El 2 de juliol del 2008 la diputada i senadora francocolombiana Ingrid Betancourt, segrestada per les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), va ser rescatada per l'Exèrcit després de 2.321 dies d'estar en captivitat a la selva. Més recentment va ser alliberat per la guerrilla el sergent Pablo Emilio Moncayo, després de dotze anys i tres mesos de captiveri. Aquests són fets que fan focalitzar l'atenció internacional en Colòmbia, un país que acostuma a sortir als mitjans de comunicació per les notícies relacionades bàsicament per les accions de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) o l'altra guerrilla, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), que es mantenen actives malgrat el pas dels anys.

La tinença de la terra
La gran qüestió a Colòmbia —des de la seva independència d'Espanya, el 1819, sota el comandament del mític Simón Bolívar— és la terra: de qui és, qui la cultiva i qui en treu rendiment. I els actors principal, sempre han estat els mateixos: els grans propietaris (d'origen crioll; és a dir, persones nascudes a Amèrica però d'origen espanyol), que en funció dels seus interessos han forçat els legítims propietaris, majoritàriament indígenes, a desplaçar-se cap a les grans ciutats. Unes poblacions que no estan preparades per rebre tantes persones: falten infraestructures, serveis de tot tipus, atenció sanitària, feina...

Pacte entre liberals i conservadors per mantenir el poder
Des de la seva independència fins a l'any 1886, el país va viure fins a nou guerres civils, i des d'aleshores fins al 1930 va estar al poder el partit conservador. Però aquell any va ser substituït per l'altre partit hegemònic, el liberal. L'any 1948, el ministre i candidat liberal a la presidència de la República, Jorge Eliécer Gaitán, va ser assassinat, després d'intentar posar en pràctica una sèrie de reformes per trencar el poder de les oligarquies. La seva mort desencadenaria una nova etapa de violència política que s'allargaria fins al 1964 i que provocaria la mort d'unes 200.000 persones. Abans, però, el 1958, representants dels dos partits hegemònics —liberals i conservadors— s'havien reunit a Benidorm i Sitges i havien establert un pacte d'alternança en el poder, anomenat Frente Nacional, un pacte que excloïa qualsevol possibilitat política d'accés als òrgans governamentals a tots aquells que no formessin part d'una d'aquestes dues organitzacions.
En aquest context, i després de dècades de violència als anys seixanta, van aparèixer les guerrilles que han perdurat. Creien que la lluita armada era l'única possibilitat de poder accedir al poder i construir el socialisme. El 1964, les FARC, d'ideologia marxista leninista i formada bàsicament per camperols. Tres anys després, l'ELN, fundat per estudiants atrets per la Revolució Cubana. Posteriorment, van sorgir altres grups armats, com l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL), l'Exèrcit Revolucionari del Poble (ERP) o el Moviment 19 d'Abril (M-19).

Una violència continuada
L'aparició de les guerrilles va comportar que els grans ramaders i els grans propietaris de terres, per tal de defensar-se, creessin grups d'autodefensa paramilitars, amb el suport de l'Exèrcit i unificats als anys noranta al voltant de les anomenades Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC). Aquests grups d'extrema dreta van combatre les guerrilles i en van atacar les bases de suport, cosa que va provocar un gran desplaçament de camperols cap als cinturons de misèria de les grans ciutats.

Precisament, els paramilitars han estat un factor clau per entendre el fracàs d'alguns dels nombrosos intents de pacificació del país, que han estat constants. Un dels més destacables va ser el que va tenir lloc als anys vuitanta, sota la presidència de Belisario Betancur. D'aquestes converses de pau va néixer el partit Unión Patriótica, que disposava, entre d'altres, del suport de les FARC. Els dirigents i militants d'aquest partit van ser anihilats pels paramilitars. No debades, en pocs anys van ser assassinats dos candidats presidencials, vuit congressistes, tretze diputats, setanta regidors, onze alcaldes i uns cinc mil dels seus militants de base.
Els processos de pau, però, també van comportar diferents èxits. Als anys noranta guerrilles com l'M-19 o l'ERP es van desarmar. I el 2006 es va produir un acord entre el Govern d'Álvaro Uribe i les AUC per tal que abandonessin les armes. Algunes fonts afirmen que, des d'aquella data, s'han desmobilitzat prop de 32.000 paras, però algunes organitzacions internacionals posen en dubte la veracitat d'aquests resultats.
I a tot aquest embolic, encara hi hem de sumar els anomenats "falsos positius", és a dir, més de dues mil persones assassinades per l'Exèrcit en els darrers temps i acusades —falsament— de formar part de la guerrilla per tal de poder cobrar les prevendes que atorga el Govern. I tot això mentre Juan Manuel Santos, proper president del país i successor d'Álvaro Uribe, era ministre de Defensa.

El paper dels Estats Units
Colòmbia és un dels principals productors mundials d'oli de palma, de múltiples usos alimentaris i industrials tant a Europa com als Estats Units. Al mateix temps, és el principal productor de la cocaïna que es consumeix als Estats Units. En aquest sentit, l'any 1999 els governs colombià i nord-americà van aprovar el Pla Colòmbia, que estableix la lluita contra la producció de cocaïna i la fumigació dels camps on es conrea la coca. Però també inclou l'establiment en territori colombià de set bases nord-americanes, amb els soldats consegüents, per lluitar contra les guerrilles, a les quals acusen de donar suport al narcotràfic. Precisament, aquestes bases han estat un dels factors que més han desestabilitzat les relacions entre els governs de Colòmbia i Veneçuela, amb acusacions mútues d'intents d'assassinat dels presidents respectius.
Els cinquanta anys de conflicte entre les guerrilles i l'Exèrcit colombià han provocat morts, desapareguts, ferits, desplaçats, segrestats i, en definitiva, violacions dels drets humans a una i altra banda i una gran inseguretat arreu del país. Sembla difícil aconseguir una sortida del conflicte que, d'una manera o d'una altra, hauria de tenir en compte el problema del repartiment de la terra, la veritable clau per entendre el mig segle de violència a Colòmbia.


El conflicte en xifres

• Actors: Forces Armades i Policia: 435.253 efectius
• FARC: 12.000 aprox.
• ELN: 4.500 aprox.
• Paramilitars: 10.000 aprox.
• Morts pel conflicte: 116.000
• Desapareguts: 30.000
• Fosses comunes: més de 4.000 registrades per la fiscalia
• Segrestos: 22.000 al llarg del conflicte
• Desplaçaments interns: entre 3.500.000 i 4.500.000
• Refugiats en altres països: 550.000
• Presos polítics: entre 1.000 i 1.500

El conflicte en dates

• 1886 Després de molts intents fracassats, s'aprova una Constitució que es mantindrà vigent fins al 1991.
• 1902-1930 Durant vint-i-vuit anys, els conservadors, vencedors de la guerra contra els liberals, governen Colòmbia.
• 1930 El partit liberal arriba al poder i inicia una sèrie de reformes.
• 1948 Jorge Eliécer Gaitán, líder del partit liberal, és assassinat i fins al 1953 es viu el període de violència, que causa més de 200.000 morts
• 1960-1970 Neixen diversos grups armats d'oposició al Govern, entre els quals hi ha les FARC i l'ELN
• Anys 80 Apareixen els grups paramilitars que a la llarga s'uniran anomenant-se Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC)
• 1985 Neix el partit Unión Patriótica, amb el suport, entre d'altres, de les FARC. Milers dels seus militants són assassinats
• 1991 S'aprova una nova Constitució
• Anys 90 Es posen en marxa diversos processos de pau i es desmobilitzen diverses guerrilles menors
• 2002 Álvaro Uribe és escollit president i opta per una línia de duresa contra les guerrilles
• 2006 Acord entre el Govern d'Álvaro Uribe i els paramilitars de les AUC per tal que abandonin les armes