OFERTA ESPECIAL -40%
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Batalla monumental

On és el tresor d'Escaladei?

L’equip d’arqueòlegs que treballa a la cartoixa del Priorat va trobar una rasa construïda pels buscadors de tresors promoguts i finançats pel Govern

Toni Orensanz (text), Marina Miquel (assessorament)

Qui més qui menys, de ben petit, va somiar que trobava un tresor. La literatura i el cinema en van plens, de mapes enigmàtics, pistes impossibles i buscadors obsessionats a descobrir-los. Aquesta, però, és la història de la recerca d’un tresor (real o imaginari, qui ho sap) que va decretar el Govern de l’Estat i que fins i tot es va publicar al diari oficial de l’època, l’any 1850. L’escenari va ser la cartoixa d’Escaladei, poc després de l’exclaustració impulsada pel ministre Mendizábal, i on els arqueòlegs han trobat el rastre que va deixar en el monument aquella recerca autoritzada, finançada i organitzada per l’Estat, sota vigilància militar. Recentment, l’equip d’arqueòlegs que està treballant a la cartoixa del Priorat ha trobat una sorpresa: una rasa construïda pels buscadors de tresors promoguts i finançats pel Govern.

 

1 Una rasa sistemàticament excavada
Camí d'entrada a la cartoixa d'Escaladei
Camí d'entrada a la cartoixa d'Escaladei

Situem-nos al mes de desembre de 2020. La cartoixa d’Escaladei està en obres. El Departament de Cultura hi impulsa l’adequació de l’església, el sagrari i la galeria sud del claustre. Els arqueòlegs treballen a l’interior del sagrari, amb l’objectiu de desenrunar-lo fins a l’altura del paviment original. Hi arriben, sense gaires entrebancs, tot retirant el munt de terra que el pas del temps hi ha anat acumulant després que gairebé hagin passat dos segles des que el monestir va ser abandonat de manera precipitada –i mai més habitat– arran de la desamortització eclesiàstica del 1835.

El paviment, però, no hi és. Gairebé no queda la més mínima traça de l’empedrat, ni tan sols del morter que li feia de base. No és, per tant, que s’enduguessin el paviment, sinó que es va procedir a l’excavació d’una rasa al terra de 24 metres de longitud i una amplària que varia entre els 120 i els 310 centímetres. La rasa, que ara ja s’ha tapat, encerclava metòdicament el lloc que ocupava el tabernacle del sagrari, la cel·la de Nostre Senyor (com en deien els monjos), la part més llegendària i luxosa del monestir.

L’arqueòleg en cap, Josep Maria Vila, no en va tenir cap dubte: calia seguir excavant diligentment aquella rasa reomplerta, a veure què en sortia, tenint en compte que a la cartoixa no és gens estrany trobar, aquí i allà, forats al terra que s’atribueixen als buscadors de tresors que van freqüentar el lloc durant anys, a partir de l’exclaustració. “Els forats que normalment trobem poden fer fins a dos o tres metres de fondària. En aquest cas, però, la perforació era diferent: era una rasa molt llarga i excavada de manera sistemàtica, molt ben feta, amb fondàries de tres metres i que només es va aturar quan els operaris ja no podien baixar més”, exposa Vila.

En aquesta mateixa línia, l’arquitecte Carles Brull opina que “aquesta rasa és francament desconcertant, perquè fins i tot van continuar excavant quan van trobar els fonaments de l’església romànica original, cosa que fa pensar que estaven buscant una cripta amagada”.

2 El rastre del tresor
Rasa localitzada durant les excavacions d'Escaladei
Rasa localitzada durant les excavacions d'Escaladei Enrique Marco

La rasa, per tant, segons l’arquitecte i l’arqueòleg, havia de ser la traça sobre el terreny de la recerca del tresor que, el 1850, va posar en marxa l’Estat arran del torrent imparable de rumors i notícies que circulaven al Priorat sobre l’existència d’un tresor que, a la força, havia de seguir ocult en algun amagatall de la cartoixa de Montsant. Fins i tot n’existeixen notícies documentals. És el cas de la que va deixar escrita el canonge i historiador Gaietà Barraquer a Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, un llibre imprescindible per a la història del patrimoni religiós.

Barraquer exposa en la seva documentada crònica que, a mitjan segle XIX, hi havia un paleta al Priorat que no es cansava d’explicar que, poc abans de l’exclaustració, havia estat convocat pels monjos d’Escaladei i que, en arribar a la cartoixa,“le vendaron los ojos, y después de dadas varias vueltas y revueltas por el monasterio, le desliaron, hallándose en una habitación”. Un cop en aquella cambra, segons aquest relat, “mandáronle allí que construyera una bovedilla; que bajo de ella colocaron dos cajas, que se decía contener 70.000 onzas de oro destinadas a la reedificación del monasterio; que luego pasó un tabique por ante la cavidad; y finalmente, que, vendados nuevamente los ojos, se le sacó fuera”.

Fos o no fiable el testimoni del paleta en qüestió, allò que sí que és completament contrastable és que el governador civil de l’època, Josep Aleu, s’ho va creure i va convocar-lo davant les autoritats, si bé va limitar-se a informar-les que ell ignorava completament el lloc on van amagar-se les unces d’or i que, a tot estirar, els podia dir “dónde se le vendaron los ojos”.

3 El governador s’activa
Excavacions a la cartoixa d'Escaladei
Excavacions a la cartoixa d'Escaladei Enrique Marco

Esverat per la informació que el paleta li donava en primera persona, el governador va decidir anar més enllà i, convençut de l’existència del tresor, va contactar amb el darrer prior de la cartoixa: “Llamó al Padre Prior inquiriendo lo mismo, y éste contestó que el tesoro estaba en el sanctuarium”, és a dir, a l’interior del sagrari. No va caldre gaire cosa més perquè les autoritats decidissin passar a l’acció. La documentació administrativa ho confirma. Perquè, el 19 de juny de 1850, La Gaceta de Madrid (és a dir, el butlletí oficial de l’època) constata que s’han iniciat excavacions oficials a les ruïnes de la cartoixa.

“Parece que son dos puntos en los que se presume están escondidos los tesoros de los frailes, y se evalúa la cantidad en metálico hasta algunos millones”, diu el text institucional. La missió era de caràcter absolutament oficial, i alhora presentava riscos evidents que requerien la presència militar. “Les autoritats van requerir la força pública per evitar el robatori dels molts tresors que hi esperaven trobar”, afirma Ezequiel Gort, l’historiador que ha estudiat millor el passat cartoixà al Priorat.

“Para regularizar los trabajos y proteger a los co-denunciadores hay allí una compañía de tropa, guardias civiles, carabineros, mozos de la escuadra y hasta el Juez de primera Instancia de Falset con sus alguaciles y un escribano para dar fe del hallazgo e inventariar el dinero”, afegeix La Gaceta de Madrid. Enlloc consta, això sí, qui eren aquests co-denunciadores, i ni tan sols si el paleta anònim que esmenta Ballester n’era un.

4 Una bogeria o un tresor real?
Claustre de la cartoixa d'Escaladei
Claustre de la cartoixa d'Escaladei Nnogue / Wikimedia Commons

Vist avui, tot plegat sembla una bogeria. Però, posat en context, té lògica. “Una creença que avui encara és ben comuna a tot el Priorat és que el monestir era immensament ric. Segles de delmes i censals, de tractes i comerç, van servir per bastir la llegenda d’importants tresors acumulats dins els murs del recinte cartoixà”, escriu Gort. “És una creença que els primers temps era convenciment”, afegeix.

En aquesta mateixa línia, l’arqueòleg Josep Maria Vila opina el següent: “El raonament de l’època és ben fàcil d’entendre. Escaladei era un monestir molt ric, amb una història que es remuntava a molts segles enrere. A més, els monjos no van anar-se’n de manera organitzada, sinó que van haver de fugir de pressa i corrents, amb la qual cosa té tot el sentit del món que els prioratins es preguntessin on estaven tots els diners i les riqueses que havien acumulat”. Vila afegeix, en conseqüència, que “no és cap bogeria creure que els cartoixans tenien algun amagatall on guardar-hi objectes de valor, com sabem documentalment que passava en altres monestirs”.

De fet, ningú no sap quin va ser el resultat de la recerca oficial. No n’hi ha cap notícia. No és estrany, doncs, que el llegendari al voltant de la riquesa d’Escaladei s’hagi perpetuat a la comarca del Priorat i que, al marge d’excavacions oficials, la cartoixa, després de ser abandonada, ben aviat s’omplís de buscadors de tresors de tota classe i condició, entre els quals n’hi havia que foradaven el terra, mentre d’altres optaven per mètodes menys convencionals.

