sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

El Tractat dels Pirineus: i Felip IV va permetre la mutilació de Catalunya

Les negociacions que van esquarterar Catalunya

Per Maria Coll, amb l’assessorament d’Agustí Alcoberro Dimarts, 7 de novembre de 2017

En el tractat dels Pirineus, el monarca espanyol, Felip IV, va permetre la mutilació del Principat. Catalunya, un simple peó en un gran tauler, no va poder defensar-se. Els francesos havien guanyat la guerra i tenien la paella pel mànec. El Rosselló, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya van ser el botí.

El repartiment dels territoris

Més enllà de Catalunya, l’intent del Rei Sol per assolir l’hegemonia d’Europa va ser un èxit gràcies a la seva aliança amb l’Anglaterra revolucionària d’Oliver Cromwell. El 14 de juny del 1658, la potència hispana va rebre el cop de gràcia a la batalla de les Dunes, vora Dunkerque. Les converses de pau es van iniciar a finals del 1658 i es van reprendre l’estiu del 1659 a París, on el 25 de juny Antonio Pimentel, portaveu de Felip IV, i el cardenal Mazzarino, en nom de França, van firmar un armistici.

Es tractava d’un text de 89 articles. I en el número 39, per primera vegada, s’abordava el tema de la frontera catalana. Segons aquest primer document, el Rosselló es quedava en mans de França i Lluís XIV tornava a Catalunya des de Roses fins al castell de la Trinitat i Cadaqués, la Seu d’Urgell, el castell de la Bastida, Bagà, Ripoll i el comtat de Cerdanya. Temes com el futur del Conflent o les limitacions de cada territori es van postposar per a discussions posteriors.
Tractat dels Pirineus de Laumosnier 'L'entrevista de Lluís XIV i Felip IV a l'illa dels Faisans', un document gràfic excepcional que representa la trobada entre Felip IV d’Espanya i Lluís XIV de França a l’illa dels FaisansJacques Laumosnier

Diplomàcies controladores

La primera d’aquestes trobades a venir es celebra a l’illa dels Faisans el 13 d’agost del 1659. El cardenal Mazzarino, successor del cardenal Richelieu en representació de França, arriba a l’illa precedit de més de trenta carrosses i més de dos-cents gentilhomes. Amb un acompanyament semblant també arriba el seu homòleg espanyol, Luis Méndez de Haro, nebot del comte duc d’Olivares. Les dues diplomàcies controlen fins al darrer detall de l’escena: “Planegem construir allotjaments iguals i una gran cambra a una punta de l’illa equidistant dels dos allotjaments, en la qual hi haurà dues portes, una del seu costat i una altra del meu, per les quals entrarem, guardant cadascí la seva categoria en les cadires que tindrem preparades a cada costat de la cambra”, explicava el representant francès. Aviat, però, es posa en evidència que aquesta equitat és només una pantomima, perquè els francesos han guanyat la guerra i tenen la paella pel mànec. El 13 d’agost del 1659, Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino es posen a negociar amb el pacte de París com a base. De Haro té l’encàrrec d’intentar conservar el Rosselló i salvar el Conflent i la Cerdanya, però el bàndol francès, ben assessorat en temes de geografia i història de les terres en litigi per Pèire de Marca i Ramon Trobat, presenta una nova línia fronterera el màxim de favorable al rei francès. Saben, per exemple, que el Conflent és indispensable per mantenir la seguretat de Perpinyà, que una part de la Cerdanya i el Capcir són militarment estratègiques perquè hi ha un camí pel qual pot introduir-se l’Exèrcit espanyol a França i també que “es tracta d’una adquisició de més de dotze llegües i d’un país de la millor qualitat, ple de bons castells, viles grans i parròquies ben poblades”.

El 15 de setembre, en una emissiva, Mazzarino dóna per fet que s’ha arribat a un consens: “Hem arribat a un acord, exclosa la Cerdanya, que és de la banda ençà dels Pirineus, i Don Luis no ha volgut afluixar encara, però m’atreveixo a anunciar a Ses Majestats que cedirà, el rei pot considerar-se senyor d’aquest país des d’ara”. França tampoc no vol renunciar a la Cerdanya. I, en part, també l’aconsegueix.

