Sóc enmig dels milers de cadàvers que omplen la rodalia de la ciutadella abandonada de Cannes, a la vora del riu Aufidius, en la regió italiana de Pulla, per entrevistar el general cartaginès Anníbal Barca, que ha infligit una derrota paorosa a l’exèrcit romà manat pels cònsols Cai Terenci Varró i Luci Emili Pau en aquest 2 d’agost del 216 aC que ja llangueix. Potser avui el nostre protagonista, que ha quedat borni al llarg del trajecte que ha fet per combatre la República romana en el seu terreny, ha decidit el resultat de la segona guerra Púnica.

General, la rotunditat d’aquesta victòria us fa pensar que Roma està vençuda? 
De cap manera. Si no hi ha sorpreses, aquesta feina només és a mig fer. He travessat els Pirineus i els Alps per batre els romans a casa seva i minvar-los les forces fins que demanin la pau. Els he esclafat en anteriors batalles, com avui, que, d’acord amb un recompte provisional, hem mort més de 50.000 enemics, l’equivalent a 16 legions, inclosos un dels seus caps, Pau, i uns 80 senadors. Doncs bé, malgrat tot això, el potencial de Roma encara és massa gran per considerar-la destruïda.

I no fóra millor anar a prendre la ciutat per acabar el conflicte?
També en saps d’estratègia, tu? Tothom ha vingut a dir-me el mateix! Amb la joia del triomf ningú no s’adona que no estem en condicions d’assetjar Roma. Els meus efectius són limitats, és difícil que m’arribin reforços, i organitzar un bloqueig com cal implica dominar molt de territori per assegurar-se subministraments i alhora tallar els de l’enemic. A més, els romans disposen d’aliats que poden ajudar-los. M’estimo més continuar sagnant-los en camp obert per obligar-los a rendir-se.

Mirem què ha passat aquí. Succintament, quin relat faríeu del xoc? 
He col·locat la infanteria al centre i la cavalleria als flancs, uns 55.000 homes en total. Prop d’uns 90.000 enemics han atacat i el meu centre ha anat retrocedint tot atraient-los al parany que he ordit, que consistia a fer que ells mateixos, en avançar, afavorissin que la meva cavalleria maniobrés per situar-se rere seu i els tanqués en un cercle. Ha estat com el moviment d’unes tenalles. Un cop hem aconseguit això, tot s’ha reduït a exterminar-los. Les seves baixes, comparades amb les gairebé 17.000 nostres, confirmen l’èxit obtingut.

Em consta que els vostres soldats us veneren. Ha de ser fàcil guiar-los. 
No t’equivoquis. Al meu exèrcit hi ha celtes, ibers, gals, libis i númides, gent de pobles que, com els cartaginesos, no volen que Roma tiranitzi la Mediterrània. Aquesta guerra és per impedir que ho faci i el que de debò uneix homes de tantes procedències per damunt del respecte que puguin professar-me com a líder.

I us sentiu content en especial d’alguns d’aquests guerrers? 
Bé, els foners de les Balears aporten tal precisió en llançar pedres que són més útils que els arquers. 

Heu esmentat dificultats per rebre reforços. Problemes de comunicació o amb Cartago?
Ambdues coses. Odio dir-ho, però el Senat de Cartago de vegades fa veure que lluito sense la seva vènia, com si tingués tanta por dels romans que li calgués d’excusar-se davant seu, per si de cas. Perquè es deixi d’argúcies per sempre, li trametré quelcom que el convencerà que la victòria final és possible: els anells d’or dels aristòcrates enemics morts aquí. Els he fet recollir, i sembla que se n’han aplegat uns 200.

Si creieu que aquest desastre no farà capitular Roma aviat, quins altres beneficis més immediats espereu treure’n? 
En essència, un: espero haver escampat prou la desmoralització en aquest país perquè en algunes províncies que fins ara eren aliades dels romans es rumiï trencar les aliances que hi tenen per buscar la meva amistat. Si es dóna aquesta circumstància, disposaré de més braços per combatre i guanyar definitivament.