Sovint, el caire festiu de les cerimònies d'obertura i clausura d'uns Jocs Olímpics han amagat problemes i comportaments que es troben als antípodes de l'esperit olímpic. No sembla que els Jocs de Rio de Janeiro puguin trencar aquesta tendència, que malauradament afecta a tot el món de l'esport.

Tot allò relacionat amb la glòria però també amb les vergonyes de l'esport en el segle XXI ja va existir a l'antiga Grècia: entrenaments intensius, dietes extremes, professionalisme versus amateurisme, dopatge... I diners, per descomptat. Quan els triomfs esportius van començar a vincular-se amb el prestigi de les polis, les autoritats locals es van dedicar a patrocinar els seus esportistes, a crear escoles de futurs campions i a comprar els millors jugadors a l'estranger. Aquests, per la seva banda, que cada vegada rebien més diners de la seva ciutat si aconseguien quedar primers, van començar a entrenar-se a temps complet i a fer el que calgués per rendir al màxim, allunyant-se progressivament de l'ideal de l'esportista homèric que el considerava "un home complet".

A més de perpetrar els escàndols de dopatge, les trampes i els patrocinis desorbitats, els Jocs Olímpics moderns també s'han vist enterbolits per la corrupció financera, l'especulació urbanística i un excessiu endeutament públic. Se sol dir que les fortes inversions públiques que representen uns Jocs es compensen amb els beneficis que l'esdeveniment genera a la llarga, però ni tan sols quan ens remuntem enrere en el temps això ha estat així. Ja en els jocs d'Anvers del 1920 hi va haver un excés de sobrecostos, mentre que la major part dels beneficis van recaure en unes poques empreses privades vinculades amb la construcció de les infraestructures principals.

L'excepció de Barcelona '92
L'excepció a aquesta norma va ser Barcelona. Tot i que els Jocs del 1992 van contribuir a inflar la bombolla immobiliària i a centrifugar les classes mitjanes i populars vers l'àrea metropolitana, els especialistes asseguren que Barcelona ha estat una de les poques ciutats que ha sabut capitalitzar positivament l'efecte olímpic.

Rere aquest èxit hi hauria diverses raons. La primera és que el pla de reforma urbanística de la ciutat era anterior a la concessió dels Jocs i per tant no va estar únicament supeditat a les seves necessitats específiques sinó a les necessitats globals que ja tenia la ciutat. La favorable conjuntura econòmica i política que tenia Catalunya i el potencial de Barcelona com a ciutat d'oci i negoci van fer la resta.

Si el paper de Joan Antoni Samaranch en la nominació de Barcelona va ser o no decisiu és quelcom que encara no ha transcendit del tot. Sí que se sap, en canvi, que en la història del Comitè Olímpic Internacional hi ha un abans i un després de la presidència de Samaranch. Tant per les seves llums, seria el cas de Barcelona, com per les seves ombres. Durant els seus 21 anys de mandat, en el COI es van fer habituals el tràfic d'influències i l'abús de poder. Sense anar més lluny, ell mateix vivia a càrrec del COI en una luxosa suite de 500.000 dòlars l'any a Lausana. I no només ell. Altres membres del COI es van acostumar a obtenir obsequis, vacances i allotjaments pagats per a ells i els seus familiars. Per no parlar de la corrupció implacable, com la flagrant compra de vots en les votacions per elegir les seus dels Jocs.

Que guanyi... el que pagui més
De casos n'hi ha tant si mirem enrere com endavant. En els jocs d'hivern de Salt Lake City del 2002, 13 membres del COI van ser expulsats per haver venut el seu vot. La mesura va servir de ben poc, ja que, dos anys després, la compra de vot del búlgar Ivan Slavlok va permetre l'elecció de Londres per als Jocs del 2012. La designació de Tòquio 2020 també es troba sota sospita després que se sabés que el Japó hauria ingressat 1,3 milions d'euros a un compte vinculat a un alt càrrec del COI, el senegalès Lamine Diack.

Aquesta manera de fer s'ha estès també en el cas dels mundials de futbol. L'aparició als papers de Panamà de l'acabat de nomenar president de la FIFA, Gianni Infantino, ha vingut a culminar un seguit d'escàndols que han esquitxat veritables patums com són l'expresident de la FIFA Josep Blatter o el seu homòleg de la UEFA Michel Platini. Però ells són només la cúspide de l'iceberg. Perquè ens fem una idea de fins on arriba la corrupció, avui la meitat dels membres del comitè executiu de la FIFA que l'any 2010 van convertir Rússia i Qatar en seus dels mundials 2018 i 2022 estan expulsats o suspesos.

I el Brasil?
Els beneficis del Mundial del 2012 van recaure, sobretot, en constructores vinculades directament amb l'escàndol de corrupció de la Petrobras, un forat que, val la pena recordar-ho, equival a un 4% del PIB del Brasil. A més, algunes infraestructures no es van acabar, d'altres s'han fet malbé en quatre dies i moltes s'han demostrat innecessàries, com el gran estadi de futbol de Manaus. En paral·lel, la inflació desorbitada va fer explotar una ciutadania històricament poc avesada a la revolta, factor pel qual les protestes es van convertir en la imatge del Mundial.

Rio: en estat de ‘Calamidade pública'
En teoria, la idea era aprofitar les infraestructures del Mundial per als Jocs Olímpics, però a la pràctica això ha resultat ser tan insuficient que la ciutat olímpica s'ha declarat en estat de 'calamidade pública' un mes i mig abans dels Jocs, un estratagema per poder accedir a més crèdits i encarregar obres sense necessitat de concurs públic. En una cosa, però, tenen raó. La llista de calamidades és infinita i abasta tots els àmbits: l'ampliació del metro, una obra clau en la mobilitat carioca, no s'ha aconseguit completar; els preus han continuat pujant malgrat la crisi política i econòmica en què es troba immers el país; la badia de Guanabara (on es faran proves olímpiques) pateix una contaminació flagrant; les faveles no s'han pogut pacificar; l'Agència Mundial Antidopatge ha retirat la credencial al laboratori de Rio, cosa que farà que les mostres s'hagin d'enviar a un altre país, amb el sobrecost que representa; les entrades no es venen al ritme que estava previst... I podríem seguir amb més despropòsits que no són atribuïbles als organitzadors però que fan bona la cita plou sobre mullat: l'alerta pel mosquit del Zika, les denúncies de dopatge en tres potències de l'atletisme (Rússia, Kenya i Etiòpia)...

Si el Cristo Redentor no fa un miracle, tot sembla apuntar que Rio s'haurà convertit en la metàfora perfecta d'allò en què malauradament ha esdevingut el món de l'esport: trampes, cobdícia i fastuositat de cartó pedra.