Subscriu-t'hi
Món

Què és el populisme i per què guanya?

D’uns anys ençà, aquesta pràctica política ha reaparegut al debat públic. A esquerra i a dreta, a Europa i Amèrica vivim una explosió del terme, que va ser emprat per primera vegada al segle XIX

Jordi Graupera
1 Els primers a anomenar-se populistes
Il·lustració de William Jennings Bryan representant el populisme com una serp que es menja la democràcia (1896)
Il·lustració de William Jennings Bryan representant el populisme com una serp que es menja la democràcia (1896) Judge magazine / Wikimedia Commons

Els primers que van anomenar-se ‘populistes’ foren els perdedors de la modernitat, a finals del segle XIX. A Rússia i a l'Amèrica del Nord, comunitats de camperols van entrar en conflicte amb els poders centrals, per raons materials però també espirituals. A la pobresa, s’hi sumava la industrialització i la primera globalització, que allunyava les ciutats i el seu poder del relligam, del rerepaís. Les jerarquies socials i els gestos d’autoritat que les sostenien es capgiraven. Amb el capgirament, s’esvaïen els valors de base que havien permès la gent de socialitzar-se i donar un cert sentit al món que els envoltava. 

Apedregats pel poble
El cas dels 'naródniki' russos és paradigmàtic, perquè es tracta d’intel·lectuals urbans que van anar cap als pobles, mirant d’aprofitar la revolta pagesa per construir un socialisme anarquitzant, autogestionat i romàntic, esculpit a partir del ‘bon salvatge’ de Jean-Jacques Rousseau (l’home és bo per naturalesa, i la societat el corromp), i del ‘poble’ de Johann G. Herder (reposador de veritats íntimes i essencials). Els pagesos els van apedregar.

2 Una reacció contra la idea d’individu desarrelat
Els candidats del People's party  a la presidència i vicepresidència el 1892
Els candidats del People's party a la presidència i vicepresidència el 1892 Wikimedia Commons

En el cas nord-americà, la fundació del People’s Party (1891) parteix del mateix malestar: contra el govern federal, l’autogovern agrari. El seu ideal era el de Thomas Jefferson, que creia en una democràcia de propietaris de la terra, perquè la terra fa fort el poble contra les temptacions tiràniques dels governs. La confluència entre idees de democràcia directa, vot femení i autogovern va expressar-se també en l’alineació d’interessos entre els grans propietaris del Sud, perdedors de la guerra civil i petits propietaris de l’Oest Mitjà. No era una solidaritat de classe, sinó de forma de vida. Hi ha una idea de dignitat perduda que travessa el populisme des de la seva fundació: una reacció contra la idea d’individu desarrelat, buit de contingut, pròpia dels estats moderns.

Modernització, industrialització i creació de mercat intern
Que el populisme es pot lligar a aquesta presa de consciència de la dignitat, quan hi ha un terrabastall econòmic, també es veu a l'Amèrica del Sud mig segle després. Juan D. Perón a l’Argentina i Getúlio Vargas al Brasil són els líders polítics a càrrec de la transformació profunda i definitiva de societats sorgides després de la crisi del 1929, quan va quedar exposada la vulnerabilitat d’una economia basada en exportacions agrícoles al nord. El populisme significa aquí modernització, industrialització i creació de mercat intern. Ve de les ciutats i estableix un acord interclassista que abasta des dels emigrants que van del camp a la ciutat fins a la burgesia industrial.

Aquest primer populisme llatinoamericà expressa la forja de la idea de poble, en un triangle que dibuixen la nació, la redistribució i la participació política. S’assembla als nacionalismes europeus del segle XIX en què mira de trobar un significat a la paraula ‘poble’ per mirar d’establir les funcions de la paraula ‘estat’. Però se’n diferencia en el fet que el tipus de conflicte social de fons ja és plenament típic del segle XX: el poble ja és massa, com ho són els seus mitjans i propaganda. 

El populisme vist des de les ciències socials
Cap a principis dels 90 una nova onada de moviments polítics van ser definits com a populistes, aquest cop ja des de la perspectiva de les ciències socials, com a tècnica política. Alberto Fujimori al Perú o Vladimir Meciar a Eslovàquia serveixen per il·lustrar la idea que el populisme és concebut com una eina d’acció política basada en una relació ambigua amb el liberalisme institucional.

3 Hiperlíders que afalaguen l’elector emprenyat
Cartell del moviment 'Ocupem Wall Street', amb la idea que el poble representa el 99% dels ciutadans
Cartell del moviment 'Ocupem Wall Street', amb la idea que el poble representa el 99% dels ciutadans Ashoka Jegroo / Wikimedia commons

Els lideratges unipersonals forts, l’afalagament de l’electorat i el seu sentit comú, l’atac als poders constituïts i la redefinició de la idea de poble —que s’oposa a les elits corrompudes i poderoses per sobre de divisions ideològiques—, són característiques que acadèmics i polítics barregen, tot buscant la dosi correcta per trobar l’essència moral de la política o bé l’assalt al poder. El populisme manté així el seu orgull democràtic.  

El liberalisme pretesament plural i el populisme pretesament democràtic
També l’èmfasi en el poble permet posar els fonaments de la relació entre líder i poble i degradar així la mediació a què les lleis i les institucions obliguen per mantenir el pluralisme social. La pretensió pluralista, però, amaga idees fortes sobre què vol dir ser una persona digna, i això, paradoxalment, uniformitza la població en allò que convé a les elits. D’aquesta manera, s’estableix una tensió entre el que amaga el liberalisme pretesament plural i el que ensenya el populisme pretesament democràtic. Qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra. 

La idea de poble
És aquesta tercera etapa la que eclosiona aquest primer quart del segle XXI. Ara és quan les fronteres entre el populisme i allò que no ho és esdevenen difícils d’establir explícitament. L'abecé de la política contemporània inclou característiques que semblarien populistes. Els hiperlideratges alimentats pel folklore televisiu s’acompanyen de la redefinició constant de la idea de poble (el 99%, els nascuts al país, o els de baix versus els de dalt). Així es poden encabir preferències polítiques com si fossin simple sentit comú. El nacionalisme d’estat camuflat d’acontentament social arriba amb l’afalagament de l’elector en la seva ignorància i emprenyament. Tot plegat mena cap a la lenta negació de les diferències que tenen conseqüències polítiques de fons. 

4 Pluralisme o autoritarisme?
El president del Brasil, Jair Bolsonaro, amb el president dels Estats Units, Donald Trump, en una trobada a Washington el 19 de març del 2019
El president del Brasil, Jair Bolsonaro, amb el president dels Estats Units, Donald Trump, en una trobada a Washington el 19 de març del 2019 Alan Santos/PR / Wikimedia Commons

Només resta l’anti-establishment explícit, el llenguatge contrari als valors compartits per la classe política i l’atiament de la ràbia com a contrastos de color. Però aleshores resulta inevitable preguntar-se si no és que els sistemes liberals —amb les seves burocràcies i mecanismes de manipulació de masses, i amb la domesticació de totes les ideologies— no obliguen tot dissident a muntar una alternativa a la idea de ciutadà que l’estat modern ha forjat violentament.

Amagats rere una falsa neutralitat, els sistemes liberals exclouen els discursos que fan trontollar les relacions de poder existents. Així, per qüestionar la parcialitat de les jerarquies, el dissident necessita qüestionar la idea mateixa d’imparcialitat: per això es pot ser populista des del pluralisme o des de l’autoritarisme. Sota aquest prisma, la defensa de l’ordre establert també té els seus populismes: la tecnocràcia, per exemple, que banalitza la ciència a canvi de poder. 

Líders autoritaris que han descobert l’abisme per on cau la dignitat
El populisme, avui, sembla el retorn d’allò reprimit per la història, incoherent i agressiu. Està disposat a fer ús del cinisme que els sistemes promouen fins a les darreres conseqüències. Encimbella líders autoritaris que han descobert l’abisme per on cau la dignitat. El context material, com sempre, n’és el trampolí: la degradació de les classes mitjanes, com abans les agràries, la pèrdua de poder sobre un mateix, i la sensació que la història et dóna per perdut, subratllen l’ambigüitat dels populismes. Tan aviat són una revolta contra el silenci emmig d’una seducció autoritària, com un mirall de l’autoritarisme implícit en tots els estats moderns.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto