Aquesta entrevista amb el president de la II República, Manuel Azaña, té lloc la nit del 4 de febrer del 1939 a can Barris, la seva llar provisional a la Vajol (Alt Empordà). L’endemà marxarà cap a l’exili. Les tropes franquistes avancen sense aturador vers la frontera francesa, i ell ja dóna per perduda la guerra iniciada el 1936. Tot i l’amargor del moment, no es nega a respondre les darreres preguntes que li faran en una terra que no tornarà a veure mai més.

Senyor president, ara marxeu, però penseu en un retorn?
No. Quan travessi la frontera i me’n vagi a França me n’aniré definitivament. El cap del govern, el senyor Negrín, vol que em traslladi als territoris del centre i del sud d’Espanya encara controlats per la República, però li he dit que no penso contribuir amb la meva presència a perllongar ni un minut més aquesta terrible matança.

Quanta culpa tenen del resultat de la guerra els constants desacords entre vostè i Negrín?
No ho sé, però és obvi que els desacords no han afavorit la nostra causa. Potser en una situació de pau el president del govern i jo hauríem conviscut en sintonia, encara que a ell li haguessin donat suport els comunistes, com ara, i jo, com sempre he fet, mantingués posicions força més moderades. Fins i tot fa poc va arrufar el nas quan vaig proposar cercar la mediació de França i la Gran Bretanya per aconseguir que Franco garantís que no hi hauria represàlies a canvi que deposéssim les armes.

Però sí que s’han avingut a recelar de Catalunya, i més des que l’Executiu republicà es va establir a Barcelona a la fi del 1937.
Compte, no li permeto que em digui això! Jo no he tingut mai cap recel cap a Catalunya ni cap al poble català. Cap a la Generalitat, ja és un altre tema.

Doncs costa d’entendre que s’escollís Barcelona com a capital de la República.
La idea va ser de Negrín i he de dir que no era una iniciativa gens dolenta. Des d’allà, des de Barcelona, era factible posar la indústria de guerra a ple rendiment. Crèiem que aquesta iniciativa enfortiria l’Estat i el faria capaç de frenar l’estructura que Franco i els seus organitzaven des de Burgos.

I si tot s’espatllava, la frontera amb França era a prop.
No, home, no! En aquell moment no pensàvem en això. Ens amoïnaven les previsibles tibantors amb la Generalitat, però l’esforç bèl·lic requeria que l’Administració central prevalgués sobre l’autonòmica, tot i que sabíem que els catalans protestarien amb més o menys raó. Però Negrín va actuar com si el Govern català no existís: rebutjava col·laborar amb el president Lluís Companys, requisava edificis, tolerava abusos... Aquestes actituds, ho admeto, van fomentar la desconfiança dels catalans, van malmetre el seu històric esperit combatiu i van minar la moral de la rereguarda.

Algú va insinuar-li suprimir la Generalitat?
Tal insinuació, que mai no s’ha produït, hauria estat inútil. Sempre he cregut que Catalunya és un dels puntals d’Espanya, i vaig defensar en el Parlament que s’aprovés l’Estatut de Catalunya el 1932.

Quin record s’endú de Catalunya?
Tant de bo fos millor el record que m’emportaré nord enllà. De dia, a Barcelona, amb el tràfec i la feina que pot imaginar-se; de nit, per allunyar-me dels bombardejos, cap a la Torre Salvans, a Matadepera. De Mura ens portaven vi d’un lloc anomenat cal Cisteller, que ignoro si s’ha arribat a pagar mai... Rutina i angoixa, tot plegat.

I de la guerra?
Permeti’m que li recordi el discurs que vaig fer a l’ajuntament de Barcelona el juliol del 1938. Hi deia que les generacions futures haurien de treure lliçons d’aquesta matança per tal que no es tornés a produir mai més una cosa semblant. Les generacions futures han d’escoltar el missatge de la pàtria eterna que diu a tots els seus fills: pau, pietat i perdó.

Espereu, des de l’exili, tenir una perspectiva més clara d’aquesta època?
Em dol massa Espanya perquè en un futur, vagi on vagi, la pateixi de manera diferent.