Tot parlant d’un metge de Torroja del Priorat que ell mateix havia conegut, l’historiador Gaietà Barraquer explica que “fue allá con varios amigos, acompañados de una sonámbula. Esta durmió en varios puntos de la casa, pero no dio con el tesoro. Llevaron también una varilla que se dice servir para indicar los metales, pero también sin resultado”. Entre totes les contalles que perviuen i que fan referència al saqueig, en destaca la de mules carregades d’or. “Són diversos els pobles que tenen una casa de la qual s’explica que hi van arribar mules amb les sàrries plenes d’or procedents del monestir, i a més d’una es conta que un pobre animal, esgotat pel pes del metall, va caure mort en el moment d’arribar a la casa”, constata l’etnòleg Salvador Palomar, que s’ha dedicat a estudiar a fons la tradició i la narrativa popular a l’entorn d’Escaladei.

5 Recerca (i protestes) a Poblet
El claustre del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet
El claustre del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet Getty Images

Curiosament, però, la cartoixa d’Escaladei no és l’únic lloc que va fer parar bojos els cercadors de tresors després de l’exclaustració del 1835. Una cosa semblant va passar al monestir de Poblet (Conca de Barberà) en la mateixa època, justament el 1850. En aquest cas, però, qui va emprendre la recerca, a títol particular, van ser “una companyia d’especuladors”, dedicats a minar metòdicament “el paviment del monestir tot recercant els pretesos tresors, destruint i soscavant sense cap mena de precaució ni de consideració tot allò que convenia als seus fantasiosos propòsits”, segons va escriure l’historiador Eufemià Fort i Cogul en un llibre que du un títol que ja ho diu tot: La llegenda dels fabulosos tresors de Poblet.

Tot i que la recerca no fos, a Poblet, de promoció oficial, sí que, un altre cop, hi trobem el mateix governador civil en el paper d’animador infatigable de l’excavació, segons constata Eufemià Fort: “La part més lamentable d’aquest afer és que els minadors que hi treballaven tenien el permís que els havia atorgat el governador de Tarragona”. A Poblet consta la protesta formal de la Comissió de Monuments de Tarragona, que s’havia fundat el 1844 i que, per cert, presidia el governador civil. Però no hi havia res a fer. Els minadors van continuar instal·lats dins del monestir cistercenc, segons Fort i Cogul, sota l’empara fins i tot “de les oficines d’Hisenda”, que toleraven els buscadors de tresors “a obrir pous i estendre galeries subterrànies o séquies obertes a la recerca del sospirat tresor pobletà, que en aquest cas es concretava en una mina d’or, que ningú no situava en un lloc determinat del monument”.

6 La cartoixa d'Escaladei i 'Batalla monumental'
Segona temporada de 'Batalla monumental'
Segona temporada de 'Batalla monumental'

Batalla monumental, deu icones patrimonials del nostre país competeixen per ser el nou monument favorit dels catalans, entre les quals, la cartoixa d’Escaladei. El programa, que s’emet els dijous al vespre a TV3, consta de cinc enfrontaments, un per capítol, en què es posen cara a cara monuments de característiques semblants: el castell de Montsoriu i el de Mur; els recintes emmurallats de Montblanc i de Cervera; el Palau de la Música Catalana i la Colònia Güell amb la seva cripta; la cartoixa d’Escaladei i el monestir de Santa Maria de Ripoll, i el Poble Vell de Corbera d’Ebre i el Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. El guanyador de cada duel passarà a la gran final, que serà un programa en directe.

En cada programa, les reporteres Candela Figueras i Laia Fontàn defensen un dels dos monuments, amb Roger de Gràcia com a conductor. El monument guanyador de cada programa el decideix l’audiència amb els seus vots, que es poden emetre a les xarxes socials del programa: FacebookTwitter i Instagram. Us convidem a passejar per tots els monuments participants en aquest mapa interactiu.

Subscriu-t'hi

Portada del número 249 de SÀPIENS (desembre 2022)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del número 249 de SÀPIENS (desembre 2022)

Nou reines

Les dones més influents de la història medieval catalana

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Més informació Accepto