Històricament, molts grans líders han tingut la necessitat de recórrer als oracles. Allò que avui són els sondejos per als polítics ho eren les sacerdotesses de Delfos per als grecs de l’Hèl·lade. Però llavors els astròlegs, com avui les enquestes, no sempre l'encertaven. Un exemple clar va arribar l’any 413 aC, amb un capítol decisiu en el marc de les guerres del Peloponès, que enfrontaven les ciutats d’Atenes i Esparta. Tot pel consell dels endevins.

Els atenesos van mirar d’expandir el seu imperi marítim envaint Siracusa, una ciutat de Sicília que era aliada d’Esparta. L’objectiu era força complicat, per la distància de Sicília respecte de Grècia i pel fet que la pressió dels espartans reclamava efectius a la ciutat, ja que en més d’una ocasió havien posat setge a les muralles d’Atenes. Molts historiadors, com el mateix Tucídides, responsabilitzen aquesta estrafolària planificació geopolítica del final de la glòria d’Atenes. Amb tot, alguns apunten que tot plegat podria no haver anat tan malament si no hagués estat per la intervenció dels endevins. L’expedició de Siracusa estava comandada per Nícies, un general que va caure malalt durant la campanya. Atenes li va enviar com a reforç el general Demòstenes, qui va veure ràpidament que el setge de Siracusa era insostenible i que calia enfilar la retirada com abans millor.

L'oracle estava equivocat
Però Nícies no s’hi avenia i passat un mes de l’arribada de Demòstenes els siracusans resistien gràcies als reforços que els havien anat arribant d’Esparta. Quan finalment Demòstenes va convèncer Nícies que era necessari aixecar el setge de la ciutat abans que seguissin arribant reforços de l’enemic, ja a punt de posar-se a emprendre el camí de retorn, hi va haver un eclipsi total de lluna.

Els astròlegs van considerar-lo com un mal averany i van aconsellar a Nícies esperar-se “tres vegades nou dies” per procedir a l’evacuació. Els va fer cas i, tres vegades nou dies després, els siracusans havien encerclat amb les seves naus la badia que era el punt d’accés dels atenesos a l’illa, i els van barrar la possibilitat de sortida. L’única alternativa que els quedava als atenesos consistia a trencar el setge per terra, però tots els seus intents van fracassar. Dels 50.000 soldats atenesos que hi havia desplaçats, només 7.500 van sobreviure i després van passar a fer treballs forçats de per vida. Nícies, Demòstenes –i segurament els endevins– van acabar els seus dies al patíbul.

El filòsof grec Tales de Milet havia previst l'eclipsi, però no l’havien cregut. El 28 de maig del 585 aC, l’exèrcit lidi es va enfrontar al persa a la frontera del riu Halis, a Anatòlia. Quan el xoc havia començat, el sol va desaparèixer i es va fer de nit i els contendents, espantats, van entendre que els déus no estaven per les seves baralles. Així, el fenomen astronòmic va fer que dos pobles enfrontats de l'Àsia Menor, els lidis i els medes, decidissin posar fi a la guerra i signar la pau.