OFERTA ESPECIAL -40%
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Món

Argentina a la corda fluixa

Les antigues polítiques neoliberals amenacen d'arrossegar als argentins cap a un abisme financer

Paola Lo Cascio
Protesta contra els bancs a Buenos Aires
Protesta contra els bancs a Buenos Aires

Després de la sonada bancarrota del país l'any 2001 i del famós corralito que va atrapar els estalvis dels argentins, en la darrera dècada els governs del matrimoni Kirchner han aconseguit mantenir un cicle de recuperació econòmica destacable. Tot i això, l'herència de les polítiques neoliberals de Carlos Menem, i la quarantena dels mercats financers internacionals, amenacen els argentins amb una nova espiral depressiva.

Fa un any, els principals sindicats argentins van convocar una vaga general per demanar canvis en la legislació fiscal, mesures contra el gran augment de la inflació i també contra la possible reforma constitucional que permetria a l'actual presidenta, Cristina Fernández de Kirchner, d'optar a un tercer mandat. Aquesta mobilització no solament va ser la primera gran protesta popular des de l'inici del seu mandat, sinó que també va ser la primera gran protesta en què van participar sectors socials i polítics tradicionalment propers al govern.

Les arrels del problema
Al documental Memoria del saqueo, de Fernando Ezequiel Solanas, s'expliquen bé les claus per entendre el crac argentí del 2001. El títol és prou revelador de la tesi del realitzador, que explica com tot plegat va començar amb les polítiques engegades pel dirigent que marcà una dècada: Carlos Menem. Menem assumí el càrrec l'estiu del 1989 substituint Raúl Alfonsín, que va obrir el país a la democràcia però el va tancar econòmicament amb un gegantí problema d'hiperinflació. En aquest sentit, la recepta de Menem per reactivar l'economia fou dràstica. L'anomenat Pla Erman preveia mesures com la reducció dels treballadors públics, l'eliminació dels subsidis, la flexibilització de les relacions laborals, la liberalització dels preus i dels canvis de moneda (per afavorir la inversió estrangera), entre d'altres.

Però el Pla Erman era només la primera fase del canvi. El veritable projecte econòmic i monetari de Menem pretenia establir més vincles amb l'economia nord-americana i seguir les polítiques econòmiques del consens de Washington, el full de ruta neoliberal que els organismes econòmics internacionals com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional fomentaven per afavorir el creixement econòmic les economies empobrides.

En aquest quadre es va inscriure l'ambiciós Pla Cavallo, amb el que el ministre d'economia de Menem fou especialment incisiu en la reestructuració de l'economia i de la fiscalitat. Va significar un procés de salvatge privatització de les empreses estatals i una reforma tributària que potenciava els impostos indirectes, passant per l'eliminació del control sobre els preus, l'obertura total als capitals estrangers i la flexibilització extrema del mercat laboral.

En l'àmbit monetari, es va fixar per llei la paritat del peso amb el dòlar. Tanmateix, aquesta paritat només era possible mentre el Banc Central Argentí fos capaç de garantir una reserva de dòlars suficient, cosa que durant la primera meitat dels anys noranta va poder fer venent empreses públiques en dòlars i, sobretot, demanat préstecs en aquesta moneda, generant així un deute creixent.

En un primer moment l'economia va créixer gràcies sobretot a la reducció de la inflació, generant un clima de bonança que va acabar potenciant el consum. Però aquest creixement es va aturar de cop amb l'anomenada crisi del tequila que va patir Mèxic el 1994 i que va afectar tots els països emergents. Tres anys després, la crisi asiàtica, amb la consegüent restricció del crèdit i la disminució de les inversions estrangeres, van fer que no es pogués mantenir la paritat dòlar-peso.

Els darrers quinze anys
A partir de l'agost del 1998, el PIB argentí va començar a tenir una davallada aguda i molt ràpida i el 1999 ja tenia signe negatiu. Però l'herència més pesada d'una dècada de menemisme va ser l'enorme deute acumulat pel país, que va passar dels 65.000 milions de dòlars el 1989 als 144.000 del 2001. Per mantenir la paritat amb el dòlar s'havien compromès greument els comptes fiscals i exteriors, i això va conduir el país a la suspensió de pagaments. Al mig d'una greu inestabilitat política i d'una creixent conflictivitat social, amb una fugida de capitals sense precedents, i sota la pressió de l'FMI, dels bancs i de les empreses privatitzades (a més del mateix Govern espanyol, atès que el capital ibèric havia estat un dels grans protagonistes de les grans privatitzacions dels noranta), finalment, Cavallo —que repetia cartera ministerial sota l'Administració del president De la Rúa— optà per immobilitzar els dipòsits i els comptes bancaris: el corralito.

