Dones

Marie Curie: "Investigàvem la radioactivitat sense ajuts de cap institució"

Jordi Mata imagina com hauria reaccionat la científica polonesa després de convertir-se en la primera persona en guanyar dues vegades el premi Nobel

Jordi Mata
18 de juliol de 2019
Retrat de Marie Curie després de guanyar el premi Nobel de Química l'any 1911
Retrat de Marie Curie després de guanyar el premi Nobel de Química l'any 1911 Wikimedia Commons

Conversem a Estocolm amb Maria Sklodowska-Curie, científica polonesa nacionalitzada francesa, quan s’acaba aquest dia de desembre del 1911 en què Gustau V, rei de Suècia, li ha lliurat el premi Nobel que reconeix els serveis que ha prestat a la química amb el descobriment dels elements radi i poloni i l’aïllament del primer. És una dona d’aparença modesta i fràgil, de gest trist i cansat, que no sembla impressionada pel fet de ser fins ara l’única persona que ha guanyat dos cops un guardó com el Nobel, tan prestigiós tot i haver-se constituït en una data, el 1901, que encara el fa jove.

Madame, no us veig contenta malgrat l’honor que heu rebut.

Doncs ho estic, però suposo que la fatiga de tants anys de feina i de penalitats se’m nota més que la satisfacció.

Tan malament ho heu passat?

Us creieu que investigar és asseure’s davant un microscopi i prou? En el meu cas i en el del meu difunt espòs, Pierre, investigar ha estat gairebé deixar-hi la pell literalment. Quan vàrem començar a estudiar la radioactivitat disposàvem de mitjans precaris, treballàvem en un hangar, patíem cremades durant els experiments i l’esforç ens feia emmalaltir.

I no teníeu cap ajut?

Llevat del de familiars i amics, cap. Ni la Sorbona, ni l’Acadèmia Francesa ni la resta d’institucions que podien sentir curiositat per una tasca que anorreava teories que estaven en voga en la física van atorgar-nos una confiança que ens hauria estalviat maldecaps. En canvi, a l’estranger es mostraven interessats en els nostres progressos i fins i tot a Pierre van oferir-li una càtedra a Ginebra, però ell la va refusar perquè volia ser reconegut al seu país, aconseguir pels seus mèrits allò que altres obtenien per recomanació. És penós adonar-se que enlloc existeix una igualtat d’oportunitats real.

Això té relació amb el fet que vós marxéssiu de Polònia el 1891?

Doncs sí. Me’n vaig anar precisament perquè allà a les dones no se’ns permet acudir a la universitat; ignoro si es tracta d’una tradició pròpia o importada dels russos, que ja fa massa anys que ocupen una terra que no és seva.

Però les coses canviarien quan el 1903 van donar-vos el vostre primer Nobel, el de física, per haver investigat sobre els fenòmens de radiació, oi?

I tant, de ser uns desconeguts vàrem passar a perdre la intimitat. Malauradament, quan ja deixàvem enrere les decepcions, Pierre va morir d’accident. D’aleshores ençà he continuat sola el meu camí.

Sola només en l’àmbit professional.

Suposo que aquesta precisió no és innocent.

Aquestes darreres setmanes la premsa sensacionalista ha esbombat que manteniu un idil·li amb un físic, Paul Langevin, que és un home casat.

Mireu, tot plegat és d’un cinisme repugnant. Una cosa és la meva vida privada i una altra és el meu treball, però l’ètica d’alguns periodistes s’alimenta en els safareigs i no en els fets que importen. El radi guareix i destrueix alhora malalties, com determinats tipus de càncer, però escriure sobre això no fa vendre diaris, com tampoc no ho fa dir que Marie Curie no s’ha lucrat mitjançant patents del fruit de la seva suor, ja que vol que la comunitat científica sigui lliure d’investigar-hi. La premsa comet la baixesa de recrear-se en els membres de la Reial Acadèmia Sueca de Ciències que em demanen que renunciï al guardó mentre no s’aclareixi l’afer.

La primera dona a guanyar un Nobel, l’única persona a obtenir-ne dos en camps diferents... Sou un exemple i un ídol per a les dones?

Seguint per aquest camí encara podria afegir-hi que he estat la primera dona a assumir una càtedra a la Sorbona o la número u de la meva promoció en la llicenciatura de física... És clar que jo mai no he rumiat en qüestions simbòliques d’aquesta mena. Al capdavall, potser allà on m’enterraran també serà un lloc sense presència femenina fins aleshores.

Subscriu-t'hi

Portada del número 208 del SÀPIENS (juliol 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto