L'aparició d'Estat Islàmic (EI), amb la seva campanya de persecució i aniquilació de les minories cristianes, és només l'últim esglaó envers l'extinció d'aquest grup religiós de l'Orient Mitjà. De fet, el 20% de població cristiana que tenia tota la regió a la primeria del segle XX s'ha convertit avui en un desolador 5%. A Síria, més de 700.000 cristians han abandonat el país des de l'inici de la guerra civil l'any 2011 i centenars més han mort ja a mans d'EI a l'Iraq.

Així, la fe cristiana està desapareixent de la terra que la va veure néixer. I és que va ser a la població turca d'Antioquia on els seguidors de Jesús van ser anomenats cristians per primera vegada, i a Damasc on sant Pau (llavors Saül de Tars) es va convertir. De fet, les facilitats que va trobar el cristianisme per expandir-se van ser, en part, gràcies als múltiples punts de connexió que hi havia entre la doctrina de Jesús i les pràctiques religioses dels pobles semítics que habitaven el Creixent Fèrtil.

Tolerància Otomana
Així, durant la conquesta otomana d'Egipte, l'Iraq i la Gran Síria entre els anys 1516 i 1517, la població cristiana en aquestes terres va arribar fins als 16 milions. Al llarg dels tres segles següents, l'Ahl al-Dimma, tal com s'anomenava la comunitat cristiana, va gaudir de certa protecció i autonomia, però a partir del 1800 l'imperi Otomà va començar a afeblir-se, tant en relació amb els poders europeus, com en l'àmbit intern. Aquest fet va fer aflorar els sentiments nacionalistes i la convivència interreligiosa va començar a esquerdar-se. Fou aleshores quan van tenir lloc les primeres matances, que es van aguditzar amb el gradual desmembrament de l'imperi entre el 1915 i el 1923. El genocidi perpetrat pels Joves Turcs, un moviment nacionalista que tenia per primer objectiu abolir la monarquia otomana, va exterminar uns dos milions d'armenis, assiris (cristians originaris de Mesopotàmia) i ortodoxos grecs, a més de provocar la deportació de milers de cristians cap al nord i est de Síria i cap a l'Iraq. Per reblar el clau, en aquest darrer país, la massacre de Simele (1933) va fer perdre la vida a uns 3.000 assiris i va empènyer molts supervivents a marxar del país.

Però més enllà d'aquestes persecucions i matances, hi ha altres raons per les quals els cristians orientals s'han estat exiliant sistemàticament de la seva terra. Una d'elles és l'augment de la pressió social a causa de l'enfortiment de l'islamisme, però també els canvis demogràfics a zones tradicionalment cristianes, així com la manca d'oportunitats per prosperar econòmicament i la marginació institucional generalitzada. També, lògicament, els successius esclats violents.

Les xifres no enganyen
A les regions turques de Mardin i el Tur Abdin bona part de la comunitat assíria ortodoxa va emigrar cap a Síria durant la dècada del 1980 al 1990, a causa del conflicte entre el Govern d'Ankara i la milícia kurda del PKK. El resultat és que si l'any 1915 la comunitat cristiana representava el 20% del país, avui en dia, entre deportacions, massacres i exilis, aquesta xifra s'ha evaporat fins a un tràgic 0,2%. Per la seva banda, a l'Iraq de Saddam, l'empitjorament de l'economia, la progressiva islamització de la societat i la inseguretat jurídica van donar peu, a partir del 1990, a una emigració massiva de cristians que va prendre dimensions desproporcionades amb la invasió americana l'any 2003. Sota la premissa que aquesta comunitat cristiana era un apèndix dels infidels americans, es va convertir en un dels principals objectius dels gihadistes. D'aquesta manera, el prop de milió i mig de cristians iraquians que hi havia abans del 2003 s'han convertit en menys de 400.00 actualment.

Paral·lelament, els cristians palestins també han patit la inestabilitat social, la segregació i l'estancament econòmic derivats de la partició de Jerusalem i la violència a Gaza i Cisjordània. Atrapats en el foc creuat i vivint en una espècie de llimbs, avui dels 4 milions de palestins només un 2,5% són cristians. L'èxode també ha estat una constant a Síria: de representar el 20% de la població a la primeria del segle XX a només ser un 10% a l'inici del segle XXI. L'arribada del Partit Baas l'any 1963, una ideologia centrada en el socialisme i el panarabisme, va provocar la nacionalització de totes les escoles del país, fet que va propiciar l'emigració de molts cristians cap al Líban, refugi regional per a gran part de la comunitat. La zona d'Al-Jazira (no trobo aquest topònim) ha sigut la que ha experimentat taxes d'emigració més elevades a causa de les sequeres recents, l'empitjorament de les condicions de vida i els forts canvis demogràfics. L'esclat l'any 2011 de la guerra civil ha fet encara més vulnerable la comunitat cristiana que es troba a zones urbanes (Alep o Homs), fortament castigades per la guerra.

De fet, l'onada de revoltes encetada a Tunísia l'any 2010 ha esdevingut demolidora per als cristians orientals. La caiguda del règim de Hosni Mubarak a Egipte i la victòria dels Germans Musulmans han forçat l'emigració d'uns 100.000 cristians coptes, una de les comunitats cristianes més grans, amb entre 8 i 15 milions de practicants a Egipte. L'arribada de l'actual president egipci, Abdel Fattah al-Sisi, i la supervivència del dictador Bashar al-Assad a Damasc, ambdós fets àmpliament aplaudits pels cristians, segueixen posant de manifest la lògica política de gran part de la comunitat: règim polític militaritzat a canvi de protecció. En definitiva, podem dir que el vessament de sang i l'èxode massiu en mans d'Estat Islàmic no és res de nou per als cristians de l'Orient Mitjà, sinó l'últim estadi d'una llarga història marcada per la violència, l'emigració i la folklorització.

La tragèdia d'Alep
El seu exili i persecució representen l'aniquilació d'una de les parts constituents de la regió i una inevitable marxa cap a l'homogeneïtzació social. Escrivia T. E. Lawrence a Els set pilars de la saviesa: "Alep fou una gran ciutat a Síria, però no de Síria ni d'Anatòlia ni de Mesopotàmia. Allà, les races, creences i llengües de l'imperi Otomà es van conèixer les unes amb les altres en esperit de compromís". Fou, doncs, la diversitat la que va fer d'Alep i de tot l'Orient Mitjà un espai pròsper i ric. Si Alep perd els seus cristians, deixarà de ser la ciutat calidoscopi. Si l'Orient Mitjà perd els seus cristians, haurem oblidat per sempre les nostres arrels.
 

MÉS INFORMACIÓ AL SÀPIENS DE DESEMBRE
En el número d'aquest desembre, t'oferim en portada un reportatge sobre l'origen dels comtats catalans fa més de mil anys. Viatgem cap a una època turbulenta, quan el que ara és Catalunya era una terra de frontera, per descobrir la dinastia comtal catalana i com va assolir la plena sobirania. A més, aquest desembre també trobaràs a la revista una retrospectiva sobre la gènesi de la República Popular Xinesa, amb Mao Zedong al capdavant; el fascinant viatge dels primers humans que van colonitzar Austràlia; la desconeguda història dels celtes i l'epopeia de milers valencians que van salpar rumb a Nova York a la recerca del 'Somni americà'. El SÀPIENS de desembre és a la venda al teu quiosc!