El panorama amb què es va trobar el nou president Néstor Kirchner el 2003 era desolador. El seu govern es va centrar a desfer molts dels canvis introduïts per Menem. Així va començar un complex programa de reformes graduals i, un cop estabilitzat el quadre econòmic, va procedir a la renegociació del deute amb les empreses privades. Tot això, juntament amb polítiques que van fomentar l'exportació i l'estalvi, va permetre millorar tots els indicadors macroeconòmics.

L'última d'aquestes transformacions iniciades per Néstor Kirchner i ara continuada per la seva vídua i successora vol, d'una banda, recuperar part de les empreses privatitzades en els noranta (com en el cas de la renacionalització de la petroliera YPF), i de l'altra, l'anomenada desdolarització de l'economia, és a dir, fer del peso argentí una moneda d'inversió i estalvi, una mesura especialment complicada a causa de la tradicional confiança d'inversors i estalviadors envers la moneda nord-americana.

Inflació, deute i malestar
En aquest sentit, la vaga del novembre, amb tota la seva complexitat, reflecteix el delicat moment que viu el país sud-americà. Els mercats financers tenen memòria, i des del crac del 2001 l'Argentina no té accés al mercat del deute mundial i ha hagut de finançar-se emetent molta moneda pròpia, una mesura sempre inflacionista. En aquest context, o s'aconsegueix persuadir el mercat internacional de la solidesa real de l'economia argentina, o serà molt complicat evitar que el país entri en una nova espiral depressiva.

Les dades clau

  • 1989. El peronista Carlos Menem guanya les eleccions amb el 47,3% dels vots enmig d'una severa crisi econòmica amb altes taxes d'inflació i gran agitació social.
  • 1991. S'engega la Llei de convertibilitat, que permet la lliure conversió del peso argentí amb el dòlar sota una relació d'un a un. S'accelera el procés de privatitzacions de totes les grans empreses públiques.
  • 1995. Amb una inflació reduïda al mínim, Carlos Menem aconsegueix la reelecció.
  • 1998. La recessió comença a colpejar el país, que pateix pels efectes de les crisis financeres de Rússia i els països asiàtics.
  • 1999. El radical Fernando de la Rúa guanya les eleccions, en coalició amb el Front del País Solidari (Frepaso), de centreesquerra.
  • Juny del 2001. Enmig d'una severa recessió econòmica i un dràstic ajustament per assolir el "dèficit zero", De la Rúa concreta el megacanje de títols públics per 29.000 milions de dòlars.
  • Desembre del 2001. Després de rebre milionaris préstecs del FMI, s'imposa la primera part del corralito financer. El Parlament cessa el pagaments de deutes per 102.000 milions de dòlars, en la fallida més gran de la història financera.
  • 1 de gener del 2002. El nou president Eduardo Duhalde anul·la la Llei de convertibilitat, devalua el peso i accentua el corralito financer en passar a pesos les col·locacions bancàries en dòlars.
  • 2003. Guanya les eleccions Néstor Kirchner, que manté com a ministre d'Economia Roberto Lavagna, artífex de la reactivació econòmica del país i de la fi del cessament de pagaments.
  • 2006. Kirchner declara la "independència" argentina de l'FMI en cancel·lar amb un sol pagament tots els deutes del país amb l'organisme multilateral de crèdit.
  • 2007. Guanya les eleccions Cristina Fernández, esposa de Kirchner.
  • 21 de novembre del 2012. Al mig d'una inflació creixent, tres dels cinc grans sindicats convoquen la vaga general.


Aquest article es va publicar a la secció 'Per què passa?' del número 126 de SÀPIENS.

Subscriu-t'hi

Portada del número 245 de SÀPIENS (agost 2022)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 245 de SÀPIENS (agost 2022)

Un museu sota l'aigua

Dietari d'una excavació subaquàtica

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Més informació Accepto