Abans d'entrar en matèria, potser seria bo recordar que els romans van entrar a la península Ibèrica perseguint Anníbal (218 aC), detonant de la romanització d'Hispània, dividida en dues províncies: la 'Ulterior' i la 'Citerior'. A aquesta segona pertanyen els 'municipia' del nord-est de la península, com 'Iluro' (Mataró), 'Baetulo' (Badalona) o 'Blandae' (Blanes), que compten uns cent anys d'existència sota la tutela de l''Urbs Triumphalis Tarraco', la gran capital hispànica de l'imperi. L'any 10 aC en fa set o vuit que dura la 'pax romana' decretada per August, que el 27 aC s'ha fet proclamar emperador posant fi a la República. Segons el cronista Dió Cassi, durant una llarga estada a Tàrraco, l'emperador funda moltes ciutats, mana construir una variant litoral de la Via Augusta i un nou itinerari cap a l'interior, per potenciar l'eix del 'Rubricatum flumen' (el Llobergat) i de l''Iberus' (l'Ebre). En aquest context es funda 'Bàrcino', feta de nova planta, seguint el model clàssic dels campaments militars: perímetre rectangular marcat per una muralla amb quatre portes, i dos carrers principals, el 'cardo' i el 'decumanus', que s'encreuaven just al fòrum, centre neuràlgic de la colònia.

Imaginem-nos com devia ser el pla de Barcelona. La zona queda delimitada pels deltes de dos rius (Llobregat i Besòs) amb una virtut que cal considerar: travessen la Serralada Litoral pels engorjats de Martorell i Montcada i permeten l'accés fàcil a les pastures de la Depressió Central i, a través d'afluents, a la fusta dels Pirineus i la sal de Cardona. Una terra fèrtil, ben comunicada i fàcil de defensar.

Bàrcino, una urbs privilegiada
Aquestes condicions físiques fan de Bàrcino el centre d'una àrea amb molta activitat agrícola (cereals i vinya, sobretot) i una riquesa potencial enorme. No és casual que l'emperador hi fundi una colònia en lloc d'un simple 'municipium'. Una colònia és una sucursal de Roma poblada per colons vinguts de l'imperi per explotar-ne els recursos i enviar les rendes a la capital. El 'territorium' de Bàrcino arribava fins a 'Ad Fines' (Martorell), però la seva influència anava més enllà, perquè només Tàrraco, i potser 'Dertosa' (Tortosa) i 'Emporiae', eren colònies. Bàrcino serà una urbs privilegiada: centralitza la producció de la meitat de Catalunya en amunt, i té una existència pacífica a l'ombra de Tàrraco, que és a dues jornades per terra i a una solcant el 'Mare Nostrum'.

Després de vint anys de servei a l'exèrcit, els legionaris rebien una parcel·la de terra i una pensió vitalícia com a paga pels treballs guerrers. És fàcil pensar que els veterans de les guerres càntabres, les magnífiques legions IV, VI i X, fossin els primers pobladors de les noves ciutats hispàniques. Aviat van afegir-s'hi famílies nobles, cansades de la superpoblació de la península Itàlica. I més tenint en compte que, per gràcia imperial, els seus habitants estaven exempts de pagar alguns impostos.

No ens ha d'estranyar, doncs, que al segle II trobem instal·lades a Bàrcino famílies com els Pedanii o els Minici Natal, responsables d'embellir la ciutat i de donar-li cert prestigi. L'any 129, Luci Minici s'embarca fins a Grècia i, en el recinte més sagrat de l'edat antiga, venç en la cursa de quadrigues. Una placa trobada a Olímpia així ho certifica. Del personatge, també en sabem que va deixar 100.000 sestercis en testament perquè, al 5% d'interès anual, es repartís entre decurions i sevirs. Vet aquí l'evergetisme, pràctica romana habitual: en canvi d'honors i càrrecs públics, personatges poderosos engalanaven la ciutat amb estàtues, nous edificis i donacions monetàries. Ser honorat tenia un preu, vaja. Però, és clar, al costat d'això feien i desfeien amb les rendes que proporcionava la ciutat i el seu immens 'ager' (nom del territori al voltant d'una ciutat, d'on deriva la paraula 'agricultura'), que incloïa el mar i els seus tresors. Ara bé, com es governava aquesta riquesa?

Com qualsevol ciutat romana, Bàrcino tenia senat propi (l'ordo Bàrcinonensium) encarregat de resoldre els afers de la colònia. En formaven part cent decurions, elegits entre els ciutadans romans natius o forasters que hi haguessin viscut cinc anys. L''ordo' era la veu de la ciutat: feia obres, aixecava estàtues, cobrava o dispensava impostos i vetllava el cens, entre altres funcions. La centúria de decurions també escollia els edils i els duumvirs. L'edilitat era un càrrec atorgat per un any equivalent a una regidoria d'obres públiques, mentre que el duumvirat correspondria a l'alcaldia.

