Subscriu-t'hi
Personatges

Manuel Azaña: “No penso contribuir a allargar ni un minut més la guerra civil”

Imaginem què hauria dit el president de la II República el dia abans de marxar cap a l'exili

Jordi Mata
10 de gener de 2020
Manuel Azaña (1932)
Manuel Azaña (1932) Agència Meurisse / Wikimedia Commons

Aquesta entrevista amb el president de la II República, Manuel Azaña, té lloc la nit del 4 de febrer del 1939 a can Barris, la seva llar provisional a la Vajol (Alt Empordà). L’endemà marxarà cap a l’exili. Les tropes franquistes avancen sense aturador vers la frontera francesa, i ell ja dóna per perduda la guerra iniciada el 1936. Tot i l’amargor del moment, no es nega a respondre les darreres preguntes que li faran en una terra que no tornarà a veure mai més.

Senyor president, ara marxeu, però penseu en un retorn?
No. Quan travessi la frontera i me’n vagi a França me n’aniré definitivament. El cap del govern, el senyor Negrín, vol que em traslladi als territoris del centre i del sud d’Espanya encara controlats per la República, però li he dit que no penso contribuir amb la meva presència a perllongar ni un minut més aquesta terrible matança.

Quanta culpa tenen del resultat de la guerra els constants desacords entre vostè i Negrín?
No ho sé, però és obvi que els desacords no han afavorit la nostra causa. Potser en una situació de pau el president del govern i jo hauríem conviscut en sintonia, encara que a ell li haguessin donat suport els comunistes, com ara, i jo, com sempre he fet, mantingués posicions força més moderades. Fins i tot fa poc va arrufar el nas quan vaig proposar cercar la mediació de França i la Gran Bretanya per aconseguir que Franco garantís que no hi hauria represàlies a canvi que deposéssim les armes.

Però sí que s’han avingut a recelar de Catalunya, i més des que l’Executiu republicà es va establir a Barcelona a la fi del 1937.
Compte, no li permeto que em digui això! Jo no he tingut mai cap recel cap a Catalunya ni cap al poble català. Cap a la Generalitat, ja és un altre tema.

Doncs costa d’entendre que s’escollís Barcelona com a capital de la República.
La idea va ser de Negrín i he de dir que no era una iniciativa gens dolenta. Des d’allà, des de Barcelona, era factible posar la indústria de guerra a ple rendiment. Crèiem que aquesta iniciativa enfortiria l’Estat i el faria capaç de frenar l’estructura que Franco i els seus organitzaven des de Burgos.

I si tot s’espatllava, la frontera amb França era a prop.
No, home, no! En aquell moment no pensàvem en això. Ens amoïnaven les previsibles tibantors amb la Generalitat, però l’esforç bèl·lic requeria que l’Administració central prevalgués sobre l’autonòmica, tot i que sabíem que els catalans protestarien amb més o menys raó. Però Negrín va actuar com si el Govern català no existís: rebutjava col·laborar amb el president Lluís Companys, requisava edificis, tolerava abusos... Aquestes actituds, ho admeto, van fomentar la desconfiança dels catalans, van malmetre el seu històric esperit combatiu i van minar la moral de la rereguarda.

Algú va insinuar-li suprimir la Generalitat?
Tal insinuació, que mai no s’ha produït, hauria estat inútil. Sempre he cregut que Catalunya és un dels puntals d’Espanya, i vaig defensar en el Parlament que s’aprovés l’Estatut de Catalunya el 1932.

Quin record s’endú de Catalunya?
Tant de bo fos millor el record que m’emportaré nord enllà. De dia, a Barcelona, amb el tràfec i la feina que pot imaginar-se; de nit, per allunyar-me dels bombardejos, cap a la Torre Salvans, a Matadepera. De Mura ens portaven vi d’un lloc anomenat cal Cisteller, que ignoro si s’ha arribat a pagar mai... Rutina i angoixa, tot plegat.

I de la guerra?
Permeti’m que li recordi el discurs que vaig fer a l’ajuntament de Barcelona el juliol del 1938. Hi deia que les generacions futures haurien de treure lliçons d’aquesta matança per tal que no es tornés a produir mai més una cosa semblant. Les generacions futures han d’escoltar el missatge de la pàtria eterna que diu a tots els seus fills: pau, pietat i perdó.

Espereu, des de l’exili, tenir una perspectiva més clara d’aquesta època?
Em dol massa Espanya perquè en un futur, vagi on vagi, la pateixi de manera diferent.

Subscriu-t'hi

Portada del número 214 del SÀPIENS (gener 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 214 del SÀPIENS (gener 2020)

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto