Reduir el conflicte del Sudan a una guerra entre un Nord musulmà i explícitament fonamentalista i un Sud cristià i animista és una simplificació, tot i que no hi ha dubte que la realitat ètnica del Sudan ha estat des de sempre un factor clau. Dels prop de 43,2 milions d'habitants que tenia el Sudan abans de la secessió del Sud, el 75% eren musulmans; el 10% eren cristians, mentre que el 15% restant pertanyien a creences tradicionals africanes. Si distribuïm el Sudan en quatre sectors, podem identificar el Nord o centre-nord, d'aclaparadora majoria musulmana i d'araboparlants; Darfur, amb els fur com a grup ètnic predominant; el Kordofan meridional, on a més dels nubian hi habiten una trentena de grups ètnics que parlen llengües kordofaneses, i finalment hi ha el Sud, marcat per una diversitat de pobles similar, tot i que el poble més representatiu és el dinka, ètnia a la qual pertanyen tant el líder històric del moviment per la independència del Sudan del Sud, John Garang, com el seu successor, Salva Kiir.

Amb tot, també cal tenir present que aquest conflicte ha esperonat diferents moviments rebels al llarg del país i ha produït escenaris d'enfrontaments a les muntanyes Nuba, el Nil Blau, el Sudan de l'est i Darfur, a l'oest. Per tot això és més adient parlar de múltiples guerres civils i no pas d'una guerra d'independència del Sudan del Sud.

Una llarga guerra
Els successius governs de Khartum s'han esforçat repetidament a imposar una línia oficial de l'islam de caràcter rigorista, sovint ignorant les necessitats del Sud i d'altres regions de la perifèria del país. El punt més àlgid d'aquest procés va arribar el 1983, quan el govern del president colpista an-Nimeiry va ordenar que s'implantés la llei islàmica, la xaria, a tot el conjunt del país.

En qualsevol cas, els antecedents de la lluita per la independència del Sud es remunten al darrer tram de l'època colonial. A partir de 1962, el moviment rebel Anya-Nya va dur a terme una guerra ferotge contra l'Estat sudanès que va culminar amb els acords de pau d'Addis Abeba (1972), en què es reconeixia l'autonomia del Sud. Però el 1983 el govern d'an-Nimeiry es va desvincular d'aquells acords i una rebel·lió iniciada per antics components dels Anya-Nya va aconseguir el suport del coronel John Garang.

Aquells fets van donar pas a 22 anys de guerra ininterrompuda. L'Acord General de Pau de gener de 2005 va proporcionar les bases pel referèndum, que finalment va tenir lloc el gener de 2011. De moment, s'establia un repartiment de poders per a les parts, s'entregava una àmplia autonomia al Sudan del Sud i s'acordava un alto el foc permanent. El cert és que tot i que darrerament la intensitat dels combats s'ha reduït, la regió no coneix una pau duradora.

El control dels recursos
En realitat, però, tota aquesta lluita política és un aspecte més de la lluita pels recursos, particularment el petroli i l'aigua, però també per les terres cultivables i el bestiar. El petroli, que és abundant a la regió de Bentiu, és molt important per a l'economia del país. També la República del Sudan es beneficia d'aquest recurs a través d'un oleoducte que recorre 1.500 quilòmetres fins a Port Sudan. El país és especialment sensible als desastres naturals, com la terrible sequera que va conduir a una fam sense precedents als voltants de Bahr al-Gazal, al Sud, l'any 1998. Durant els darrers anys, a la lluita pels recursos s'hi ha afegit un amarg enfrontament pel control de l'ajut internacional, així com un ús polític dels projectes de desenvolupament regional. Pel que fa a l'ajut, el govern d'Umar al-Bashir ha restringit l'accés dels combois a determinades àrees en conflicte amb l'objectiu que sigui el govern i no els cooperants qui controli l'arribada d'articles de primera necessitat.

Les perspectives
Existeix encara un perillós nombre de punts calents a la zona. Un dels aspectes més espinosos és la demarcació fronterera que limita el Sudan pròpiament dit i el Sudan del Sud, en particular la província d'Abyei, de majoria dinka. Aquí, la principal font de riquesa són les terres de pastura. Durant la primavera de 2011 continuaven actius diferents focus de rebels, particularment prop de la frontera nord. Però, qui són aquests rebels? Alguns d'ells són grups escindits de l'indisciplinat exèrcit sud-sudanès; d'altres, antics beneficiaris de les polítiques oficials que han vist les seves expectatives frustrades. Tanmateix, l'Estat en construcció, amb uns indicadors socioeconòmics alarmants, s'allibera del principal escull, un Nord que mira cap al món àrab i ignora les aspiracions i les necessitats del Sud. Esperem que el Sudan del Sud sàpiga gestionar la diversitat millor del que en el seu moment ho va fer Khartum.

