Per què els socialistes i els populars catalans no defensen el concert econòmic com ho fan els seus correligionaris bascos i navarresos? Aquesta és la pregunta que dia sí, dia també, es formulen (retòricament) els dirigents polítics nacionalistes catalans i, amb certa perplexitat, part d'un conjunt creixent de ciutadans. Més enllà de fer bullir l'olla política i electoral, a hores d'ara el concert econòmic ha esdevingut un dels temes principals d'atenció dels mitjans de comunicació i en la conversa pública, familiar i propera, al carrer i a la feina. El "nou pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc" s'ha situat en la societat catalana no tan sols com un instrument de millora del finançament de la Generalitat (en uns moments d'angoixes ciutadanes derivades de les polítiques d'austeritat fiscal) sinó com un primer pas simbòlic cap a la independència de Catalunya.

En aquest sentit, la resposta és clara i senzilla: mentre que el concert econòmic basc i el conveni navarrès és la fórmula singular de ser espanyols després de tres guerres civils i l'abolició del regim foral en el segle XIX; a Catalunya, socialistes i populars veuen en la proposta del concert un esquer electoral o una deriva independentista. Ras i curt: l'origen i el desenvolupament del concert econòmic cal entendre'l més en clau espanyola que independentista basca.

L'origen del concert
Un dels principals problemes de la construcció de l'estat liberal espanyol, amb una profunda concepció uniformadora i centralista tot seguint el model francès afaiçonat per Napoleó, fou l'encaix de les províncies basques i de Navarra, molt geloses dels seus furs. Els antics territoris de la Corona d'Aragó ja havien perdut un segle abans, amb la derrota en la guerra de Successió i els decrets de Nova Planta, les institucions pròpies d'autogovern. Ara, en el segle XIX, l'abolició dels furs costarà tres guerres civils.

La derrota en la primera guerra Carlina deixarà els furs ferits de mort. L'any 1841, les Corts espanyoles aprovaran la llei de "modificación de fueros" que implicarà la pèrdua de la sobirania de l'antic regne de Navarra i la seva conversió en una diputació més del Regne d'Espanya a canvi d'un sistema competencial i fiscal singular. L'anomenada, posteriorment, "Ley paccionada" es mantindrà vigent gairebé intacta fins a l'any 1982, amb l'aprovació de la llei d'"amejoramiento del fuero".

El 28 de febrer del 1876, en el mateix moment en què el pretendent Carles VII travessava la frontera francesa amb la cua entre les cames, el jove rei Alfons XII entrava a Pamplona al capdavant de les seves tropes. La derrota per tercera vegada consecutiva, en menys de quaranta anys, del carlisme comportarà la desaparició definitiva del règim foral basc.

La Constitució del 1876 donava pas a la Restauració espanyola amb un model territorial uniformitzador i centralitzador. L'any 1877 es dissolien les juntes generals de les diputacions forals de les tres províncies basques i eren substituïdes per les noves diputacions provincials nomenades pel Govern. Per uns, el Govern espanyol usurpava la sobirania del poble. Pels altres, es tractava d'eliminar el caciquisme.

Tot amb tot, la presència migrada de la Hisenda espanyola al País Basc (un territori, d'altra banda, que encara no havia fet el salt econòmic impulsat per la Revolució Industrial) va conduir Antonio Cánovas del Castillo, l'arquitecte de la Restauració i president del Govern espanyol, per la via del pragmatisme i del pactisme. Tot just dos anys després de la derrota carlista i en un context històric optimista marcat per la boda del rei amb Mercè d'Orleans i la pau del Zanjón a Cuba, que interromp la guerra de la independència iniciada l'any 1868, el 28 de febrer del 1878 s'aprova el Reial decret pel qual les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, durant un període transitori de vuit anys, pagarien els impostos a l'Estat d'una manera singular. Els impostos concertats serien recaptats per les diputacions provincials i aquestes pagarien a la Hisenda espanyola allò que l'Estat pensava recaptar.

Espanyols bons i dolents
El concert econòmic va funcionar a la perfecció tant per als interessos recaptatoris del Govern central com per a les possibilitats de les diputacions de mantenir, amb els recursos propis, moltes de les competències forals anteriors. D'aquesta manera, el concert es va anar prorrogant i ampliant els impostos concertats amb el temps sense gaires discussions sobre la quota, que s'havia de pagar anualment a l'Estat.

No va ser un tema econòmic sinó polític el que va conduir, el 23 de juny del 1937, a l'abolició del concert a les províncies de Biscaia i Guipúscoa per part de la Junta Tècnica de Burgos. D'aquesta manera, Franco va voler castigar les províncies que es van mantenir fidels a la Segona República i premiar, amb el manteniment del concert —anomenat, a partir d'ara, concert alabès— i el conveni navarrès, la seva adhesió al Glorioso Movimiento Nacional.

Tots iguals, els espanyols?
El concert econòmic implica no tan sols la manera de recaptar els impostos (la clau de la caixa) sinó també l'establiment de la quota que s'ha de pagar a l'Estat tant pels serveis prestats com pels de caràcter general (defensa, representació internacional...). La quota, doncs, esdevé el rovell de l'ou de tot plegat i ha estat la seva estimació la que ha permès als bascos i navarresos un sistema de finançament més favorable, poc o gens solidari i, per tant, absolutament impossible de generalitzar. Ras i curt: no hi poden haver més espanyols (madrilenys o catalans) amb concert.

Tot fa pensar que si els catalans aconseguíssim el concert, les picabaralles continuarien amb l'establiment de la quota, ja que caldria fixar, així mateix, un percentatge per la solidaritat interterritorial. Comptat i debatut, seria més factible augmentar la quota basca que atorgar el concert a Catalunya.

En aquest sentit, la pregunta pertinent seria per què socialistes i populars espanyols han donat el seu vistiplau no tant a un sistema de recaptació diferenciat sinó a una quota que abona els privilegis econòmics entre comunitats autònomes prohibits taxativament per l'article 138.2 de la Constitució. Hi ha tingut res a veure el clima de violència generat per ETA?