El temple d'August, al bell mig del fòrum
Tot ciutadà romà amb ganes de fer carrera política ('cursus honorum') a Bàrcino encara podia aspirar al 'flaminat', una mena de sacerdoci que vetllava el culte a l'emperador establert per August, molt important en una urbs amb un gran temple que li era dedicat. Les dimensions d'aquest santuari sorprenen, encara que només se'n conservin quatre columnes i part del podi: es troba al carrer del Paradís, dins l'edifici que avui ocupa el Centre Excursionista de Catalunya. Situat al punt més alt del barceloní mont Tàber, el temple tenia onze columnes als costats llargs i sis als curts.

El temple s'alçava al bell mig del fòrum i estava envoltat per la resta d'institucions polítiques. No és forassenyat, per tant, pensar que el Senat podria trobar-se just sota de l'actual Saló de Cent de l'ajuntament. Sempre s'ha dit que el fòrum coincideix amb l'actual plaça Sant Jaume, i, si bé no és del tot cert, sí que n'agafa una part i el Palau de la Generalitat és just a sobre.

Bàrcino no ocupava ni deu hectàrees i no va superar els dos mil habitants
El plànol de Barcelona és força clar: els actuals carrers del Bisbe, Ciutat i Regomir segueixen el traçat del 'decumanus maximus' (un dels dos carrers principals), i enllacen les dues portes de la ciutat romana que es conserven: la del nord-oest, al costat de la catedral; i la del sud-est, al Pati d'en Llimona. Cronòmetre en mà, tardareu uns sis minuts per anar de l'una a l'altra: vet aquí el temps que trigaven els romans per creuar Bàrcino, que no ocupava ni deu hectàrees de terreny i mai no va superar els dos mil habitants. Malgrat això, hi havia dos aqüeductes que la proveïen d'aigua dolça: l'un venia de Collserola, l'altre del Besòs. D'aquest segon, se'n van trobar quatre arcades originals al carrer Duran i Bas.

La catedral és un altre edifici que s'aixeca sobre restes antigues. Sota seu hi ha la basílica paleocristiana i el baptisteri. Més tard es construiria el Palau Episcopal, una sala de recepció del bisbe i una església en planta de creu.

Però no deixem el segle II i complementem el retrat de Bàrcino. Era una ciutat petita i emmurallada, amb un 'intervallum' (passeig de ronda) a la part interior i un fossat a la banda exterior del mur defensiu. Els carrers formaven illes i la majoria estaven porticats. Hi havia 'insulae' (una mena de blocs de pisos) i 'domus' (cases) de dimensions notables amb grans mosaics, com correspon a l'origen aristocràtic de molts 'barcinonesos'. Aquest mateix argument, i el gran nombre de pedestals i altars trobats, ens donen una idea de l'esplendor del fòrum, curull d'estàtues i monuments que els ciutadans erigien amb permís de l''ordo', però pagant de la pròpia butxaca.

En temps de la dinastia antonina (96-192 dC), a més dels monuments als emperadors i d'alguna estàtua d'Antínous, ens sorprendria la quantitat d'homenatges aixecats a un tal Luci Licini Segon, antic esclau convertit en un dels personatges més influents de la ciutat. El miracle té una explicació senzilla: les famílies patrícies alliberaven de la servitud esclaus amb molts anys de servei. Licini Segon, a més, no tenia un amo qualsevol: es tractava de Luci Licini Sura, braç dret i amic de l'emperador Trajà, a qui hauria succeït si no s'hagués mort abans que ell. Home amb molta influència a Tàrraco (l'arc de Berà està dedicat a ell), i tres vegades cònsol a Roma, tenia moltes propietats a la Laietània (les actuals comarques del Maresme, el Barcelonès, els Vallesos i el Baix Llobregat), que no podia vetllar en persona. Se n'ocupava el mencionat llibert Luci Licini Segon, que devia convertir-se en l'hereu de Sura.

L'economia, els carrers i els edificis públics de Bàrcino
Bàrcino era una colònia on convivien gals, itàlics, africans del nord, ibers... Hi destacava la producció de tres productes: la pedra de Montjuïc, indret que els romans converteixen en pedrera; el garum (una mena de salsa de peix molt apreciada a l'època), que al segle IV serà un producte de luxe, i el vi, que és just el contrari: la producció és de molts litres, però el producte és de poca qualitat. És barat, això sí, i s'exporta de Roma a Britània. Les restes arqueològiques que poden visitar-se al Museu d'Història de la Ciutat inclouen una instal·lació per fermentar i emmagatzemar vi i una factoria de garum i salaó, a més d'una bugaderia i una tintoreria, habituals en totes les urbs romanes però que actualment són les úniques conservades a l'antiga Hispània.