L’obsessió pel Conflent i la Cerdanya

Així, segons el text final del tractat dels Pirineus, França incorpora l’antic comtat del Rosselló (que inclou també el Conflent i el Vallespir) i part de la Cerdanya. Per altra banda, la Corona francesa es compromet a tornar a Espanya les places de Roses, Cadaqués, Ripoll, Bagà i la part occidental de la Cerdanya amb Puigcerdà, Querol, Bellver, el castell de Cerdanya i la Seu d’Urgell. Si tenim en compte que en el text de l’armistici França només parlava d’apoderar-se del Rosselló, la victòria francesa en les negociacions és incontestable. I, doncs, per què Felip IV no va mostrar gens d’interès a conservar la frontera nord de Catalunya?

Sembla que l’Habsburg va prioritzar retenir Flandes a una possible mutilació del territori peninsular, ja que Portugal ja era independent. A més, en aquest mateix moment, Anglaterra atacava les colònies del Carib i una possible aliança amb els francesos hauria estat la ruïna de la Corona. Catalunya només és el peó d’un gran tauler d’escacs, la peça sacrificable en cas de necessitat. I el tros d’una franja de frontera al Pirineu, el mal menor.
Al.legoria sobre el Tractat dels Pirineus de Theodor van Thulden Al·legoria que representa la pau dels Pirineus mostrant els monarques francès i espanyol segellant la seva aliança (1660)Theodor van Thulden

França guanya la partida

La firma solemne del tractat dels Pirineus es produeix el 7 de novembre del 1659. En concret, les monarquies hispànica i francesa segellen 124 punts entre futures aliances, acords comercials i matrimonials i cessions de jurisdiccions frontereres, de les quals no es dibuixa cap traçat. Els francesos són conscients que es tracta d’un acord injust i, preocupats per si els espanyols es fan enrere, forcen un seguit de trobades per acabar de concretar encara amb més detall els punts conflictius del text. Per dur a terme aquestes converses, s’escull el discret poble de Ceret.

Fa un mes que es troben entre els freds murs del convent dels caputxins del petit poble de Ceret amb l’objectiu de tancar un acord satisfactori, però cap de les dues parts cedeix. De fet, cada dia que passa la situació està més embrancada. Si els delegats de la monarquia hispànica —Miquel de Salbà i de Vallgornera, regent de la Tresoreria de la Generalitat, i Josep Romeu de Ferrer, membre de l’Audiència de Catalunya— són tossuts, els representants francesos —Pèire de Marca, arquebisbe de Tolosa, i Jacint Serroni, bisbe d’Aurenja— encara ho són més perquè saben que juguen amb cert avantatge. Encara que es tracta de nobles i el decòrum diu que mai s’han de perdre les formes, hi ha moments en què les converses adquireixen un to violentíssim.

La frontera es traça a Ceret

L’objectiu és tancar els serrells pendents dels primers acords establerts en l’article 42 del tractat dels Pirineus, però la concreció resulta espinosa. El 22 de març del 1660, Pèire de Marca inaugura doncs les converses en aquesta localitat del Vallespir amb un discurs carregat d’erudició històrica i geogràfica i acaba demanant el lliurament a França del Rosselló, el Conflent, la costa oriental de l’Empordà des de Roses, tota la Cerdanya, la vall de Ribes, la Seu d’Urgell i el vescomtat de Castellbò. El representant de Lluís XIV a la taula de negociacions defensa el suposat traçat fronterer vigent a l’època romana, quan l’àrea muntanyosa dividia la província Tarraconense de la Narbonense.

En sentir aquesta proposta, els representants de la monarquia hispànica es queden blancs. La gosadia francesa és inaudita i els espanyols titllen d’exagerades les pretensions franceses i es neguen a cedir zones que en aquests moments depenen dels comtes de Besalú i de la Cerdanya. Salbà i Romeu al·leguen que aquestes terres són hispàniques des del temps d’al-Àndalus i sota aquest argumentari marquen la línia de la discòrdia més al nord.

Assolir un acord apressa a totes dues bandes, però el mes d’abril s’acaba sense fumata blanca i s’evidencia que cal donar un cop damunt la taula. Ambdues delegacions envien a Ceret els seus millors negociadors. Dos vells coneguts es tornen a trobar cara a cara: Luis de Haro i el cardenal Mazzarino.
El primer ministre francès hi arriba a mitjan maig molest per un fort atac de gota, però amb un objectiu clar: “Encara que hàgim d’estar aquí trenta anys, aquesta qüestió no es resoldrà si nosaltres no conservem una part de la Cerdanya”. Ha arribat l’hora de deixar les discussions històriques i apostar pel pragmatisme. Els darrers dies de maig tenen lloc les concessions de nitives: Mazzarino renuncia a Bellver i a Puigcerdà i De Haro cedeix la part nord de la Cerdanya, amb la qual cosa França posa un peu a Catalunya i aconsegueix els seus objectius estratègics. A França, el tractat li surt rodó: guanya el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i trenta-tres pobles de la Cerdanya. I, a més, mai arriba a pagar la compensació pactada pel matrimoni de la infanta espanyola amb Lluís XIV, un dels desencadenants de la guerra del 1714.

Només Llívia, aleshores una localitat de set-cents habitants, se salva de l’amputació, gràcies a la tossuderia i orgull de Miquel de Salbà. El representant francès, Jacint Serroni, arriba a oferir mil lliures per la compra del poble, però el regent de la Tresoreria de la Generalitat al·lega que el tractat parlava de villages o pobles, en canvi Llívia és una vila, per tant, queda exclosa de la zona segregada.
Document del Tractat dels Pirineus Una pàgina del Tractat dels PirineusWikimedia Commons

L’endemà per als nous súbdits francesos

Encara que són els principals perjudicats, els catalans no tenen ni veu ni vot en l’acord rubricat a Ceret el 31 de maig del 1660 i que estableix la nova frontera nord del Principat, avui encara vigent. Felip IV en cap moment consulta les institucions del Principat. De fet, el pacte no es notifica oficialment a les Corts catalanes fins al 1702 i aquestes mai el ratifiquen, la qual cosa el converteix en il·legal. Un parell de nobles, en nom de dos estats, es reparteixen un territori en un vell monestir, però com canvia la vida de la població d’aquestes localitats que de la nit al dia passen a ser súbdits francesos?

Ben aviat, el centralisme veí es fa notar. El mateix juny del 1660, pocs dies després de l’acord, Lluís XIV signa l’edicte de Sant Joan de Lohitzune, pel qual resten abolits per sempre el Consell Reial, la Diputació i els tribunals del Reial Patrimoni i del Mestre Racional, als comtats de Rosselló i Cerdanya; una violació flagrant de la promesa feta pel mateix monarca de respectar les institucions polítiques de les terres catalanes incorporades a l’Estat francès. En substitució, segons l’administració francesa vigent, es crea el Consell Sobirà del Rosselló. I, si encara algú té dubtes sobre qui és el nou amo, el mateix any, el monarca francès visita de forma oficial la ciutat de Perpinyà.

També comença el procés de francesització de la zona. Un reial decret aprovat el 2 d’abril del 1700, amb data d’aplicació de l’1 de maig del mateix any, prohibeix l’ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. I des d’aleshores, el francès continua essent l’única llengua oficial, i l’única que s’utilitza en l’ensenyament públic, encara que existeixin abundants testimonis de supervivència del català. Els catalans s’han enfrontat al rei, han perdut la guerra i això no augura bons temps.

Un mapa interactiu per saber el qui és qui del Tractat

Ara fa un any recordàvem l'efemèride del Tractat dels Pirineus amb un mapa interactiu en què identificàvem tots els personatges del llenç de Laumosnier en què retratava els assistents a la trobada a l'illa dels Faisans. Us convidem a navegar-hi de nou.
Captura del Mapa interactiu del Tractat dels Pirineus
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
El 2 de desembre, aquests equipaments mostraran espais com els magatzems o els tallers de restauració
Testimonis que ens acosten a l’infern i ens recorden el perill del feixisme
Els episodis històrics que van inspirar la gran novel·la de Joanot Martorell
La Fundació Carulla mostra la seva defensa de l’escola catalana i dona suport a la innovació d’alumnes, professors i centres educatius
7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada
  • Islàndia any 930Entrem dins del primer parlament del món
  • Josep BartolíLa vida de pel·lícula de l'amant secret de Frida Kahlo
  • I es va fer la llum!La història de l'electricitat: de Tales de Millet a Edison
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació