Des del temps dels romans, els britànics s’identifiquen per la seva característica insular que els fa sentir diferents dels pobles continentals. Però el primer gran moment de fractura arriba al segle XVI, quan Enric VIII es fa cap de l’Església anglicana, assenta les bases del nacionalisme anglès i trenca les relacions amb Roma. En aquest punt les diferències religioses i polítiques amb el continent s’eixamplen.

Equilibri de poders
Al segle XVII, l’Imperi Romanogermànic té domini suficient per controlar Europa. França i la Gran Bretanya són estats perifèrics, però evolucionen cap a estats moderns. Els anglesos adapten la seva política exterior per conservar l’equilibri de poder amb el continent europeu, en el sentit de facilitar que no hi hagi cap estat europeu suficientment poderós que els pugui perjudicar. Aquesta estratègia els permet desenvolupar la seva pròpia política i identitat, però els posiciona en una situació de cert aïllacionisme.

Al segle XIX el pragmatisme de l’equilibri de poder encara és ben present en la política britànica. Aquest tipus de gestió de l’imperi britànic fa que els seus governants i bona part del poble esdevinguin distants d’allò que passa a l’Europa continental.

Al segle XX, el Regne Unit perd progressivament la categoria d’imperi i es reconverteix en Commonwealth (1931), d’aquesta forma segueix dominant més econòmicament que políticament els antics territoris colonials. Tot plegat fa que governants i ciutadans britànics tornin a veure Europa més a prop, però encara distant. Exemple d’aquest posicionament contradictori és la històrica frase que Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit i defensor de la unitat europea, pronuncia el 1930: “Estem amb Europa, però no dins. Hi estem vinculats, però no compromesos”.

Després de la Segona Guerra Mundial, Churchill es qüestiona per primera vegada la divisió del poder en el continent —un context que fins aquest moment sempre havia estat ‘afavoridor’ per als interessos britànics, però que ara s’ha demostrat nefast si es tenen en compte els efectes del conflicte—. El primer ministre britànic es mostra convençut que una Europa unida pot ser garantia de pau i que cal reconstruir la família europea. Un missatge interessat si pensem que després de la guerra els anglesos fixen els Estats Units com el seu principal referent i conceben Europa exclusivament com un mercat.

Sí, però no
De fet, en el famós discurs ‘La tragèdia d’Europa’ que Churchill pronuncia a la Universitat de Zuric el setembre del 1946, un any després del final de la Segona Guerra Mundial i del seu primer mandat com a primer ministre, advoca per una Europa unida amb la participació d’Alemanya i amb el suport de la Commonwealth, dels Estats Units i del Regne Unit com a “amics” i “padrins”. Per tant, un nou sí a Europa, però sense la participació directa del Regne Unit.

L’any 1957 el Regne Unit ja no participa en la creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i quan el 1962, amb el conservador Harold Macmillan al capdavant, i, el 1967, amb el laborista Harold Wilson al poder, demana formar-ne part es troba amb l’oposició frontal del primer ministre francès, Charles De Gaulle. Aquest darrer arriba a dir que el Regne Unit és “incompatible” amb Europa. Per contrarestar el poder de la CEE, el 1960 el Regne Unit impulsa l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), integrada per estats europeus que no en formen part (el Regne Unit, Àustria, Dinamarca, Noruega, Portugal, Suècia i Suïssa). 

No és fins a l’any 1973, amb Edward Heath com a primer ministre, que el Regne Unit entra a formar part de la Comunitat Econòmica Europea —avui Unió Europea—. Una decisió que dos anys més tard els britànics voten en referèndum. I el resultat és rotund. Un 67% dels ciutadans es mostren favorables a seguir a la CEE.

Durant els 46 anys de permanència del Regne Unit a la UE s’ha demostrat en diferents moments que la visió britànica del projecte europeista, a diferència d’Alemanya i França, és més comercial i econòmica que no pas política. L’any 1978 el Regne Unit declina formar part del Sistema Monetari Europeu; el 1984 es produeix el xec britànic —el descompte que Margaret Thatcher demana sobre la contribució del Regne Unit al pressupost de la UE perquè bona part es destina a la Política Agrària Comuna (PAC) i el sector agrari anglès és molt petit—; el 1992 no entra a formar part de la Unió Econòmica i Monetària i el 1995 declina participar de l’espai de Schengen.

Una relació de conveniència
Per altra banda, el Regne Unit es mostra partidari de l’ampliació de la comunitat cap a l’est del continent amb la idea que una UE més gran reduirà el poder dels grans estats. El 2012 tampoc signa el Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança de la Unió Econòmica i Monetària i es converteixen en habituals els posicionaments britànics en contra de la integració política de la UE. Tot plegat fa que la relació del Regne Unit amb la institució continental sigui avui més de conveniència que no pas de convenciment i de pertinença a un projecte comú, especialment perquè la relació es basa en el manteniment dels tractes comercials i del mercat interior.

L’origen del Brexit ve de la decisió del primer ministre britànic David Cameron, que, per treure pressió a les demandes de part de la societat, dels partits euroescèptics i d’algun membre del seu propi partit, opta el 2013 per oferir, en cas de sortir elegit primer ministre a les eleccions, un referèndum per saber si els ciutadans britànics volen seguir o no dins la UE. La campanya es caracteritza per l’aparició d’informacions falses, per una forta càrrega populista i emocional —especialment entre els partidaris del Brexit—, per l’aflorament de por vers l’altre i pel rebuig de tot allò que no és britànic. El 23 de juny del 2016 se celebra el referèndum i la sorpresa és majúscula: un 51,9% dels britànics es mostren favorables a abandonar la UE. Per primera vegada un estat membre ha decidit abandonar el vaixell. Les conseqüències no es fan esperar.

Un cop paït el resultat del referèndum del Brexit comença la dura realitat
Cal tenir en compte que la Gran Bretanya no és un país més. És la segona potència econòmica de la UE, representa el 15% del seu PIB i el 2,4% del PIB mundial i és una potència militar amb capacitat nuclear. Després de la dimissió de David Cameron, és Theresa May, la primera ministra, qui comanda el govern que gestiona el Brexit. Els responsables de les institucions europees accepten la decisió dels britànics, però no amaguen el seu desencís i la complexitat de la gestió de la sortida. Saben que les pressions vindran per tots costats. Encara que partits euroescèptics demanin posar fi a la UE, la majoria de governs dels estats membres, l’alemany i el francès inclosos, aposten per continuar amb el projecte.

A finals del 2018, la UE dóna per bo l’acord sobre la sortida del Regne Unit. Falta, però, l’escull més important: la ratificació de l’acord per part del Parlament britànic. L’11 de desembre, els parlamentaris hi voten en contra. Una nova pedra en el camí. Aleshores, May propicia diverses reunions a Brussel·les amb l’objectiu de cercar algun canvi que permeti presentar-lo novament a Westminster i guanyar la votació. L’11 de març d’enguany la UE accedeix a moure algun punt de l’acord, com el referent a la frontera amb Irlanda.

Però el Parlament tampoc accepta aquest segon acord. Doble estocada que deixa la 'premier' molt debilitada políticament. Finalment s’ha decidit demanar una extensió de la data de sortida. En aquest marc d’incertesa, les empreses britàniques i europees que tenen relacions comercials internacionals ja estan fent plans de contingència avaluant el cost i l’estratègia a seguir en funció dels escenaris que es puguin produir. Només un acord estable i una relació comercial i política fluida podria fer tornar l’estabilitat a Europa.