Quan la línia successòria canviava, hi havia almenys dues parts enfrontades: la legítima i aquella que volia assumir un poder que, per llei, no li corresponia. Per aconseguir-ho, els diferents candidats havien de presentar la seva candidatura davant els seus possibles electors, i per fer-ho calia disposar d’un programa polític en què es presentessin les noves idees, promeses i pla de futur amb què poder convèncer que la seva opció política era la millor.

També calia un suport dels sectors més influents de la societat que s’encarreguessin de conduir el candidat fins al tron, a canvi de favors en el nou panorama polític. Igualment era necessari un equip d’assessors que s’encarreguessin de difondre la nova filosofia entre els electors, que, a l’època, estaven representats pels mateixos déus i pel clergat, i davant els quals no hi havia possibilitat d’emetre cap 'moció de censura'.

Aquests arcaics processos electorals no seguien les normes ni l’ordre actuals, però sí que disposaven dels mateixos elements bàsics: ideari polític, propaganda i campanya electoral, votació i nomenament. Pel que fa als programes polítics, la majoria d’exemples ens han arribat en documents posteriors a l’entronització, tot i que és possible que es fessin públics abans, a mode de propaganda. Els exemples més clars els trobem a Mesopotàmia, en els pròlegs dels anomenats 'codis legals', com el Codi d’Hammurabi. Aquests reculls de lleis es trobaven en totes les ciutats importants i començaven amb un pròleg en el qual el rei esmentava els seus títols, les seves gestes militars, demostrava devoció als déus i esmentava els abusos que s’havien fet en el període anterior; és a dir, feia propaganda del seu currículum, criticava la política de l’oposició i proposava les reformes que duria a terme en el seu mandat.

Tant a Egipte com a Mesopotàmia es troben diversos casos en què els candidats busquen la manera de promocionar-se davant aquells que tenen la capacitat per investir-los amb el poder de la reialesa. Així, a Egipte, trobem l’extraordinari cas de Hatshepsut (1498-1483 aC), una dona que, contra tot pronòstic, va esdevenir faraona. Mentre era regent, va saber envoltar-se de gent hàbil. Va fer generoses donacions als sacerdots reials i va adjudicar els llocs clau en el poder a persones de la seva confiança. El premi no va tardar a arribar: els sacerdots li van regalar una preciosa teogàmia, una narració religiosa que assegurava que ella era la filla d’Amon.

De fet, la majoria de faraons van utilitzar les parets dels temples com a espais de propaganda electoral davant els déus on deixar constància de les gestes (reals o no) dutes a terme per ells durant el seu mandat.

A Babilònia, en temps de Nabonid (556–539 aC), el seu darrer rei, les campanyes electorals van propiciar un canvi en el poder. A diferència dels fundadors de la dinastia, ell no era caldeu sinó probablement arameu (de Harran, a Síria). Aquest origen i el fet que la seva mare fos sacerdotessa del temple del déu lunar Sin, van marcar la personalitat del rei i van exercir una gran influència sobre ell, que va a arribar a adorar aquest déu per sobre del mateix Marduk, el déu nacional de Babilònia.

Cir II accedeix al tron
Mentrestant, a l’Iran accedia al tron Cir II, fundador d’un nou i gegantí imperi, l’aquemènida. Cir es va caracteritzar per inaugurar una nova política basada en el respecte cap als vençuts i les tradicions, que faria estendre la fama i el seu bon nom per tot Orient.

Fulls que criticaven la política interior de Nabonid
A Babilònia, Nabonid es va passar cinc anys lluny de la capital, al santuari de Sin, a Aràbia, cosa que va provocar un gran descontentament entre la població, plasmat en uns fulls en què es criticava la política interior de Nabonid, que havia abandonat Babilònia a la seva sort i, sobretot, la seva “heretgia” en adorar més un déu desconegut, un “dimoni”, que Marduk. Això, sumat a la propaganda que arribava de la benevolència de Cir, feia que els babilonis veiessin amb bons ulls un canvi.

Davant aquesta campanya de desprestigi, Nabonid va tornar, però ja era massa tard. Cir s’havia presentat davant Babilònia i la seva població, lluny de combatre’l, el va aclamar, li va besar els peus i el va fer rei. Així, doncs, una mala gestió de govern de Nabonid va portar la gent al carrer i el va fer fora del poder. I gràcies una bona campanya de propaganda de Cir, els babilonis li van lliurar la reialesa.

No tan sols els reis havien de justificar el seu ascens al poder; a vegades també calia que els mateixos déus fessin campanya per aconseguir ser reconeguts com a líders del panteó. Això és el que va passar a Babilònia. En principi, el seu déu Marduk no destacava més que la multitud d’altres déus del panteó mesopotàmic, però quan la ciutat va començar a guanyar importància i es va convertir en la capital de Mesopotàmia, va caldre donar a Marduk la mateixa preeminència i justificar d’on havia sortit.

Per aquest motiu, els sacerdots van compondre una cosmogonia segons la qual al començament dels temps es va establir una lluita entre dos grups de déus; Marduk va oferir-se voluntari a un dels grups per dirigir la batalla si, a canvi, li concedien la reialesa sobre tots els déus. Un cop aprovada la moció, Marduk va derrotar l’altre grup diví i en l’assemblea divina tots els déus van votar-lo, i així va ser proclamat rei de tots els déus.

A diferència de les eleccions actuals, en aquella època el poble no votava els candidats, sinó que era el déu qui, en persona o a través d’oracles, nomenava el successor. Això era una manera que tenien els poderosos clergats de les grans ciutats de l’antiguitat per aprofitar certs moments de debilitat de la monarquia, i poder manipular el resultat a canvi de privilegis. Ens trobaríem davant casos de compra de vots (pel monarca aspirant) a alts càrrecs d’institucions públiques (sacerdoci, noblesa) que acceptarien suborns (terres, riqueses, poder...) a canvi del vot afirmatiu i de la benedicció divina.

El cas de Tuthmosis III a Egipte
A Egipte, trobem diversos exemples d’oracles divins utilitzats per pronunciar-se en alguns casos sobre la legitimitat del faraó. El procediment consistia a treure la imatge d’Amon i passejar-la fins que s’aturava davant de l’escollit, com en el cas de Tuthmosis III (1504–1450 aC), segons explica ell mateix: “Amon anava d’una banda a una altra de la Sala de les Columnes, buscant per totes parts la meva majestat; aleshores em va reconèixer i es va aturar”. Dins d’aquesta mateixa dinastia, trobem el cas de Tuthmosis IV (1425–1417 aC), qui també va ser associat al tron quan no li tocava amb el beneplàcit dels dos déus més importants d’Egipte: Amon i Re. Aquest últim es va manifestar en un somni al futur rei a través de l’Esfinx (figura del lleó ajagut amb cap d’home), que li va prometre un tron que no li corresponia si l’alliberava de la sorra que la cobria.

Tampoc no és difícil trobar exemples de joc brut i de manipulació d’uns resultats. Seria el cas de Darios el Gran (522–486 aC). Després de ser aprovat entre els nobles que el proper rei dels perses seria aquell el cavall del qual renillés amb el primer raig de sol, va manipular l’escenari perquè fos el seu cavall el qui ho fes.

Avui, s’han millorat les formes, però els casos de corrupció, compra de vots, manipulacions electorals o de campanyes en les quals es prometen de tot i acaben en paper mullat, són tan vives com fa milers d’anys.

El 1300 aC, les dues potències del moment (Egipte i Hatti) es van enfrontar a Síria pel control del llevant mediterrani. Tot i que el resultat es decantava lleugerament cap al bàndol hitita, el faraó Ramsès II va tornar proclamant que havia aconseguit una gran victòria, amb l’ajuda del seu pare diví Amon. Aquesta gesta va ser gravada en tots els temples de Ramsès (Luxor, Abu Simbel, Ramesseum...), amb escenes on el faraó dispara fletxes i colpeja l’enemic.

Evidentment, som davant una manipulació històrica. Però, qui era el destinatari d’aquesta publicitat? El poble no tenia permesa l’entrada als temples i, per tant, no podia veure les escenes, i menys encara llegir els textos que les acompanyaven... Així, igual que en el cas dels relleus on es proclama el naixement diví de Hatshepsut i com en tots els altres casos de victòries militars de qualsevol faraó, l’objectiu no era fer propaganda entre els súbdits (als quals tampoc calia retre comptes), sinó que es feia per justificar-se davant qui realment calia fer-ho: els seus iguals, els déus.