'Què hi fa aquí l'anunci de les píndoles antitussígenes més televisives?' La resposta és senzilla. El 1890, l'any que Granados va tornar a Barcelona després de viure a París durant tres anys, la ciutat vivia una època daurada en la qual abundaven els mecenes que apostaven per la cultura i promovien artistes com ell mateix, que en aquells temps s'havia de guanyar la vida fent classes i tocant en un cafè. És el cas de Salvador Andreu, l'inventor de les 'pastilles Andreu', qui va fer possible que el compositor pogués dedicar-se a la formació ajudant-lo en la creació de l'Acadèmia Granados. Per cert, el 20 d'abril de 1890, Granados va oferir el seu primer concert a Barcelona. 

El 1892, Granados va estrenar 'Doce danzas españolas', que van ser rebudes amb gran èxit per part del públic. També van cridar l'atenció de compositors internacionals, com el noruec Edvard Grieg, el francès Camille Saint-Saëns o el musicòleg rus Cèsar Cui, a qui Granados va dedicar la dansa número 7, titulada 'La Valenciana'. 

Tot i el ressò internacional d'aquesta obra, al qual cal afegir els elogis expressats pel mestre de Granados, Felip Pedrell, l'obra, que respira un cert andalusisme, va ser durament criticada per alguns sectors catalanistes. Com a resposta, Granados va escriure: "M'acusen d'escriure danses andaluses [...] jo em considero tan català com qualsevol altre, però en música vull expressar el que admiro i el que em sembla bé, sigui andalús o xinès". 

Estrenada a Barcelona en la seva versió orquestral el 31 de gener de 1915 al Palau de la Música Catalana, i en estrena mundial a Londres el 21 de juny de 1914. Cal destacar que va fer gira per tot Europa amb l'Orfeó en versió per a solista i cor. La 'Revista Musical Catalana' en va destacar la "dolça melangia"; també n'hauria pogut esmentar la perfecta conjunció entre l'accent textual i el musical, acompanyats per acords que sostenen la melodia.

Al músic li agradava visitar el Museo del Prado per connectar amb l'univers de Francisco de Goya, que més tard esdevindria font d'inspiració per al conjunt de cuplets que va compondre: 'Las currutacas modestas', 'Callejeo', 'El mirar de la maja', 'El tralalá y el punteado' o 'La maja de Goya', amb lletra de Fernando Periquet. Fruit d'aquesta passió per l'obra del pintor, Granados va transformar la seva pintura en música i va compondre la suite 'Goyescas', que més tard va esdevenir el fonament per crear l'òpera homònima.

De l'obra de Granados cal destacar, especialment, la pianística, reconeguda internacionalment i que de forma creixent figura al repertori obligat dels grans pianistes actuals. D'aquest conjunt, la suite 'Goyescas' és, sens dubte, una de les més rellevants, i com a obra tardana, amb un llenguatge clarament postromàntic, 'El cant de les estrelles' per a piano, orgue, cor mixt i cor de veus blanques, ambdues estrenades al Palau de la Música el 1911. Després de 96 anys aquesta partitura va ser recuperada als Estats Units i reestrenada a Nova York el 2007 amb el cor Voices of Ascension, i el mateix any a l'Auditori Enric Granados amb el Cor Vivaldi.