La història de Babilònia arrenca en temps de la tercera dinastia de la ciutat sumèria d’Ur, quan un poble nòmada, els amorreus, van estendre’s ràpidament per les fèrtils valls mesopotàmiques sense que cap ciutat pogués fer res per evitar-ho. Les poblacions, vençudes per la fam i en espera d’uns reforços i subministraments de gra que no van arribar mai, van anar sucumbint fins a caure la mateixa Ur el 2002 aC.

Fascinats per la civilització urbana sumèria a la qual acabaven de vèncer, els amorreus no van trigar gaire a instal·lar-se en les diferents poblacions i fundar-hi les seves pròpies dinasties segons el model dels conquerits. És el cas de Mari i Larsa, i també d’una població aleshores anònima ubicada al vessant oest de l’Eufrates: 'Ká.dingir.ra', un nom que ja donava a entendre que li era conferit un destí privilegiat i que es pot traduir com ‘la porta de déu’ o ‘la boca de déu’. En adaptar-la a la seva llengua semita, els conqueridors amorreus la van anomenar 'Babilu', d’on es deriva, via els grecs, el terme 'Babilònia'.

Sumuabum (1894-1881 aC) va ser el fundador de la primera dinastia de Babilònia. Aleshores, aquesta era una ciutat estat més de Mesopotàmia, i com la resta de ciutats rivalitzava constantment amb les poblacions veïnes. En aquestes lluites resultava més essencial sobreviure que no pas guanyar-les. I a això últim sembla que es van dedicar aquest primer monarca i els seus quatre successors: a consolidar el regne i els seus dominis, que de mica en mica van quedar definits en una àrea d’uns 5.000 metres quadrats que englobava les ciutats de Dilbat, Sippar, Kish i Borsippa.

Tot va canviar el 1792 aC amb l’arribada al tron del sisè rei de Babilònia, Hammurabi, un personatge que pot considerar-se un dels monarques cabdals de tot el Pròxim Orient. Aquest rei es relaciona avui dia sobretot amb el codi de lleis gravat en una estela de diorita i que duu el seu nom. Es conserva al Museu del Louvre de París i es considera el codi legal més complet de l’antiguitat. Amb ell, Babilònia va començar a forjar-se la seva llegenda.

Més enllà del codi legal, Hammurabi va desenvolupar una política expansionista a voltes despietada que va provocar la caiguda i destrucció de les pròsperes ciutats d’Isin, Uruk, Eshnunna, Elam i també Mari, que va ser arrasada sense contemplacions, tot i haver estat la seva fidel aliada en totes aquelles conquestes.

Hammurabi crea un gran regne
Amb la caiguda de Mari, Hammurabi va veure acomplert el seu somni de crear un gran regne que des d’aquell moment obeiria a un únic sobirà. Un regne que només havia de témer les amenaces vingudes de l’exterior, ja que a l’interior el monarca va ser suficientment hàbil per anar eliminant tot possible focus d’oposició a fi de forjar una veritable unitat territorial i política amb vocació d’eternitat. Els resultats van ser tals que no és gens estrany que Hammurabi es vanagloriés dels seus triomfs com a estadista: “Jo he expulsat l’enemic del nord i del sud; he posat fi a la guerra; he promogut el benestar del país; he obrat de tal manera que la gent viurà en morades confortables; no vaig permetre que ningú els espantés. Han estat les grans divinitats les qui m’han cridat perquè em convertís en el benèvol pastor del venerable ceptre. La meva benèvola ombra omple la meva ciutat”.

La capital cultural del món antic
A més de ser un hàbil i poc escrupolós polític que va construir un imperi, Hammurabi també va triomfar en convertir Babilònia en la gran capital cultural del món antic, l’epicentre que conservava tot el saber heretat de l’antiga civilització sumèria. El codi legal n’és una de les mostres més rellevants, i també algunes de les més grans realitzacions artístiques i literàries de la tradició mesopotàmica, i de científiques, ja que, per exemple, les tauletes que s’han conservat demostren que, gràcies als sumeris, els babilonis coneixien el teorema de Pitàgores molt abans que aquest matemàtic grec naixés... I també van adaptar el sistema de mesura del temps sumeri sexagesimal, amb el dia dividit en 24 hores i cada hora, en 60 minuts, i cada minut, en 60 segons...

Va ser tanta la rellevància d’aquesta Babilònia “de morades confortables”, com la descriuen textos coetanis, que la seva llengua es va convertir en la llengua franca de la cultura i la diplomàcia internacional, fins i tot després de la seva caiguda.

La unitat aconseguida per Hammurabi tenia vocació d’eterna, però la realitat ben aviat va ser una altra. Quan va morir el 1750 aC, algunes de les antigues ciutats estat mesopotàmiques no van trigar a rebel·lar-se sense que el seu successor, Samsuiluna, pogués fer res per evitar-ho. La situació, però, es va agreujar encara més amb l’aparició dels hitites, sorgits al cor d’Anatòlia, i els cassites de la vall del Luristan, a l’Iran. Uns i altres contribuirien a enderrocar l’obra d’Hammurabi.