Passejant pels carrers de la seva ciutat, Licini Segon devia embriagar-se amb les aromes dels cellers, sentia el repic de picapedrers i ferrers, potser se sabia afortunat per no ser un dels esclaus que removien les basses d'orina i cendra on blanquejaven la roba bruta i segur que preferia aturar-se en una taverna a beure i jugar a daus que no passar a la vora de les factories de garum, que feien una pudor infernal.

Pel que fa a edificis públics, Bàrcino comptava amb dues termes públiques, però només es conserven les de la plaça de Sant Miquel, construïdes per la família Minici Natal. No s'hi ha trobat cap rastre ni d'amfiteatre, ni de circ, ni de teatre, tot i que n'hi devia haver. De ports, els escrits apunten que la colònia en tenia dos: un davant mateix de la ciutat, i un altre a la desembocadura del Llobregat, al peu de Montjuïc, però al costat sud.

Hem deixat per al darrer punt la descripció de les muralles colossals que contribuiran a la preponderància que Bàrcino tindrà a l'edat mitjana. No són, però, les muralles originals aixecades per les legions fundadores de la colònia: es construeixen a la primeria del segle IV seguint el perímetre de les antigues, i encara podem contemplar-les en alguns carrerons del barri Gòtic: tenien 78 torres i estaven fetes amb carreus molt grossos. El perquè d'aquest esforç monumental per assegurar la defensa de la ciutat necessita un breu apunt històric.

Quan l'any 192 s'extingeix la dinastia antonina, la més brillant de la història de Roma, l'imperi queda a mercè de la soldadesca. A partir del 235, regna el desordre i els pobles bàrbars fan incursions més avall del Danubi. Dioclecià (emperador del 284-305) intenta posar-hi ordre, però qui se'n surt de veritat és Constantí (312-337), que el 313 converteix el cristianisme en religió oficial. Malgrat les persecucions, els cristians s'han multiplicat i els bisbes passen a ser l'autoritat principal d'algunes ciutats.

Mentre Tàrraco va perdent a poc a poc tota la seva esplendor, Bàrcino continua funcionant amb relativa normalitat i la zona és prou fèrtil per autoabastar-se i poder encarar el futur amb el vent de cara. L'arqueologia ha demostrat com les primeres catedrals estan vinculades a grans residències patrícies: les elits locals descobreixen que la manera de mantenir els privilegis és abraçar la nova religió cristiana. A Bàrcino, sobrada d'aristòcrates, l'origen del conjunt episcopal va associat a una 'domus' del segle II: a sobre va construir-s'hi la basílica i el baptisteri paleocristià. I davant la inseguretat dels temps que corren, reforcen les muralles de la ciutat de manera gairebé exagerada, tenint en compte la importància de l'urbs. Per construir-les reaprofiten làpides, estàtues i pedestals desfasats (del segle II): el mur tindrà entre 1,80 i 1,90 metres de gruix. Unes muralles més que sòlides que no van passar desapercebudes als visigots, que ben aviat amenaçarien la ciutat.

Abans que no arribin els germànics per fundar el seu regne hispànic, Bàrcino dóna alguns personatges notables: Nummi Emilià Dextre, precònsol d'Àsia i home de confiança de l'emperador Teodosi, i el bisbe Pacià, santificat anys després. Un dels seus habituals discursos parla de la prosperitat de Bàrcino a mitjan segle IV: "No us manquen llocs per reposar enmig de jardins o vora el mar, ni vins exquisits ni engrescadors banquets ni tranquil·litat per a la vellesa". Un retrat idíl·lic que concorda amb la imatge d'una colònia que continuava exportant i guanya terreny a Tàrraco.

La fi de l'Imperi Romà
Però no tot són flors i violes. Els atacs de visigots i vàndals i la debilitat del poder central han deixat seqüeles irreversibles: des de Roma s'exigeix més control de les rendes i es multipliquen els impostos. D'aquesta opressió fiscal, en responen bisbes i duumvirs, personatges amb patrimoni suficient per pagar el que demanen els cèsars. A diferència del segle II, en aquest moment tenir un càrrec és una càrrega onerosa que no poden suportar gaires famílies. A la llarga el fenomen provoca la successió hereditària dels càrrecs, que el poble perdi el seu protagonisme en la vida municipal i que l''ordo' esdevingui un agent fiscal de l'Estat. Ras i curt: el sistema polític romà s'ha exhaurit.

El terreny està abonat perquè les incursions godes passin de simples ràtzies a una invasió en tota regla. La data oficial de la fi de l'imperi Romà d'Occident és el 476, però els visigots han centrat a Hispània des del principi del segle V i Bàrcino hi té un rol important: Ataülf la tria com a seu règia després de casar-se amb Gal·la Placídia, filla de l'emperador. La dona hi té un fill, però el rei és assassinat el 416, dos anys després d'haver-s'hi instal·lat. És el primer d'una llarga sèrie de crims, traïcions, derrocaments i ensarronades que segellen el final d'una edat històrica i l'inici vacil·lant de la següent.