Estat Islàmic (EI) té molt a veure amb la irrupció del wahhabisme que descriu el viatger català Domènec Badia (Alí Bei) quan, a la primeria del segle XIX i disfressat d'àrab magrebí, fou testimoni de com els seguidors d'aquesta doctrina van conquerir la Meca. Aquell moviment impulsat per Muhammad ibn Abd al-Wahhab (1703-1791) i la tribu dels ibn Saud reprenia les idees d'Ibn Taymiyya (1263-1328) —guerra contra el xiisme, el sufisme i la filosofia grega— i predicava un islam auster, primitiu, sense morabits ('sants') ni els rituals tan presents en el sufisme i en l'islam popular.

El wahhabisme —com el salafisme— creu que l'edat d'or de l'islam s'assolí a la Medina del profeta, insisteix en el principi de la unicitat de Déu, considera heretges els xiïtes i, aplicant el principi del 'takfir', declara infidels els musulmans que no segueixin els preceptes islàmics (principi que, com l'antixiisme, també adopta Al-Qaeda). Com a l'Afganistan dels talibans, condemna la música, la poesia, el tabac, el riure, el joc... És un islam estricte, purità, conservador, que lliga el seu futur al d'una monarquia. El wahhabisme recupera la idea de l'accés immediat al paradís per als màrtirs de la jihad. A les poblacions conquerides només els queda la conversió al wahhabisme o la mort.

L'Islam més conservador
Cap al 1790 els Saud controlaven gran part d'Aràbia i feien ràtzies contra Medina, Síria i l'Iraq. Com avui EI, les seves conquestes socialitzaven el terror. El 1801 ataquen la ciutat santa xiïta de Karbala (Iraq) i assassinen milers de persones. Dos anys més tard, ocupen la Meca i destrueixen tombes, santuaris, monuments històrics... Però la contraofensiva d'Istanbul i d'Egipte ocupa el 1818 la capital (Dariyah) i posa fi al primer estat saudita. Els ibn Saud es retiren al desert.
El 1924-25, desaparegut l'imperi Otomà, Abd al-Aziz III ibn Saud conquereix la regió d'Al-Hijaz, amb les ciutats santes de Medina i la Meca, fins llavors en mans de la dinastia haiximita. Dos anys més tard, estableix el primer regne wahhabita a Aràbia, que fou reconegut per l'URSS, el Regne Unit i França, que, el 1932, adopta definitivament el nom d''Aràbia Saudita'. Un estat ric en petroli que per consolidar-se internacionalment suavitza els contorns  del wahhabisme.

El 1944, l'aliança entre el president Franklin D. Roosevelt i Abd al-Aziz III, renovada fins avui malgrat l'11S, definí les bases internacionals del nou estat: Riad obtenia la protecció del país més poderós del món a canvi de garantir les exportacions de petroli i de mantenir-se fidel a Washington. El wahhabisme oficial va substituir la jihad per la influència cultural finançant moviments pietistes com els Germans Musulmans, radicalitzats a la dècada dels seixanta pel discurs de Sayyid Qutb, o l'Associació per a la Propagació de l'Islam (Tabligh). La wahhabització de l'umma (comunitat dels creients) destruí la varietat de tradicions culturals de l'islam i provocà la divisió del món musulmà. També va contribuir a la formació de moviments jihadistes com Al-Qaeda, sorgida en el context de la guerra dels mujahidins afganesos contra l'Exèrcit Roig i amb la complicitat de Pakistan i els Estats Units. Aquest nou jihadisme de matriu sunnita-wahhabita es pot llegir com la resposta al radicalisme xiïta que va fer acte de presència amb els atemptats del Líban del 1983. El wahhabisme seguia viu, ja que era el principal factor de legitimitat del règim saudita.

L'evolució més recent té una data clau: el 1979. D'una banda, la revolució de l'Iran qüestiona els Saud com a guardians dels llocs sants de l'islam perquè la seva doble política (rigor a l'Aràbia Saudita, luxe i laxitud religiosa a l'estranger) conculca els principis religiosos i discrimina els musulmans immigrants. Des de llavors la lluita per l'hegemonia a la regió del Golf no ha cessat. De l'altra, la confusa i efímera ocupació de la Meca per Juhayman al-Otaybi, que reclamava un retorn als principis purs del wahhabisme. La divisió de les elits saudites —a favor o en contra del wahhabisme o de l'occidentalització— ha estat constant des del 1979.

Intransigència armada
En els darrers anys, la radicalització ha estat afavorida per la tímida 'modernització' d'Aràbia impulsada pel rei Abdullah bin Abdulaziz al-Saud (2005-2015) i pels esdeveniments internacionals: ocupació de l'Afganistan i l'Iraq, primavera àrab, política sectària antisunnita del primer ministre iraquià Nuri al-Maliki (2006-2014), guerra civil de Síria, davallada dels preus del petroli... I EI ha recuperat el radicalisme wahhabita: antixiisme, aplicació del 'takfir', fusió entre religió i política en la figura del califa (Abu Bakr al-Baghdadi). Ressorgeix allò que les elits polítiques occidentals no van percebre, el gen perillós que nia en el wahhabisme i la seva capacitat potencial de mutar en qualsevol moment i tornar al seu estat original: un islam primitiu, purità, violent. Això és EI. Al-Baghdadi ha recuperat, com Ossama bin Laden fa uns anys, la versió més intransigent del wahhabisme: o conversió o mort. Això ha dividit les elits saudites entre 'modernitzadors' i simpatitzants d'EI (segons una enquesta del juliol del 2014 el 92% dels saudites creu que EI s'ajusta als principis islàmics). El cisma també afecta altres països musulmans i l'islam europeu. En suma, el repte de la barbàrie assassina d'EI no és només militar, sinó polític i intern a l'islam. És de nou la 'fitna' (la divisió o la guerra civil en el si de l'islam), i l'objectiu últim d'EI seria aconseguir controlar la Meca i Medina per obtenir així la legitimitat com a nous emirs d'Aràbia.

Cronologia

• 1703. Naixement de Muhammad ibn Abd al-Wahhab, fundador del wahhabisme.
• 1741. Al-Wahhab és expulsat de la seva ciutat (Uyayna) per difondre idees ultraconservadores i troba refugi en Ibn Saud i la seva tribu. Ibn Saud veu en el wahhabisme una via per arribar al poder.
• 1803. Els Ibn Saud ocupen La Meca.
• 1818. Tropes egípcies i otomanes ocupen Dariyah, capital dels Ibn Saud. Fi del primer estat saudita.
• 1924-25. Abd al-Aziz III ibn Saud conquereix la regió d'Al-Hijaz, amb les ciutats santes de Medina i la Meca.
• 1927. Establiment d'un regne wahhabita a l'Aràbia, reconegut per la URSS, el Regne Unit i França.
• 1928. Hassan al-Banna funda a Ismailia (Egipte) els Germans Musulmans.
• 1945. Franklin D. Roosevelt i Abd al-Aziz III es troben en el Canal de Suez i acorden una estreta aliança entre els EUA i l'Aràbia Saudita que encara avui perdura a pesar dels atemptats de l'11S.Aràbia Saudita, membre fundador de Nacions Unides i la Lliga Àrab creades aquell mateix any.
• 1979. Revolució islàmica a l'Iran.
• 1988 (agost). Ayman Zawahiri i Osama bin Laden funden Al-Qaida a Peshawar (Pakistan).
• 2006 (octubre). Creació de l'Estat Islàmic de l'Iraq (EII) com a filial d'Al-Qaida.
• 2011. Amb la guerra civil de Síria l'EII estén les seves activitats a Síria i passa a denominar-se Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL). A Síria conflueix i rivalitza amb Al-Nusra, també filial d'Al-Qaida.
• 2014. El líder de l'EIIL, Abu Omar al-Baghdadi trenca amb Al-Qaida i es proclama Califa de l'Estat Islàmic (EI), amb el nom d'Ibrahim. L'EI ocupa i controla gran part de Síria i de l'Iraq.

Aquest article es va publicar en la secció 'Per què passa?' del número 155 de la revista SÀPIENS (Maig del 2015).