El primer gran cop el va donar el rei hitita Murshili I amb una temerària expedició que es va endinsar en territori babiloni fins arribar a la seva capital, la va conquerir i la va saquejar sense respectar ni tan sols les imatges dels seus déus. Aquell atac va ser molt dur per a l’estima i el prestigi de Babilònia. El caos regnava arreu, cosa que van aprofitar els cassites, que fins aleshores havien participat en les campanyes babilòniques com a mercenaris.

Cassites al tron
Així, a mitjan segle XVI aC, el tron de Babilònia ja tenia un inquilí cassita, Augum II. Els nous governants no solament van aconseguir recuperar les estàtues dels déus en poder dels hitites, sinó que també van establir les bases per retornar a Babilònia la seva antiga esplendor, tot fent seva la cultura autòctona.

Amb tot, la veritable esplendor babilònica no va arribar fins molts segles més tard, amb llargs períodes de pau i alguns episodis de guerra. El punt d’inflexió va ser la mort del rei assiri Assurbanipal l’any 627 aC. Aquell traspàs va deixar lliure el tron de Babilònia, que es va quedar Nabopolassar.

El nou sobirà, d’origen caldeu, va entendre immediatament que si volia sobreviure en aquell càrrec s’havia d’enfrontar a la formidable maquinària bèl·lica assíria per vèncer-la. I ho va aconseguir amb l’ajut d’un nou imperi que sorgia a l’actual Iran, el persa. La desfeta assíria va ser total i Nabopolassar va quedar com a sobirà d’una nova Mesopotàmia amb Babilònia com a potència rectora.

Amb el seu successor, Nabucodonosor II, el segon imperi babiloni va viure la seva màxima esplendor. El nou rei, que cal no confondre amb el Nabucodonosor I, que va regnar ben bé sis segles abans, va eixamplar les fronteres de Babilònia fins a la costa del llevant mediterrani. La seva conquesta de Jerusalem va fer del seu nom un dels més detestats a la Bíblia perquè va ser ell qui va destruir el temple sagrat dels jueus i els deportà fins als seus dominis. És per això que a l’Antic Testament a Babilònia se la defineix, entre altres gens amables denominacions, com “la mare de totes les prostitutes”...

La restauració de la torre de Babel i la construcció de la porta d'Ishtar
Però a Nabucodonosor mai no li va importar l’opinió dels jueus. Ni la dels fenicis quan va conquerir les seves riques urbs del Líban. I com Hammurabi, més enllà de les virulentes campanyes bèl·liques, el rei també es va esforçar a fer de la seva capital la ciutat més esplendorosa de l’època. Així va ser com en va restaurar una a una totes les antigues construccions, entre les quals hi havia la torre de Babel, i en va fer erigir de noves, com la porta d’Ishtar. Orgullós, ell mateix explica en una inscripció que “gràcies a les seves gestions, la capital disposa de 53 temples, 955 santuaris i 384 altars als carrers”. Tampoc no va estalviar esforços a fer del seu palau el més esplèndid del seu temps, per al qual va fer portar els més preuats materials. I com que calia protegir-lo, va fer envoltar la ciutat d’un triple mur inexpugnable.

L'himne a la ciutat
El seu orgull per la ciutat també es va reflectir en l'himne que li va dedicar: “Oh, Babilònia, qui et contempla s’omple de goig, qui t’habita augmenta en vida; qui parla mal de tu és com qui mata la seva mare. Babilònia, dolça com una palma datilera, el fruit de la qual tan bell és de contemplar”. Babilònia, “l’origen i el centre de totes les terres”, la porta del déus.

Quan va morir Nabucodonosor, el tron va passar a Nabonid, un usurpador, i al seu fill Bel-shar-ushur, el Baltasar bíblic. Era l’inici de la fi, ja que el descontentament de la població envers aquests nous sobirans va facilitar l’entrada triomfal de Cir de Pèrsia a Babilònia el 539 aC. La ciutat va quedar, doncs, adscrita a l’imperi Persa, i així va ser fins a la conquesta d’Alexandre el Gran, qui va morir aquí el 323 aC. La ciutat va entrar aleshores en la decadència definitiva. “Babilònia no tornarà mai més a ser habitada, quedarà despoblada per segles i segles. Ni tan sols els nòmades hi acamparan [...]. Les hienes udolaran als seus palaus i els xacals a les seves grans mansions”, va profetitzar Isaïes a la Bíblia.

En efecte, la profecia no podia ser més certa. La sorra i el temps van devorar la ciutat, però va perviure el mite gràcies en part a aquella torre la construcció de la qual va portar Déu a confondre les llengües, com es narra en el capítol 13 del llibre del Gènesi.

La torre de Babel
La famosa torre de Babel, que en realitat era coneguda amb el nom d’Etemenanki, o ‘casa del fonament del cel i la terra’, era un dels elements més distintius de totes les ciutats sumèries i babilònies. Es tractava d’un ziggurat, una gran construcció esglaonada d’entre seixanta i noranta metres d’alçària i feta amb maons assecats al sol al seu nucli i amb maons cuits al revestiment. Als ziggurats es rendia culte al déu principal de cada ciutat, Marduk en el cas de Babilònia.