Rafael Patxot i Jubert va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 1872. El seu avi patern havia estat un home enèrgic, industrial taper i alcalde de la població. Patxot va fer peritatge mercantil i va ampliar estudis a París, Londres i Cambridge. La seva vertadera vocació, però, era la ciència, en especial l’astronomia i la meteorologia. Tanmateix, el destí va ser implacable. Quan tenia 21 anys va morir el seu pare —la seva mare havia mort uns anys abans— i va haver de renunciar a la carrera científica per fer-se càrrec de la fàbrica. Per compensar-ho, però, va instal·lar a la seva casa de Sant Feliu un observatori astronòmic i un bon conjunt d’aparells meteorològics. La seva posició econòmica li va permetre adquirir instruments moderns i molt potents per al que era, en definitiva, la instal·lació d’un aficionat.

De fabricant a mecenes
En una època de gran activitat del moviment obrer i després que el 1900 li apedreguessin la casa, Patxot va vendre l'empresa i es va traslladar a Barcelona. A la capital catalana va treballar a l’empresa del seu sogre, dedicat al comerç majorista amb l’Amèrica del Sud. Però també es va introduir en l’ambient cultural de la ciutat, participant en moviments d’inspiració modernista o publicant traduccions. També va col·laborar a 'La Il·lustració Catalana' amb articles divulgatius sobre astronomia, meteorologia i excursionisme, les seves autèntiques passions. L’associació amb el seu sogre i l’herència que li va deixar li permeté augmentar la seva fortuna, que assolí uns nivells encara superiors el 1919. 

Les primeres obres de mecenatge de Rafael Patxot daten del 1919 i tenen un origen tràgic. Aquell any va morir la filla gran dels Patxot, la Montserrat, i el seu pare va crear el que anomenaria Fundacions Familiars de Recordança. Aquesta fundació atorgava una llibreta dotal “a la noieta guixolenca més pobra”, nascuda l’any de la convocatòria. El 1925, Patxot va patir un altre cop dur amb la mort d’una segona filla, la Maria, i va crear una altra fundació. En aquest cas, atorgava beques a noies catalanes que “posseint una capacitat intel·lectual, siguin mancades de mitjans materials per a conrear-les”. Amb aquestes beques, que només es donaven si les noies eren filles de pares catalans, diverses joves van poder ampliar estudis universitaris o fer doctorats a l’estranger. Patxot va crear una tercera fundació, amb el nom de la seva mare, que donava ajuts a dones guixolenques necessitades.

El 1922 va néixer el primer dels seus grans mecenatges. En el marc de l’Orfeó Català va patrocinar l’'Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. L’objectiu era recollir totes les cançons i danses populars catalanes, sota la direcció del compositor i musicòleg Francesc Pujol. A part del material que podia enviar qualsevol particular, es van desenvolupar les anomenades 'missions'. Un escriptor i un musicòleg, proveïts sovint d’un fonògraf, havien de recórrer totes les comarques dels Països Catalans per recollir les cançons tradicionals. Fins i tot Rafael Patxot i la seva tercera filla, la Concepció, van participar directament en aquest treball de camp. Els podem imaginar viatjant per carreteres en no gaire bon estat, arribant als racons més amagats, carregats a l’esquena amb un pesat fonògraf. L’objectiu era obtenir de la millor manera possible l’entonació i les modulacions de certs cantaires. En total, es van recollir vora 40.000 documents, i abans de la Guerra Civil es van poder publicar quatre volums de l’obra.

El 1923, Patxot oferí al Centre Excursionista de Catalunya la possibilitat de dur a terme un ampli estudi sobre la masia catalana. Es tractava d’investigar-ne els aspectes més diversos: l’arquitectura, la història, els costums... L’estudi es va haver d’interrompre per la Guerra Civil, però ja havia aplegat un fons impressionant de fotografies i textos: 131 àlbums —dels quals 10 estan dedicats a les Illes Balears i 2 al País Valencià—, que sumen 300 dibuixos i 7.700 fotografies.

El 1926 va constituir la Institució Patxot, que agrupava les seves activitats de mecenatge, fins aleshores una mica disperses. Així ajudava, entre altres coses, a continuar els treballs que entitats com l’Institut de Cultura de la Dona, l’Orfeó Català o el Centre Excursionista de Catalunya no podien fer, ja que havien estat intervingudes o se’ls posava tota mena d’entrebancs. Sobretot, s’ha destacat que sense Patxot l’Institut d’Estudis Catalans no hauria pogut mantenir dignament la seva activitat acadèmica durant aquell període.

En l’àmbit de la meteorologia s’inclou una altra de les seves grans obres de mecenatge: l’edició de l’'Atles Internacional dels Núvols i dels Estats del Cel'. L’any 1925, la Comissió Internacional per a l’Estudi dels Núvols va decidir elaborar un nou atles que actualitzés la classificació d’aquestes formacions i incorporés els progressos que la meteorologia havia experimentat des de l’edició anterior, publicada el 1896. La física havia ajudat a conèixer millor la formació dels fenòmens i els cicles meteorològics, els models matemàtics permetien una previsió més acurada del temps, els progressos en fotografia permetien obtenir imatges de molta més qualitat i l’aviació, que havia nascut gairebé amb el segle, possibilitava assolir-les amb una proximitat i perspectiva totalment noves.

L’Atles és una obra extraordinària, amb 121 pàgines de text i 174 làmines amb fotografies i esquemes. Es va publicar entre els anys 1932 i 1935 en quatre idiomes: francès, anglès, alemany i català. D’aquesta manera, Rafael Patxot no solament posava el seu mecenatge al servei d’una obra imprescindible per als meteoròlegs de tot el món, sinó que contribuïa decisivament a l’augment del prestigi de la nostra llengua en l’àmbit científic.

Segons explicaria a les seves memòries, el matí del 23 de juliol del 1936 Patxot va sentir uns trets que foradaven la façana de casa seva. Els autors havien estat una colla de milicians, que al cap d’una estona van irrompre a l’interior. La serenor i les paraules convincents de Rafael Patxot van evitar el que hauria pogut ser l’execució sumària d’una família benestant i catòlica.

Després d’uns dies amb més ensurts i algun altre atac, l’alcalde de Sant Celoni, d’acord amb la Generalitat, li va requisar la casa per tal de protegir-lo. Tot formava part d’un pla orquestrat pel conseller de Cultura, Ventura Gassol, per fer sortir la família fora del país, que els permetria passar diversos controls i arribar fins a Barcelona. Després d’aturar-se al Palau de la Generalitat, s’embarcarien cap a la Catalunya del Nord i enfilaren el camí de Suïssa. Instal·lats al país helvètic, el catalanisme ferm i irreductible de Patxot li va impedir tornar al país. Ho va fer només per ser-hi enterrat junt amb la seva esposa, l’any 1965.

Postguerra i època franquista
Patxot va patir el saqueig i la destrucció del seu patrimoni a Barcelona i a la Masia Mariona del Montseny, per part dels dos bàndols de la Guerra Civil. Acabada la guerra, Patxot va patir un expedient sancionador del Tribunal de Responsabilidades Políticas. Tot i reconèixer que havia estat perseguit durant el “período rojo” i que era apolític i feia obres bàsicament culturals, se’l va multar amb cent mil pessetes, entre altres coses, per ser “hombre de ideas completamente separatistas, contrario a todo lo que significa España”. Aleshores el Servicio Meteorológico Español va usurpar el seu Arxiu de Núvols i va fer destruir els seus instruments i registres d’observacions. El 1942, el director d’aquest servei el va anar a veure a Suïssa per proposar-li que hi col·laborés. Patxot ho va refusar de seguida dient que “ni un sol d’aquests cabells blancs està a la venda”.