Subscriu-t'hi
Món

Haití: El pati del darrere dels EUA

Analitzem les causes de l'endarreriment endèmic de l'estat caribeny

Andreu Mayayo
Port Au Prince, Haití
Port Au Prince, Haití Getty Images

Amb el terratrèmol del 2010, a Haití hi va ploure sobre mullat. La majoria d'informacions ens van explicar que la pobresa endèmica del país, sumada a la incapacitat d'una administració feble, van agreujar les conseqüències del desastre natural. Tanmateix, gairebé ningú no va intentar arribar al moll de l'os, a les causes de la pobresa i a la realitat d'un estat gairebé inexistent incapaç de fer front no tant a la magnitud de la tragèdia sinó, sobretot, al redreçament del país.
Bé, alguns sí que tenien la resposta clara. Per exemple, Pat Robertson, un dels telepredicadors fanàtics més coneguts de l'extrema dreta nord-americana. Ell ho va dir sense embuts: els haitians estaven maleïts perquè havien fet un pacte amb el diable per alliberar-se dels seus amos esclavistes en la revolta de les acaballes del segle XVIII. Ras i curt: el terratrèmol era un càstig diví per haver subvertit l'ordre natural de les coses.

El triomf d'Espàrtac
Per entendre la realitat haitiana, hem d'anar enrere, fins l'any 1492, quan l'almirall Cristòfor Colom va trepitjar per primer cop l'illa batejada amb el nom de La Española (l'illa que actualment comparteixen Haití i la República Dominicana), que va passar a formar part de la corona de Castella. Però els atacs dels bucaners, d'origen francès, aixoplugats a la petita illa de Tortuga (situada al nord d'Haití) van esperonar la reivindicació colonial francesa que, pel tractat de Ryswick (1697), va aconseguir la cessió espanyola del terç occidental de La Española i, molt especialment, de la ciutat de Port-au-Prince. França, llavors, hi va estimular l'arribada d'esclaus negres subsaharians (uns 300.000 a mitjan segle XVIII) explotats per una minoria de persones lliures, blanques i mulates.

El somni d'Espàrtac, el gladiador que va encapçalar la revolta dels esclaus a la Roma imperial, va reeixir a les Antilles de la mà dels esclaus negres. François Dominique Toussaint-Louverture va ser el principal protagonista del llarg procés emancipador, que va cloure amb la declaració d'independència d'Haití (1804), el segon país americà que va desempallegar-se del jou colonial després dels EUA. Un esdeveniment que ha estat adoptat per l'ONU per celebrar cada 23 d'agost el Dia Internacional del Record de l'Esclavatge i de la seva Abolició i instituir la medalla Toussaint-Louverture per reconèixer les persones i les entitats que destaquen en la seva tasca contra l'esclavatge i la desigualtat racial.

El pati del darrere dels EUA
Per primera vegada a la història, una revolta abolia l'esclavitud i Haití es convertia en la primera república negra del món. Però els problemes ni de bon tros s'havien acabat. N'hi va haver d'interns, ja que només un any després de la independència el cap d'Estat —Jean-Jacques Dessalines—es va fer proclamar emperador, iniciant així una nissaga de governants, com a mínim, pintorescos. I també d'externs. No debades, segons Xavier Batalla, "França, l'antiga potència colonial, i els Estats Units, que la van succeir, tenen una responsabilitat històrica a Haití". D'una banda, els primers només van acceptar la independència un parell de dècades després a canvi d'una indemnització enorme, mentre els segons van prohibir el comerç amb l'illa i van iniciar una llarga etapa d'intervencionisme en aquest país.

Així, el 1915, els EUA no van dubtar a ocupar Haití i exercir-ne un control directe i absolut fins el 1934. Dos dècades després, en plena guerra freda, els EUA van donar suport sense manies a la dictadura de François Duvalier (Papa Doc) i del seu fill Jean Claude (Baby Doc). Aquesta dictadura va obrir de bat a bat l'economia del país al capital i als interessos nord-americans. L'arribada massiva de productes agrícoles dels EUA va anorrear l'agricultura haitiana, cosa que va provocar un èxode rural sense precedents cap als barris superpoblats de la capital, Port-au-Prince.

