Som a Nova York per assistir demà, 15 d’octubre del 1940, a l’estrena de la primera pel·lícula parlada de l’actor i director britànic Charles Chaplin, 'El gran dictador', obra que ha generat controvèrsia des que es va saber que satiritzava sense embuts Hitler i el nazisme, responsables d’una guerra que fa un any que es desenvolupa a Europa. Conversem amb un Chaplin ja llunyà de Charlot, el personatge amb el qual tant ens ha divertit, però que no ha renunciat a l’humor per contar allò que essencialment és un drama.

Senyor Chaplin, sona estrany que Hitler l’hagi inspirat per rodar un film.
Bé, si no m’hagués basat en ell ho hauria fet en qualsevol altre model actual de tirà sense escrúpols. Fixi’s que per no inflar-li el protagonisme, li faig compartir pantalla amb la caricatura del seu col·lega Mussolini. Podran empipar-se junts. Una altra cosa és que Hitler semblés exigir-me que jo l’interpretés, ja que ambdós usem un bigoti igual i vàrem néixer amb quatre dies de diferència.

Ha frivolitzat els feixismes, potser?
I ara, no! Muntar comèdies no significa que no se’n puguin extreure lectures serioses, i, en aquesta, vull que la gent es rigui dels dictadors perquè no els tingui por.

Em consta que s’han organitzat campanyes en contra seu i del seu treball des que va anunciar-ne la idea. A què ho atribueix?
A motius polítics i comercials, és clar. Els Estats Units són neutrals en la guerra, però això no evita que ja abans del seu inici molts nord-americans simpatitzessin amb el nazisme i rebutgessin que se’l critiqués, i amb aquest argument la premsa conservadora, que sempre m’ha atacat, m’acusa de voler comprometre la posició del país en realitzar una pel·lícula capaç de provocar disturbis i fins i tot un incident diplomàtic.
A banda, es comenta que el cònsol alemany a Los Angeles i l’ambaixador alemany a Washington van fer pressió perquè s’aturés el projecte a canvi que no es prohibís l’exhibició de films nord-americans al Tercer Reich.

Enfrontat a tal oposició, mai no va tenir ganes de plegar?
De fet, em va avorrir tant la situació que vaig arribar a interrompre la feina durant un parell de mesos. No va ajudar-me gens que els censors de Hollywood m’advertissin que esmolaven les tisores tot esperant 'El gran dictador'.

La indústria cinematogràfica no li ha donat suport?
Me’l va regatejar fins que l’amic Adolf va envair Polònia. Al capdavall, però, el seu suport no m’ha estalviat llegir cartes amb insults o amenaces de mort i sentir que es vol boicotejar la pel·lícula amb piquets a l’entrada dels cinemes on la projectin i el llançament de bombes fètides en les sales.

Tem alguna atzagaiada d’aquest estil?
Prou per haver demanat a sindicalistes d’esquerra que protegeixin els locals que han d’acollir la meva obra. I sap què m’han contestat? Que no cal cap protecció, perquè el mateix públic defensarà el film atès el seu missatge de justícia. En fi, tant de bo que no passi res de dolent.

No hi ha en vostè un ressentiment personal cap al règim nazi, que el considera algú amb orígens hebreus i ha vetat les seves pel·lícules des del 1937?
No foti, home! Ressentit, jo? Miri, que aquells individus eliminin de les seves pantalles les aventures del pobre Charlot per trobar-me perillós i alhora em denigrin perquè no encaixo en els seus esquemes d’allò que per a ells ha de ser un ser humà, és el millor elogi que poden dedicar-me.

Escolti... s’imagina Hitler veient 'El gran dictador'?
Per què no? Almenys demostraria posseir un gust excel·lent en alguna cosa. I suposo que la seva opinió no seria més negativa que la de certs setciències que viuen de jutjar els que penquem a Hollywood.