Bàsicament, la vídua de Companys li demanava ajuda econòmica. Per a ella i per al Lluïset. També li explicava les seves penúries de l’exili, el seu carteig amb Maria Companys, les visites que rep, els actes que organitza... Li han matat l’home, però conserva intactes les forces. Creu fermament que derrotant Alemanya caurà la dictadura franquista i decideix passar comptes amb els assassins de Companys. És per això que s’implica en la Resistència francesa.

En algun moment entre el 1942 i el 1944 s’allista a la xarxa del coronel Lizet, pseudònim del general De Marguerittes, i més endavant també col·laborarà amb l’organització del general Delestraint —dos destacats resistents francesos que participaren de forma decisiva en l’alliberament de París. La seva tasca consistia a auxiliar perseguits per la Gestapo, molts d’ells jueus, fos amagant-los, alimentant-los o ajudant-los a passar d’una zona a l’altra o fins i tot cap a l’estranger. Havia de ser molt prudent, perquè tot i que vivia al districte XVI, un barri benestant on els alemanys no comptaven trobar-hi enemics capaços de jugar-se la vida, sospitava que la policia secreta nazi la seguia i la vigilava, cosa que es demostraria absolutament encertada. 

Reconeixement de les autoritats franceses
El seu valor seria recompensat després de la guerra. Per la seva destacada actuació, li donarien dues medalles de coure que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya i que tenen gravada la inscripció següent: “LIBERATION DE PARIS. LE COLONEL LIZÉ A SES COMPANGNONS D’ARMES. 19-28 D’AOUT 1944. MME COMPANYS”. A la desfilada de la victòria que anava del pont de Neuilly fins a la Concòrdia, Carme Companys, com es presentava aleshores, era a la tribuna oficial i quan De Gaulle va passar al seu davant, amb una gran senyera portada per republicans que anaven a prop seu, li van donar una gran quantitat de flors. Ella plorava d’emoció.

A més de col·laborar en la Resistència francesa i de dedicar-se en cos i ànima al seu fillastre (el Lluïset), Ballester es va consagrar a preservar la memòria de Companys i a mantenir viva la flama de la Generalitat a l’exili. Una de les primeres coses que va fer després de l’alliberament de París va ser organitzar una missa en record del seu marit a la parròquia de Saint Honoré el 14 d’octubre del 1944. Restablir el seu honor, mantenir viva la flama de la Generalitat a l’exili i col·laborar amb el Comitè d’Ajuda als Republicans Espanyols es convertirien en una obsessió. A banda d’ocupar-se del noi. El Lluïset li feia preguntes. Feia molt que no veia el seu pare. La Carme inventava, no volia que patís més del compte, segons va escriure a Tarradellas. Li parlava de la seva germana i dels seus nebots, que vivien feliços a Mèxic.

En les seves cartes a Tarradellas, Ballester va palesar les seves penúries econòmiques. “Per la pensió d’en Lluïset a la Maison de Santé pago 5.000 francs tot i que el pobret està en tercera classe.” O més endavant: “Una infecció a la cama obliga a amputar-li l’extremitat. Per l’operació m’han demanat 15.000 francs”. Tarradellas es commou. Comença a moure fils. Un dels primers ajuts oficials que va donar el Govern encapçalat per Josep Irla, qui com a president del Parlament havia assumit la presidència de la Generalitat, va ser destinar una pensió de 10.000 francs mensuals a Carme Companys i al fill malalt del president.

Ajut econòmic del govern basc
Conscient que el govern basc a l’exili disposa de més recursos que la Generalitat, el 17 de novembre del 1946 Ballester es va trobar amb el destacat membre del Partit Nacionalista Basc i exministre republicà Manuel Irujo. La vídua de Companys li va explicar que rebia uns diners de la Generalitat, però que eren insuficients, fins al punt que s’havia hagut de veure obligada a vendre’s la roba. El govern basc decideix ajudar-la amb 10.000 francs més. Ho fa com una inversió de futur. Companys era un símbol. “Su mujer será en Cataluña una persona respetable. Hay que tener presente que los años van ganando terreno en ella y que las canas dan respeto siempre.” Se sobreentén que encara era vista amb reticència.

Canvia de pis, treballa en un taller de costura i neteja la llar de famílies adinerades
La vida a París era dura, sobretot als hiverns. De tant en tant, Ballester visitava el seu nebot a La Baule o era convidada pel matrimoni Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau. Però els diners no li arribaven i Madame Companys no va tenir més remei que canviar de pis i buscar una feina que l'ajudés a cobrir les despeses. Sense estudis i exiliada no podia aspirar a un treball ben remunerat. La feina més estable era en un taller de costura propietat de Madame Catty, a la rue de la Pompe. La seva tasca consistia a portar encàrrecs a les clientes de la botiga i a fer de relacions públiques, aprofitant el seu passat de vídua d’un president afusellat per la dictadura franquista. Per completar els ingressos, es dedicava a netejar la llar de les famílies adinerades del barri. I al final del dia, visitava el Lluïset. Fins que el fill del president va morir. “Ha mort el meu pobre malalt i ha fet que tornessin a obrir-se les llagues i a remoure’s tot”, escriu Ballester a Ventura Gassol el 1956.

La situació personal de Ballester es va complicar molt als anys seixanta. Les ajudes per part de la Generalitat eren cada cop més minses. Estava sola, endeutada i amb una salut precària perquè havia sofert dues crisis cardíaques. “Estimat Josep, estic sola a tota la casa, tothom sou fora de vacances. Els Chastagnier [?] varen marxar fa 14 dies, els vaig prometre que els enviaria els 2.350 francs que els dec. Tots els amics són fora. Moralment i físicament estic molt acabada. El meu nebot m’ha enviat poc per anar menjant. Fa dies que sols menjo llet en pols i biscotes, tot m’és igual”. Aquesta demanada desesperada de Ballester provoca una reacció en cadena. Des de les colònies d’exiliats catalans de França fins als casals catalans d’Amèrica, passant pel Consell Nacional de Catalunya de Josep M. Batista i Roca o el mateix mecenes Joan B. Cendrós, comencen a recollir diners. Fins i tot, l’aleshores ministre de Cultura, André Malraux, informa de la situació de la vídua de Companys al president de la República, que accedeix a fer-li arribar diners.

La indemnització del govern alemany com a víctima del nazisme
La solució definitiva als seus problemes econòmics es resoldria el 1970, quan va aconseguir una indemnització del govern alemany com a víctima del nazisme. Però ja no tindria temps per assaborir la tranquil·litat econòmica perquè moriria dos anys després, el 7 de març de 1972. Ballester havia deixat el funeral pagat, les esqueles per publicar a 'Le Figaro' i 'Le Monde' redactades i, fins i tot, havia donat l’ordre que no l’enterressin fins passats 10 dies de la seva mort per donar temps que s’hi desplacés gent des de Catalunya. La cerimònia no va ser, ni de lluny, tan multitudinària com ella hauria volgut. En aquest últim capítol el destí tampoc no li va jugar una bona passada.