Món

El Brasil: un país, dos mons

L'herència de dues dècades de dictadura i l'ombra de la corrupció polaritzen la població

José Manuel Rúa
30 d'abril de 2014
Protestes al centre de Rio de Janeiro l'any 2013 -  Agência Brasil
Protestes al centre de Rio de Janeiro l'any 2013 - Agência Brasil

El Brasil, país que acull enguany la Copa Mundial de la FIFA i també els Jocs Olímpics de 2016, ja va viure protestes socials massives durant la celebració de la Copa Confederacions de Futbol de 2013, inicialment vinculades a l'augment del preu del transport públic a São Paulo. Tot i que fos aquest el detonant immediat, les reivindicacions es van estendre pel descontentament que provoca la corrupció i les greus injustícies socials que perduren al país, i han posat de manifest les grans contradiccions d'una potència emergent on el Primer i el Tercer Món conviuen a pocs quilòmetres de distància.

Per entendre el grau de polarització social (al començament del segle XXI el 20% més ric disposava del 63% dels ingressos nacionals), hem de tenir present l'empremta deixada pel règim militar que governà el Brasil des del 1964 fins al 1985. Històricament la majoria de la població no ha pogut gaudir dels beneficis generats per les riqueses naturals del país. Per aquest motiu el president João Goulart (1961-1964) va tractar de modernitzar el Brasil amb una reforma agrària que havia de permetre eliminar els baixos salaris endèmics i augmentar la productivitat. I a les tensions socials internes s'hi van afegir les pressions nord-americanes perquè el país adoptés una posició favorable als seus interessos sobre la "qüestió cubana".

Dictadura militar corporativa
La influència dels Estats Units era ben palesa també en les activitats de la brasilera Escola Superior de Guerra (ESG), un organisme propi de la guerra freda creat l'any 1949, però més preocupat per possibles revoltes internes que pels soviètics. Tot i la seva naturalesa militar, l'ESG també tenia un posicionament econòmic de defensa del liberalisme econòmic més ortodox. En aquest context, les reformes de Goulart toparien amb el cop d'estat del 1964, que instaurà una dictadura militar corporativa, on els militars com a institució prenien les regnes del país. El nou govern de Castelo Branco va emprendre una liberalització econòmica que es traduiria en l'atorgament de plena llibertat al capital estranger i el control dels salaris per sota de la inflació. L'objectiu era assegurar la taxa de beneficis als inversors i augmentar la competitivitat. El resultat va ser l'empitjorament de les condicions de vida de la majoria dels brasilers.

Tanmateix, les greus dificultats econòmiques que patí el país, amb la inflació fora de control, provocaren una pugna en matèria econòmica entre els propis militars, dividits entre entreguistes i nacionalistes, aquests últims partidaris que l'Estat controlés grans empreses públiques de caràcter monopolístic en sectors clau com la mineria, l'electricitat, el transport, les telecomunicacions...

Per consolidar-se, el règim militar optà per la repressió, especialment dura contra els sindicats i l'esquerra política i social (amb assassinats i desaparicions dels seus líders). L'any 1965 els partits polítics van ser il·legalitzats, excepte dues noves organitzacions: la pro governamental Aliança Renovadora Nacional (ARENA) i l'oposició "oficial" del Moviment Democràtic Brasiler (MDB).

La dictadura va buscar legitimació en els èxits econòmics i esportius. Per una banda, el creixement econòmic de les acaballes dels seixanta i la primeria dels setanta —tot i l'enorme endeutament—, va permetre parlar del "miracle brasiler". Però el cert és que la xifra de persones amb malnutrició passà del 38% de la població al 65% en vint anys. Per una altra banda, el règim va fer un ús instrumental del futbol, amb tot el que significa en un país com el Brasil, especialment arran de la victòria al Mundial de Mèxic del 1970.

La greu situació econòmica (inflació anual del 200% i més de quatre milions d'aturats) i el descontentament social, amb mobilitzacions multitudinàries, portaren la dictadura en un carreró sense sortida. L'últim govern militar, el del general João Baptista de Figueiredo (1979-1985), inicià la liberalització política amb una amnistia, i el gener del 1985 Tancredo Neves, antic ministre de Goulart, va ser escollit president per elec­cions indirectes. Neves havia acordat amb els militars incorporar polítics de l'etapa de la dictadura, no investigar els casos de tortura i les desaparicions, i eximir de qualsevol responsabilitat els representants de la dictadura per l'endeutament i la gestió econòmica fraudulenta.

Procedent de l'oposició democràtica trobem el Partit dels Treballadors (PT), encapçalat per Luiz Inácio Lula da Silva, sindicalista metal·lúrgic, que finalment guanyarà les eleccions presidencials de l'octubre del 2002, després de perdre davant de Collor de Mello (1989) i de Fernando Henrique Cardoso (1994 i 1998) —qui començava el mandat amb una política de privatitzacions, desregulacions i manteniment d'una moneda forta que atreia inversions estrangeres i feia créixer l'economia.

La campanya de la por contra Lula va ser dura, però un cop al govern la seva política econòmica aportà estabilitat i un creixement constant del PIB. Socialment, despunten mesures com l'augment del 25% del salari mínim, el pla contra la desnutrició i el programa que reparteix ajudes a les famílies a condició que els menors vagin a l'escola i siguin vacunats. Tot i que el llegat de Lula es pot xifrar en 27,9 milions de persones menys en situació de pobresa, els continuats escàndols de corrupció del seu govern i del de la seva successora, Dilma Rousseff, han acabat encenent, de nou, un país on encara conviuen dos mons.

Aquest article es va publicar a la secció 'Per què passa?' del número 133 de SÀPIENS.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto