Nota de la redacció: aquesta 'entrevista impossible' amb un personatge cèlebre està fonamentada rigorosament en la documentació històrica sobre la vida i el pensament del protagonista.

Conversem al port d'Ismailia, Egipte, amb el comte Ferdinand de Lesseps, exdiplomàtic francès que ha estat l'impulsor de la construcció a l'istme de Suez del canal que uneix la mar Roja amb la Mediterrània i que va inaugurar-se ahir, 17 de novembre del 1869, amb una travessia a la qual assisteixen membres de diferents cases reials europees i que encara no ha acabat. Als seus 64 anys, Lesseps és un home feliç per haver connectat amb rapidesa dos continents que fins ara, per vía marítima, només podien comunicar-se tot circumnavegant Àfrica.

Senyor, l'enhorabona per haver apropat Àsia i Europa una mica més. Gràcies, de debò. Ara puc creure que els somnis a vegades es fan reals. Tenir aquí l'emperadriu de França, l'emperador d'Àustria i Hongria, el príncep hereu de Prússia i més personalitats confirma que aquest projecte no era cosa de bojos.

Com se us va acudir la idea de construir aquest canal? Bé, jo no he inventat res; els antics egipcis ja posseïen un canal que unia el delta del Nil amb la mar Roja, i en temps de Napoleó I es va estudiar la possibilitat de dur a terme una obra d'aquest estil. Sóc un enamorat del progrés que s'ha limitat a recuperar el millor d'un passat perdut.

Us va ser difícil trobar suports per al vostre desig? Al principi, no. Egipte és una nació vassalla de l'imperi Turc, i el 1854 el soldà va nomenar-ne virrei l'avui difunt Mehmet Said, de qui jo havia estat preceptor quan vaig ser cònsol de França a Alexandria fa més de trenta anys. La meva amistat amb ell em va permetre construir una companyia per obrir l'istme de Suez. Posteriorment, per qüestions polítiques i financeres, l'empresa va complicar-se.

Sense embuts, qui us ha fet la guitza en els deu anys que ha durant la feina? Els britànics. No els feia cap gràcia no controlar d'alguna manera una ruta fiable cap a les seves colònies asiàtiques, i van pressionar el soldà perquè interferís en el desenvolupament de les obres. Fins i tot, per evitar topades amb ells, vaig anar a parlar amb Napoleó III per demanar-li que disminuís l'ajut francès, encara que això signifiqués alentir les tasques. La mort del meu amic Said fa sis anys gairebé ho va paralitzar tot, però l'empenta dels meus enginyers, la maquinària que han utilitzat i l'entusiasme de milers de treballadors vinguts d'arreu, han aconseguit aquest èxit.

Què ha costat el doble del seu pressupost inicial. I què us esperàveu, amb les interrupcions i entrebancs que hem patit? Els dies en què no es treballava també significaven una despesa.

Se us considera un benefactor. Ho vàreu començar a ser a Barcelona, en la vostra època de diplomàtic? Oh, no exagereu; vaig fer aleshores allò que hauria fet qualsevol persona en la meva situació amb una engruna d'humanitat.

Es diu que vàreu aturar una catàstrofe... Mireu, jo aleshores era cònsol de França a Barcelona el 1842. El Govern espanyol va manar bombardejar la ciutat des d'un castell proper per reprimir les protestes de la població contra la seva política fiscal. Hi va morir molta gent, i en adonar-me de la magnitud del desastre, vaig plantar-me davant dels responsables d'aquell horror, disposat a fer força, i per sort em van escoltar quan vaig demanar-los que paressin el bombardeig, que alliberessin els detinguts i que rebaixessin les sevespretensions de voler imposar una multa al municipi.

Déu n'hi do! I amb el canal enllestit, i suposo que després d'un descans, preveieu sorprendre'ns amb alguna altra iniciativa? Em tempten idees com les d'un túnel sota el canal de la Mànega o d'un canal que connecti el Pacífic i l'Atlàntic per Panamà, però una cosa és imaginar meravelles i una altra, poder-les tirar endavant. En realitat, jo no sóc enginyer, malgrat que alguns s'ho pensin.