Cronologia

• 1885. Mort de Charles Gordon, administrador colonial (angloegipci) a Khartum, a mans de les forces liderades per Muhammad Ahmad, mahdi del Sudan.
• 1898. Domini efectiu dels angloegipcis. El mahdisme és colpejat de mort a Omdurman.
• 1916. Conquesta per part de l'exèrcit angloegipci del soldanat independent de Fur, que domina tota la regió de Darfur.
• 1956. Els britànics es retiren del Sudan. Independència del país.
• 1962. Guerra civil al Sud promoguda pel moviment Anya-Nya.
• 1964. Els islamistes prenen el poder a la capital i expulsen el general Abboud.
• 1972. Acords de pau d'Addis Abeba en què el Sud obté l'autogovern.
• 1978. A la província de Bentiu, al sud del Sudan, s'hi descobreix petroli.
• 1983. Rebel·lió del Sudan del Sud liderada per l'Exèrcit Sudanès Popular d'Alliberament SPLA de John Garang. Paral·lelament, el govern del president an-Nimeiry ordena la imposició de la xaria al conjunt de l'Estat. El conflicte s'allarga durant 22 anys.
• 1989. Bashir, per mitjà d'un cop d'estat, assoleix el poder a Khartum i, aliat amb el Front Islàmic Nacional, inicia un intens procés d'islamització del país.
• 1995. El president egipci Mubàrak acusa el règim islamista del Sudan d'estar al darrere del seu intent d'assassinat.
• 1998. Els Estats Units llancen míssils sobre una planta farmacèutica a Khartum amb l'argument que s'hi fabricaven armes químiques. Sequera i crisi humanitària al Sud del Sudan, a la regió de Bahr al- Gazal.
• 2003, febrer. Esclat del conflicte a la regió de Darfur, a l'oest del país. Brutal intervenció de les Janjaweed, les milícies progovernamentals.
• 2004, abril. El secretari d'Estat dels EUA, Colin Powell, fa saltar les alarmes en parlar del genocidi de Darfur. En el record, ressonen els fets de Rwanda.
• 2005, gener. Acord General de Pau (CPA) entre Khartum i els principals grups rebels del Sud, amb l'SPLA al capdavant. L'agost, el líder dels rebels, John Garang, mor en un accident d'helicòpter.
• 2006, 31 d'agost. El Consell de Seguretat de l'ONU adopta la resolució 1706, que autoritza el desplegament de 22.500 soldats i policies per aturar els enfrontaments a Darfur.
• 2006, novembre. Converses a Addis Abeba entre la UA, l'ONU i el govern sudanès. S'assoleix un "Acord entre cavallers" que estableix una força combinada de l'ONU i la UA. Mentrestant, els enfrontaments persisteixen.
• 2007, 31 de juliol. Resolució 1769 de l'ONU, que autoritza oficialment l'establiment d'una operació conjunta UA-ONU a Darfur anomenada UNAMID.
• 2007, 16 de març. El president Bashir dirigeix un escrit desafiant a Ban Ki-moon en què rebutja de ple la força d'interposició. Finalment, el 17 juny, Bashir signa un "acord incondicional" i accepta els termes de l'acord de novembre de l'any anterior.
• 2008, gener. Finalment, la UNAMID pren el control de Darfur. El març, John Holmes, de la missió humanitària, declara que "poden haver mort 300.000 persones com a conseqüència del conflicte de Darfur".
• 2008, juliol. El Tribunal Penal Internacional de l'Haia reclama la detenció de Bashir per crims contra la humanitat i crims de guerra a Darfur. Khartum rebutja els càrrecs.
• 2010, juliol. El Tribunal Penal Internacional de l'Haia emet una segona ordre d'arrest, ara amb càrrecs de genocidi, sobre Bashir.
• 2011, gener. El Sud decideix en referèndum l'escissió del país, i culmina així la separació i la formació del Sudan del Sud.
• 2011, 9 de juliol. El país assoleix la independència plena el 9 de juliol de 2011. Es posa fi a una llarga guerra oblidada que tan sols entre 1983 i 2005 va causar 1,5 milions de morts i més de 4 milions de desplaçats. Al Sudan del Sud, però, nombrosos grups alçats continuen actius.
• 2011, 23 de juliol. Mor en circumstàncies misterioses el coronel rebel Gatluak Gai.

Per saber-ne més:

• Robert O. Collins, 'A History of Modern Sudan', Cambridge, Cambridge University Press, 2008.
• Douglas H. Johnson, 'The Root Causes of Sudan's Civil Wars', The International African Institute/James Currey/Indiana University Press/Fountain Publishers/E.A.E.P, Oxford, 2004.
• Jean Sellier, 'Atlas de los pueblos de África', Paidos, Barcelona, 2005.

Aquest article es va publicar en el número 109 del SÀPIENS (octubre de 2011).