Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...10 curiositats sobre Pere el Cerimoniós
Recordem el rei que va assegurar l'estabilitat interior amb la creació de la Generalitat, que va saber recompondre els territoris conquerits pels seus predecessors i que va donar un impuls definitiu al país en uns anys de recessió econòmica
En una època en què la mortalitat infantil era molt elevada, el naixement d'un setmesó no donava gaires esperances al nouvingut. Ni tan sols en la família reial, necessitada de mostrar al món la fermesa de la seva descendència. Però el segon fill d'Alfons el Benigne, Pere, va néixer a Balaguer el 5 de setembre de 1319, dos mesos abans del previst. Ser prematur li va donar una constitució feble que sempre el va acomplexar, però s'hi va referir amb normalitat al llarg de la seva ‘Crònica'.
Durant el regnat de Pere III es va organitzar minuciosament l'aparell de l'estat de la Corona d'Aragó. En els seus temps, a més de la Diputació del General -posteriorment coneguda com Generalitat- es va organitzar amb tot detall el funcionament de la seva cort, de la cancelleria i del tribunal reial mitjançant les Ordinacions. En resum, Pere III va ser el monarca que va modernitzar les institucions, per això va ser conegut com el Cerimoniós, ja que va establir les cerimònies d'estat. De fet, en els seus primers anys al tron va publicar les ‘Ordinacions del rei en Pere', un recull de normes sobre el bon govern que reglamentava la funció i ritual de tots els càrrecs. El monarca era conscient que ser primmirat amb cada cerimonial enfortia la seva figura i l'estat. I li calia, perquè en els seus primers anys de regnat la Corona d'Aragó no era un estat unitari: tot i que la corona era una potència marítima només discutida per Gènova, en política interior el rei tenia poc marge de maniobra.
El monarca era el garant de la unió dels tres regnes (Aragó, Catalunya i València), cadascun amb corts pròpies i diferents privilegis, i cadascun estava format pels tres braços estamentals clàssics: noblesa, clergat i ciutadans honrats (la burgesia). Només en casos excepcionals es convocaven Corts Generals, és a dir, reunions amb representants de cada braç de cada parlament ‘territorial', sempre pel mateix motiu: demanar diners per afrontar conflictes. A canvi d'invertir en les campanyes que enfortien la política exterior del rei, els estaments demanaven noves lleis que afavorissin el seu predomini en afers interiors. Aquesta doble sobirania, un sistema original i únic a Europa, era modèlica en temps de bonança però molt feble quan les coses anaven maldades.
Pere III també va ser conegut pel seu caràcter geniüt. I és que era capaç d'aplicar la raó d'estat sense miraments. En tot cas, l'apel·latiu del Punyalet se'l va guanyar a Aragó, quan, després de derrotar els seus enemics polítics, que li havien fet signar el privilegi de la Unió, va treure el punyal que sempre duia amb la intenció de destruir el pergamí del privilegi, amb tan mala sort que es va fer un tall que va sagnar abundantment. Llavors, el rei, sorneguer, va dir que un privilegi que tanta sang havia costat no es podia trencar sense vessar-ne més.
Pere tenia un objectiu molt clar: refer el que el testament de Jaume I havia descompost setanta anys enrere. És a dir, reunir sota una única sobirania els regnes de la corona catalanoaragonesa, començant pel de Mallorca. I és que les Balears les havia heretat una branca cosina de la família (descendent de Jaume I), que, malgrat que el rei insular fos vassall de Pere III, continuava sent un poder paral·lel.
Si el Cerimoniós volia garantir el poder català a la Mediterrània, Mallorca n'era una peça clau, la llançadora cap a Còrsega, Sardenya —que pertanyien a la corona— i Sicília, que tenia nombrosos pretendents. A més, els dominis de Jaume III de Mallorca també abraçaven els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, el rei català va aprofitar la primera ocasió que se li va presentar per desposseir el mallorquí dels seus reialmes. La tímida resistència de Jaume III va servir d'excusa al Cerimoniós per ocupar l'illa (1343) i Perpinyà, l'any següent.
També coneguda com la ‘mort negra', va ser la pitjor epidèmia de pesta que mai hagi viscut Europa: va fer desaparèixer la meitat de la població catalana, mallorquina i valenciana. L'índex de mortalitat dels infectats superava el 90%.
Ningú no s'escapava del seu flagell: la reina Elionor va morir víctima de la malaltia, i el rei Pere va escapar-se'n pels pèls, canviant constantment de residència i evitant qualsevol població afectada. A València, però, va caure presoner dels unionistes i va témer seriosament per la seva vida. És en aquest context que cal entendre la seva reacció cruel quan, després de fugir i refugiar-se a Terol, va plantar batalla als unionistes, i, en derrotar-los, va executar els rebels fent-los beure el coure fos de la campana que tenien com a símbol.
A la seva ‘Crònica', el rei Pere justifica l'acció amb cinisme: "Fou cosa justa que aquells que l'havien feta fer, beguessen de la licor d'aquella quan fou fusa".
La pesta va afectar els regnes de manera desigual. A Castella, en no tenir façana mediterrània, va arribar-hi amb menys virulència. Però, com era d'esperar, el desgavell demogràfic va animar tota mena de revoltes: els exèrcits havien quedat reduïts i en les campanyes posteriors al 1350 no tornen a citar-se mai més els temibles almogàvers, que des del segle anterior guerrejaven per la Mediterrània.
Va ser llavors que Jaume III de Mallorca va provar d'aixecar-se de nou, però va morir a la batalla de Llucmajor; Gènova va entrar en guerra amb Venècia, i Pere III va veure l'ocasió de donar un cop definitiu als seus principals rivals, de manera que va aliar-se amb els venecians.
A Sardenya, la flota catalana va prendre la ciutat de l'Alguer i va aconseguir el control de l'illa. La conseqüència és coneguda: el rei Pere va repoblar la ciutat amb catalans i la llengua s'hi ha mantingut fins avui.
El 1356 semblava que la sort canviava: s'havia restablert el control mediterrani i naixia el seu segon fill, Martí, però els aires del XIV ja s'ha dit que no eren pacífics. Encara havia de començar la pitjor guerra que va afectar la corona catalanoaragonesa en temps medievals. Es fa difícil saber
qui va començar-la, perquè de
ganes en tenien tots dos reis:
Pere III d'Aragó i Pere I el
Cruel de Castella. El català se sentia reforçat pels
seus darrers èxits, però el
castellà se sabia més fort
i buscava una sortida a la
Mediterrània, una mar que
creia que li pertanyia.
Tampoc no s'ha de menystenir
una profecia que havia fet fortuna en aquell temps de crisi, pròdig
en visionaris: deia que els reis de la Península s'enfrontarien fins que en quedés un de sol, que també derrotaria els sarraïns de Granada, i que un ratpenat volaria sobre el seu escut. Pere III va posar-ne un al seu escut i va coronar l'elm amb un drac alat.
Un incident entre galeres catalanes i genoveses en aigües properes a Sanlúcar de Barrameda va ser l'excusa per declarar la guerra i posar a prova el sistema d'aliances d'uns i altres: la Corona d'Aragó comptava amb el suport de França, però el rei castellà tenia pactes amb Anglaterra, Navarra, Granada i Gènova.
Les hostilitats van decantar-se aviat del costat de Pere I el Cruel: Castella era un país més poblat i l'autoritat reial hi era molt més enèrgica. El Cerimoniós, en canvi, necessitava el vistiplau de les Corts de cada regne per prendre segons quines decisions i, sobretot, per obtenir fons per poder fer la guerra.
La guerra dels dos Peres va avançar a cops de treves i paus que Pere I anava trencant per sorpresa, sense declaració prèvia, aprofitant moments de feblesa del contrincant: rebel·lions a Sardenya, plagues de pesta i de llagosta, etc. En aquestes circumstàncies, necessitat d'ajut financer i per alleugerir la convocatòria de les Corts, Pere III va crear la Diputació del General, la Generalitat, una institució que, amb canvis substanciosos, ha perviscut fins als nostres dies.
Amb el regne d'Aragó ocupat gairebé del tot i l'exèrcit castellà assetjant València, el rei català va haver de recórrer a l'astúcia aliant-se amb els enemics interns del rei Pere I. Enric de Trastàmara, germanastre del Cruel, va ser el soci que el va ajudar a derrotar-lo, el 1369, a la batalla de Montiel.
Es diu que el mateix Enric va matar Pere I mentre negociaven la pau, i la guerra es va acabar aquí, per bé que el tractat de pau —d'Almazán— no es va signar fins al 1375. Al final, la guerra només havia servit per desgastar econòmicament i demogràficament els dos regnes: no hi va haver ni vencedors, ni vençuts, tot i que a canvi de renunciar a ciutats ocupades per Castella el Cerimoniós va ingressar 180.000 florins. No tenia opció, la superioritat militar de Castella era patent.
Amb els dominis en pau i una treva d'epidèmies, els anys vuitanta del segle XIV van transcórrer amb relativa placidesa, entre inauguracions d'edificis com Santa Maria del Mar i la Llotja de Barcelona, l'inici d'obres com la catedral de Girona, el mecenatge literari i la redacció de la ‘Crònica' de la seva vida. Va patrocinar la traducció de l'Alcorà i de l'obra de Maimònides al català, a més d'encarregar a Francesc Eiximenis la redacció de ‘Lo Crestià'. No és casual, per tant, que amb motiu del cisma d'Orient, el 1378, Pere III no volgués prendre partit per cap dels dos papes, el de Roma i el d'Avinyó.
Després de la mort del rei, l'any 1387 a Barcelona, el va succeir el seu primogènit, Joan I, que només va governar nou anys i no va deixar descendència. El tron va passar llavors a mans del seu germà Martí I, que va córrer la mateixa sort i va abocar el regne al compromís de Casp (1410-12), que va possibilitar l'arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara al poder de la Corona d'Aragó.
És cert que així, després de tants segles, es va extingir el Casal de Barcelona, però no es pot negar que la dissort va tenir-hi més a veure que la crisi o la mala gestió dels darrers reis. Al capdavall, amb els Trastàmara al capdavant la corona va mantenir la seva estructura i el seu protagonisme al llarg del nou segle, amb monarques importants com Alfons IV el Magnànim o Ferran II el Catòlic. Fins i tot la profecia va acabar fent-se realitat: va ser el Catòlic qui va derrotar l'últim rei de Granada i va governar els territoris que es disputaven els dos Peres.
Comentaris