sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
Francesc Macià, el cavaller de l'ideal

Els inicis de l'Avi Macià

Sense ser hereu i davant la impossibilitat d'heretar cap negoci, Macià va optar per la carrera militar per progressar socialment

Joan Esculies (text)

Un Quixot, un Masaryk (el fundador de l’antiga Txecoslovàquia), l’amic terratinent, el propietari ben relacionat amb l’anarcosindicalisme, el militar civil que havia abandonat l’Exèrcit en pro de la regeneració política, el diputat de les Borges Blanques que procurava pels seus veïns, l’home que havia lluitat en solitari contra la dictadura de Primo de Rivera, l’Avi, el cabdill de l’estel solitari, el cavaller de l’ideal. Aquestes i un bon grapat d’imatges més van contribuir a fer de Francesc Macià una figura enormement popular en el seu temps. I algunes han arribat fins avui formant part del nostre imaginari col·lectiu. El seu braç dret, el poeta Ventura Gassol, arribaria a admetre que ell havia contribuït a la creació del mite de Macià “perquè un poble no pot viure sense els seus mites”. Però qui era en realitat aquell home i com va aconseguir aquella repercussió?

La carrera militar com una eina de progrés social
Francesc Macià i Llussà va néixer el 21 de setembre del 1859 a Vilanova i la Geltrú. Els seus pares, Joan i Maria, eren de les Borges Blanques. Joan Macià havia progressat en el comerç de l’oli amb Cuba. Francesc, que era el segon de set germans, va passar la infantesa a Vilanova, on li agradava fer volar estels per la platja. “Ja aleshores el teu estel volava més alt que el meu”, li diria en ser escollit president de la Generalitat un amic seu d’infància. L’any 1881, davant l’empenta de l’exportació de l’oli a Tortosa, el seu pare va tancar la seva empresa i un any després va morir. Francesc, sense ser l’hereu ni poder heretar cap negoci, va optar per la carrera militar com a manera de progressar socialment. Als setze anys, el 1875, va passar les proves d’ingrés a l’acadèmia de Guadalajara i va començar la carrera d’enginyeria militar, especialitzada en ponts, ferrocarrils i telègrafs. Quatre anys després, havent estat un alumne brillant, es va graduar. Macià va demanar ser destinat a Cuba en diverses ocasions, però li fou denegat. S’hagué d’acontentar d’anar a Barcelona, Madrid i Sevilla.

En aquest període, Macià va ascendir de tinent telegrafista a capità, i vers l’any 1887 va arribar a Lleida com a cap de la comandància militar. El vilanoví a Ponent no va perdre el temps. Un any després de ser-hi destinat va casar-se amb Eugènia Lamarca, la filla petita d’Agapit Lamarca, un arquitecte i enginyer amb diverses propietats. L’enllaç va permetre a Macià de passar a formar part de la burgesia dels terratinents locals i sovintejar cercles on, d’altra banda, li hauria resultat difícil d’accedir. El matrimoni Macià-Lamarca va tenir tres fills, en Joan, l’Eugènia i la Maria. Agapit Lamarca considerava que aquell gendre sense diners “li havia pres la filla” i va deixar en herència a la Geni una finca immensa, a Vallmanya, al terme d’Alcarràs, però de secà i que produïa poc.

La politització del nacionalisme català
En paral·lel als progressos de Macià, el nacionalisme català s’havia anat polititzant a la darreria del segle XIX, entre altres motius, per impulsar una resposta regeneradora del règim de la restauració borbònica. La pèrdua de les darreres colònies l’any 1898 només va fer que evidenciar les dificultats per les quals passava Espanya. Les crítiques a l’actuació de l’Exèrcit pel seu descrèdit, conjugades també amb uns militars sense places de promoció ràpida, van generar una tensió creixent que va desembocar en l’episodi del 'Cu-Cut!'. El 25 de novembre del 1905 un grup de militars va cremar mobles i papers de la redacció d’aquest setmanari satíric i del diari 'La Veu de Catalunya', ambdós en l’òrbita de la Lliga regionalista, en represàlia a una sàtira del setmanari. La resposta del Govern va ser elaborar la Llei de jurisdiccions de repressió dels delictes contra la pàtria i contra l’Exèrcit. De resultes, un ampli espectre polític a Catalunya va unir-se —des de la Lliga fins als republicans, passant pels carlins i catalanistes independents— per formar la Solidaritat Catalana.

L’aleshores tinent coronel Macià va posicionar-se públicament contra l’acció dels militars. Aquest fet va posar-lo en el centre de la polèmica a la premsa i va fer que els seus caps el destinessin a Cantàbria. Macià, però, va optar per presentar-se a les llistes de Solidaritat per les Borges i Barcelona. L’abril del 1907 va obtenir l’acta de diputat a les Corts per ambdues demarcacions, va renunciar a la segona i va decidir abandonar l’Exèrcit a les portes de l’assoliment del grau de coronel. Després de trenta anys vestint l’uniforme, a l’apartat de valor del seu expedient hi van posar: “se le supone”.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
El 2 de desembre, aquests equipaments mostraran espais com els magatzems o els tallers de restauració
Testimonis que ens acosten a l’infern i ens recorden el perill del feixisme
Els episodis històrics que van inspirar la gran novel·la de Joanot Martorell
La Fundació Carulla mostra la seva defensa de l’escola catalana i dona suport a la innovació d’alumnes, professors i centres educatius
7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació