Napoleó i Arthur Wellesley, el duc de Wellington, van ser dos dels màxims exponents militars del segle XIX. Napoleó, nascut a Ajaccio el 1769, era un geni militar, ambiciós, egocèntric i impredictible. Arthur Wellesley, nascut a Dublín el mateix any, se’l definia com un militar d’escala més humana, bé que posseïdor d’una gran fermesa.

Primera victòria
El 1808, Wellesley es posà al capdavant de l’exèrcit britànic, el qual, juntament amb portuguesos i espanyols, va vèncer les tropes de Josep Bonaparte en la guerra del Francès. Els mèrits li van valdre el títol de comte de Wellington. El seu ascens coincidí amb la fi del mandat com a emperador de Napoleó, qui, derrotat a la batalla de Leipzig (1813) per les tropes de l’imperi Rus, Prússia, l’imperi Austríac i el regne de Suècia, va ser obligat a exiliar-se a l’illa d’Elba.

Waterloo
Poc després, Napoleó va tornar a França i recuperà el poder breument. El 1815 va enfrontar-se a una coalició de nacions capitanejada pel duc de Wellington a Waterloo (Bèlgica). La derrota fou l’exili definitiu del cors a l’illa de Santa Helena. De Wellington va escriure: “És un home de poc esperit […], no pot lligar dues idees. A Waterloo desplegà valor i perseverança, però el seu pla no tenia talent. [...] Se m’assegura que estic aquí per culpa seva”.