Aquesta entrevista amb Guifré I, dit el Pelós, comte de Barcelona, de la Cerdanya, d’Urgell, de Besalú, de Girona i d’Osona, es duu a terme el 20 d’abril del 888 al monestir benedictí de Ripoll, un cop acabada la cerimònia de consagració de la seva església, dedicada a l’advocació de Santa Maria. Sembla que el comte, a qui acompanyen la seva esposa Guinedilda, el seu fill Radulf, el bisbe d’Osona, servents i altres persones, ha volgut complir amb aquest acte una promesa de caràcter religiós lligada als seus fets d’armes.

Senyor, és cert que sou aquí per agrair a Déu que us hagi fet costat en les vostres campanyes sobre els sarraïns?

Sóc aquí per diversos motius, i aquest n’és un, sí, però a Déu també he d’agrair-li que el país visqui en pau des de fa uns anys i que aquesta zona on som s’estigui repoblant amb famílies camperoles després de dècades d’abandonament.

No li haureu agraït ser derrotat pels sarraïns fa quatre anys a la taifa de Larida (Lleida) en el que, de moment, ha estat el vostre darrer combat, oi?

A la ignorància que demostreu amb una pregunta que ratlla la blasfèmia li responc que patir adversitats és necessari per fer-nos més forts.

Fora del que implica l’ocasió actual, teniu algun vincle especial amb aquest monestir?

Vaig fundar-lo fa nou anys: ja el veieu, el vincle. Ara bé, significa més que un edifici on es prega i s’observen unes regles. Aquest espai ha romàs buit massa temps per culpa de guerres i de revoltes, tot just ha començat a omplir-se amb gent de les contrades pirinenques, i ha calgut organitzar-lo administrativament i d’acord amb la jurisdicció eclesiàstica. L’existència d’un monestir, d’un focus d’activitat, ha d’afavorir que al seu voltant s’hi instal·lin comunitats que recuperin terres ermes i impulsin el treball artesà.

I el monestir té els recursos per ser l’ànima d’aquestes transformacions?

Ja vaig ocupar-me en el seu dia de conferir-hi drets i privilegis per permetre que es governés i fes progressar aquesta terra. Rep els beneficis de les pesqueries dels rius Ter i Freser i un terç de la imposició que grava el trànsit i la venda de mercaderies, i està exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals pel que fa a homicidis, raptes i altres delictes. A més, vaig reconèixer als monjos la llibertat de triar el seu propi abat, tot un privilegi.

Tinc entès que en la cerimònia d’avui també heu fet donacions.

És clar, però per a remei del meu esperit i dels qui han vingut amb mi.

I en què han consistit?

Primer, la comtessa i jo hem proveït l’església d’objectes de culte. Hem ofert un leccionari, un missal i un calze amb patena, ambdós d’or. Després, el bisbe ha ofrenat una tela rica en brocats i pintures per cobrir l’altar durant la consagració i la celebració de la missa, i un vel amb relíquies de màrtirs que ha de servir de tovallola al mateix altar. Tot seguit, hem presentat a la Mare de Déu el meu fill Radulf i l’herència que li correspon perquè la serveixi durant la seva vida, educat segons les normes monàstiques.

I també heu lliurat esclaus.

Sí, hem lliurat al monestir presoners de guerra reduïts a la condició d’esclaus, per al servei de l’església i el conreu dels camps. Finalment, hem dotat l’església de possessions en aquest comtat i en els de Barcelona, Cerdanya i Urgell.

Tan malmès considereu el vostre esperit i els de la resta per sol·licitar amb tanta llarguesa una reparació divina?

Cadascú mesura el preu de la tranquil·litat de la seva ànima com creu adient. Ara mateix, penso que si afegís un serf més al servei de l’església, un importú, per exemple, potser em trobaria més reconfortat. Al capdavall, aquí, un serf sempre pot adquirir la llibertat tot pagant una suma determinada o fent-se cantor o monjo, no sé si m’explico…