Reformes econòmiques
La dictadura dels Duvalier va culminar el 1986, amb una insurrecció popular. Quatre anys després, l'exsalesià i seguidor de la teologia de l'alliberament Jean-Bertrand Aristide va guanyar les eleccions amb més del 60% dels vots i es va convertir, d'aquesta manera, en el primer cap d'Estat elegit democràticament a Haití. Aristide va emprendre un programa de reformes econòmiques (reforma agrària, reforestació...), socials (inversió en equipaments sanitaris i educatius) i polítiques (empara dels drets sindicals).
La primavera haitiana va durar poc més d'un any, ja que un cop d'Estat ajudat pels EUA el va fer fora del govern i es va instaurar una nova dictadura militar. El 1994, però, el president Bill Clinton va enviar tropes a l'illa i va permetre el reton condicionat d'Aristide.

En aquesta nova etapa, Aristide va ser incapaç d'estabilitzar el país. L'aproximació del mandatari a Cuba i Veneçuela va provocar la reacció dels EUA, que van imposar un embargament econòmic a l'illa que va enfonsar encara més en la misèria els treballadors i els pagesos haitians. L'any 2004, durant el tercer mandat d'Aristide, i enmig d'una gran convulsió social, es va produir un nou cop d'Estat que va acabar amb l'exili d'Aristide a Sud-àfrica, on encara viu avui en dia.
Mentre els seus seguidors culpaven l'oligarquia i el Govern dels EUA de la defenestració d'Aristide, l'oposició titllava l'antic salesià d'autoritari i despòtic i l'acusava dels crims provocats per haver armat les bandes de les barriades populars per perpetuar-se en el poder.

A partir d'aquests fets, els successius governs haitians –com l'actual de René Garcia Préval, que havia estat vicepresident amb Aristide— han estat més nominals que reals, ja que les polítiques que han de permetre a aquest país sortir del subdesenvolupament són gestionades per les múltiples i diverses ONG que hi ha al país i que disposen de la protecció dels més de 9.000 cascos blaus brasilers que massa sovint han estat acusats de mirar cap a una altra banda davant les activitats criminals dels escamots de la mort.

Pobresa i natalitat
Més enllà dels abusos colonials i neocolonials, de les dictadures, dels dèficits educatius i sanitaris i de la creixent desforestació del país, la pobresa d'Haití també va lligada a una taxa de natalitat massa elevada, molt per sobre del seu feble creixement econòmic. La taxa de gairebé cinc fills per dona de mitjana ha provocat no tan sols una augment brutal de la població del país, sinó, al mateix temps, una més gran polarització social entre rics i pobres determinada per l'accés als contraceptius i el seu ús. Aquest és un factor que distingeix Haití de països veïns com la República Dominicana, Mèxic o, sobretot, Cuba. Per no parlar de la Xina, les Filipines o altres països asiàtics, que han aconseguit reduir dràsticament la taxa de natalitat, la qual cosa els ha permès augmentar significativament la seva renda per càpita. Sense un política decidida de planificació familiar, països com Haití no sortiran mai de la pobresa, ni aconseguiran reduir les diferències socials. I molt menys després de la catàstrofe provocada pel terratrèmol.

Aquest article es va publicar al número 89 de SÀPIENS (març 2010). Cal tenir en compte que, quan la revista va arribar a quiosc encara no s'havia produït el retorn de 'Baby Doc', l'ex dictador Jean Claude Duvalier, que va arribar al país el 16 de gener de 2011. 'Baby Doc', tornava per sorpresa al país que havia governat amb mà de ferro durant 15 anys i que havia abandonat el 1986 i ho feia poc després del primer aniversari del terratrèmol que va causar més de cent mil morts i va destruir infraestructures i serveis de tot tipus.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto