Diu la llegenda que els monjos cartoixans van construir el seu monestir allà on un pastor havia vist, en somnis, uns àngels baixar del cel i pujar-hi per unes escales. D'aquí ve el nom de la cartoixa d'Escaladei, que significa ‘escala cap a Déu’; un monestir que reposa en un marc paisatgístic únic protegit per la serra de Montsant.

El nom d’Escaladei sembla fet expressament per a l’estat actual de la cartoixa: els arcs sense cobertura a sobre, les façanes sense edificis darrere i els claustres sense galeries voltades converteixen el cel majestuós del Priorat en un protagonista omnipresent. I la serra de Montsant, com a teló de fons, es confon amb les pedres cartoixanes com si, efectivament, fos l’última paret de l’antic cenobi, la més alta, la que permet accedir, com si fos una escala, a les més altes esferes.

De manera que, quan descobrim que els monjos que van decidir retirar-se en aquest racó de món professaven una vida contemplativa, d’oració pura i continuada, que pogués combinar la vida en comunitat i la solitud dels eremites, queda tot entès: tant l’elecció d’un lloc tan aïllat, com ho és aquest, com la immensitat territorial que ocupava el monestir.

La magnificència d’aquest recinte encara és ben visible a la façana neoclàssica que dona la benvinguda als visitants, després de superar un seguit d’arcs que sembla que sostinguin la volta celestial, flanquejats per xiprers que assumeixen la condició de columnes.

La gran escultura de la marededeu amb el Nen presideix el frontispici neoclàssic de la cartoixa, una de les icones més recognoscibles del conjunt. Abans de passar per sota d’aquesta escultura, gireu la vista cap a la dreta i tingueu present que a l’esplanada que s’intueix darrere el reixat i els arbres hi havia un gran claustre, del qual només queden quatre columnes i tres arcades, molt austeres d’estil, a l’extrem oposat del quadrilàter. La desaparició de tota la pedra que formava el pati és fruit d’un espoli majúscul que va començar amb la desamortització del 1835, quan els últims monjos van abandonar la cartoixa.

Un dels pocs edificis que mantenen l’estructura original quasi intacta és l’església, si bé veureu que portes i finestres estan cegades i no s’hi pot accedir. A la placeta que hi ha al costat de l’església i que marca el centre exacte de la cartoixa, no deixeu d’observar la font. La fornícula que hi ha al centre de la paret contenia, molt probablement, la imatge d’algun sant i servia com a capella al pare prior.

Al costat mateix hi ha el claustre menor, el veritable cor del monestir, on s’arriba per un passadís en el qual són ben visibles els efectes de les obres de restauració que van fer-s’hi el 2013. Igual que al refetor i la sala capitular: la coberta metàl·lica, a més de protegir l’edifici de les inclemències del temps, retorna la sensació de clausura amb què vivien els cartoixans. I, al petit pati, torna a reproduir-se el joc d’ombres i clarobscurs que les columnes dibuixen al terra, que conserva part de l’enllosat original.

En total, la cartoixa va arribar a tenir tres claustres que reunien unes trenta cel·les per allotjar els monjos que hi vivien en aïllament. Potser el millor per entendre la vida contemplativa i d’oració que es duia per aquests verals és arribar-se fins al claustre nord, que feia les funcions de cementiri i roman igual de desemparat que el de l’entrada, si bé conserva més bé l’estructura.

En una de les galeries, s’hi ha reproduït amb tota la cura possible una antiga cel·la monacal, amb mobles i un finestró per comunicar-se amb l’exterior que donava al pati. Us sorprendrà, després de la vermellor de les totxanes i les pedres gastades per la intempèrie, la blancor dels murs, la pulcritud de la llar de foc, l’escriptori i la taula mínima, i fins arribareu (potser) a pensar que s’hi devia viure prou bé, arrecerats en aquest racó de món. Cal recordar, però, que l’aïllament de cada monjo, seguint els preceptes de l’orde de Sant Bru, era absolut: menjava sol i procurava no creuar-se amb els germans, amb qui només compartia alguns oficis litúrgics. Al capdavall, es tractava que cadascú, individualment, trobés el seu camí, o escala, cap al cel.

El vi del Priorat és una herència dels cartoixans, que van portar la vinya de França. Continuarien la tradició les cinc famílies que el 1840 van comprar les terres de la cartoixa i hi van fundar Cellers Scala Dei, que encara fa servir l’antiga cava dels monjos. Un bon final per a la visita és visitar el celler i tastar els vins que s’hi fan: a més de ser excel·lents, és un homenatge als importadors de la vinya a aquestes terres amb sòl de llicorella, que s’ha acabat convertint en la denominació d’origen catalana més reconeguda arreu del món. No és debades que els primers vins van elaborar-s’hi l’any 1263, i que el primer vi embotellat dati del 1878, fruit del treball de les famílies que havien adquirit la cartoixa.

El gran concurs del patrimoni català es viu setmana rere setmana a TV3, en la segona temporada de Batalla monumental. Les fortaleses de Montsoriu i de Mur, les muralles de Montblanc i Cervera, el Palau de la Música Catalana i la Cripta i Colònia Güell, la cartoixa d'Escaladei i el monestir de Santa Maria de Ripoll, i el Poble Vell de Corbera d'Ebre i el Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona són els deu monuments que han competit en el programa que té Roger de Gràcia com a mestre de cerimònies i Candela Figueras i Laia Fontàn com a reporteres. Podeu veure'ls tots en aquest mapa interactiu.

Dels deu monuments, cinc s'han classificat per a la gran final, que es disputarà aquest dijous en un programa en directe des de la Seu Vella de Lleida. Ha estat l'audiència que ha decidit, setmana rere setmana, el guanyador de cada batalla votant a través de les xarxes socials oficials del programa: Facebook, Twitter i Instagram. Ara decidirà quin d'ells es converteix en el nou monument favorit de Catalunya.