Hi ha poques dades sobre l’autèntic Imhotep, nom que significa ‘el que ve en pau’. Es calcula que va viure entre el 2690 i el 2610 aC, i sembla que va néixer a Ankh-taui, un raval de Memfis, el dia 16 d’Epifi, tercer mes de l’estació de la collita, que correspondria al 31 de maig, i que va ser fill de Kanoser, mestre d’obres de la cort, i de Khereduankh, encara que també s’ha dit que fou fill de Djoser. La seva educació i capacitat devien ser excel·lents perquè va arribar a ser un personatge de relleu durant el regnat de quatre faraons i el principal col·laborador de Djoser amb el títol de djati, que era la persona que governava el país a les ordres directes del sobirà. Des d’aquesta posició Imhotep va dirigir el sistema judicial, el tresor, la guerra, l’agricultura i els afers religiosos, en aquest apartat com a gran sacerdot d’Heliòpolis, capital espiritual del país, seu del culte al déu solar Ra i centre d’astronomia.

En una extensió de 15 hectàrees, Imhotep va edificar un conjunt funerari integrat per temples, magatzems, altars, patis, places i tombes secundàries al voltant de la sepultura de Djoser, una construcció fins aleshores inèdita i que representa el naixement de la forma piramidal i la irrupció de l’ús de la pedra per a obres de grans dimensions, una innovació revolucionària que l’entronitzaria en el món arquitectònic. La zona no era lluny dels llocs d’enterrament dels faraons de la I i la II dinastia, cosa que fa suposar una intenció de continuïtat. Una muralla de 1.500 metres de longitud i 11 metres d’alçària, amb una única entrada a l’est, encerclava la necròpoli, en què destaquen el porxo més antic que es coneix, de 40 columnes i 54 metres de llarg, i una paret rematada amb un fris de cobres, protectores contra forces nocives.

Però l’element que centra les atencions és la piràmide. Feta amb blocs petits de pedra calcària, mesura 140 metres de llarg per 118 d’ample, la seva altura és de 60 metres i els seus costats estan orientats als punts cardinals. Tot basant-se en les mastabes, una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que els egipcis utilitzaven per enterrar alts dignataris, Imhotep va superposar-ne sis amb mides cada cop més reduïdes per assolir un efecte esglaonat i transformar el monument en l’escala que ajudés el faraó a pujar cap al cel. Sota el seu interior massís, a banda de la cambra funerària de Djoser, situada a 28 metres de fondària, hi ha 11 pous de 32 metres de profunditat que són l’accés a un laberint de passadissos, galeries i habitacions. Imhotep havia concebut el prototip de la resta de piràmides egípcies.

Durant la construcció de la necròpoli, en què devien produir-se accidents, Imhotep va tenir ocasió d’aplicar el saber mèdic que, com a gran sacerdot, havia adquirit per intervenir en processos de momificació i embalsamament que li havien permès estudiar el cos humà i la posició dels òrgans interns. El seu enfocament racional de les malalties va eixamplar la manera en què es practicava la medicina a Egipte, fonamentada en una barreja de màgia i religió que sovint no obtenia resultats positius amb els pacients.

La vàlua d’Imhotep com a metge no es faria evident fins al segle XX. El comerciant i col·leccionista d’antiguitats estatunidenc Edwin Smith va comprar el 1862 a Luxor els fragments d’un manuscrit que va aportar noves dades a la història de la medicina. El document, batejat amb el seu nom, d’uns 4,5 metres de llarg i redactat en ambdues cares en escriptura hieràtica, data del 1500 aC, en temps de la dinastia XVII. Sembla obra d’escribes de diferent època que van copiar texts més antics l’autor dels quals hauria estat Imhotep, d’acord amb els plantejaments del reconegut egiptòleg James Henry Breasted, majoritàriament acceptats.

El papir Edwin Smith és un recull de cirurgia traumàtica en què es ressenyen 48 casos de ferides de guerra al cap, la cara, el coll, els braços, el tòrax, l’espatlla i la columna vertebral. Cada cas inclou observacions anatòmiques, amb l’examen, diagnòstic, tractament i pronòstic, i segons aquest darrer es classifica com a favorable, incert o intractable. Hi presenta com a primícies el report de les convulsions o deliris posttraumàtics, el d’una afàsia d’un pacient frustrat per la impossibilitat de parlar després d’haver patit lesions cranials o els de casos que, malgrat el desconeixement de la fisiologia del sistema nerviós central que hi havia llavors, al·ludeixen a la paràlisi de membres, danys en la columna vertebral i també de la bufeta i dels budells.

Tècniques encara vigents: reducció de mandíbula, taponament del nas, col·locació de fèrules...
A més, el papir explica tècniques encara vigents, com la reducció de mandíbula a causa de dislocacions, el taponament del nas per aturar la sagnia en produir-s’hi fractures i la col·locació d’una fèrula com a tractament d’un trauma nasal, i conté les primeres descripcions de sutures cranials, de la meninge, del líquid cerebroespinal i de les pulsacions intracranianes. Allò que detalla el papir demostra que ja en temps remots es coneixien el cor, el fetge, la melsa, els ronyons, els urèters i la vesícula, i també que els vasos sanguinis sortien del cor, una evidència que va servir perquè els egipcis rumiessin que el pensament residia al cor i que els vasos transportaven aire i líquids com sang, esperma, llàgrimes i orina a les diferents parts del cos. En resum, en només un dels 48 casos exposats s’apel·la a remeis màgics, mentre que en la resta es recorre a tractaments marcats per l’observació i la raó i s’informa de receptes farmacològiques en què destaca l’ús d’opiacis com a anestèsics. Fora del papir Edwin Smith, la saviesa com a metge d’Imhotep es reflecteix en un gravat en una llosa a Sakkara on el djati preconitza calmar el mal de cap mitjançant la pressió de les artèries caròtides perquè disminueixi el flux de sang al cervell.

El primer metge conegut de la història
La tasca d’Imhotep és la primera temptativa d’allunyar la pràctica mèdica de la superstició en un període en què sacerdots, mags i metges es repartien la cura dels malalts i en què el mateix Imhotep, atesa la seva preeminència a la cort, exercia de cap dels mags del país. Tot plegat el converteix en el primer metge conegut de la història, molt anterior al considerat pare de la medicina, el grec Hipòcrates, que va viure a cavall dels segles V-IV aC.

El prestigi que Imhotep va aconseguir en vida no va minvar un cop va ser mort. 500 anys després, en l’Imperi mitjà, els escribes, abans de disposar-se a escriure res sobre el papir, vessaven unes gotes d’aigua de la seva paleta de colors com a homenatge al savi. Curiosament, algú que havia treballat per introduir el procediment científic en disciplines lligades a l’esoterisme, va acabar esdevenint una divinitat. En algun moment encara indeterminat, ja iniciat l’Imperi nou (segle XVI aC), va ser declarat patró dels escribes, i en temps de la XXVI dinastia va ser divinitzat en ser distingit com a fill de Ptah, un dels déus creadors més antics d’Egipte, patró de Memfis i dels artesans, i de Sekhmet, deessa de la guerra i la venjança però amb poder per vèncer la debilitat i la malaltia i vinculada a la maternitat.

Estatuetes de bronze que el representen mostren l’Imhotep déu assegut, en una postura severa, amb un rotlle de papir sobre els genolls i amb un vestit llarg i el cap cobert per un casquet que l’identifica amb Ptah, que també el du.

Com a déu de la medicina i la saviesa, el seu culte es va fer molt popular, sobretot entre les parelles que l’invocaven per tenir descendència, i en honor seu van obrir-se santuaris a Memfis, Luxor, Karnak i l’illa de Philae, el primer dels quals va funcionar com a hospital i escola de medicina. Al llarg de l’any se celebrava un cicle de festivals que commemorava el seu naixement, quan va comparèixer davant Ptah i Sekhmet, la seva mort i la seva resurrecció en companyia del seu pare diví.

La seva fama va transcendir els límits de la que era la seva civilització. En l’època ptolemaica, la dels darrers faraons, la mútua influència entre les cultures egípcia i hel·lenística va afavorir que Imhotep fos assimilat a Asclepi, el déu grec de la medicina, i posteriorment a la versió romana d’aquest, Esculapi. És força revelador que l’emblema d’ambdós sigui un bastó en què s’enrosca una serp que fa evocar les que es veuen al fris de cobres de la necròpoli de Sakkara, un símbol que temps a venir seria el de la medicina occidental. L’assimilació amb les divinitats grecoromanes faria que el seu culte arribés al zenit, que se li atribuís la facultat de resoldre problemes quoquotidians amb què hom es trobava diàriament, i alhora marcaria el principi de l’oblit en què cauria, amagat sota altres identitats. Malgrat tot, la seva reputació va sobreviure fins que els àrabs van envair el nord d’Àfrica el segle VII.

Segons fonts gregues i romanes, pelegrins malalts acudien a la tomba d’Imhotep per ser guarits. Però no se sap on és! Se suposa que era al sector nord de Sakkara i que es tracta d’una mastaba. En el seu moment es va especular amb la possibilitat que fos enterrat a la piràmide esglaonada, una hipòtesi temptadora per la trama de passadissos i cambres existent i perquè l’afecte de Djoser cap a ell podia haver implicat cedir-li un lloc. En les excavacions efectuades les darreres dècades per localitzar les restes del djati s’han trobat altres sepultures, però no la seva.

Si, com es diu, va ser el mateix Imhotep qui va erigir la seva pròpia tomba, s’ha d’admetre que ho va fer de manera tan secreta que fins ara ha esquivat la persecució dels arqueòlegs. Vet aquí l’últim tret de la genialitat d’un individu que és difícil de no qualificar d’allò que mil·lennis més tard s’anomenaria home del Renaixement.

Imhotep va començar a ser conegut en els cercles acadèmics europeus un cop va ser possible, a partir del 1822, desxifrar els texts jeroglífics. Però el que allà s’explicava d’ell el descrivia com algú amb poders taumatúrgics. Segons les fonts era “qui converteix camps erms en rics conreus”, “qui fa fèrtil la dona estèril”, “qui transforma lleres seques en torrents d’aigua viva”... Tan exagerats eren els elogis a Imhotep que es va deduir que tot el referent a ell era una llegenda, cosa que va relegar-lo a la condició de mite, condició que no va variar fins al 1926.

El 2 de gener del 1926, en una excavació a la necròpoli de Sakkara, a uns vint quilòmetres al sud del Caire, es va trobar el pedestal d’una gran estàtua de pedra amb inscripcions que al·ludien a un seguit de càrrecs i honors: canceller del rei en el Baix Egipte, primer després del rei, administrador del gran palau, gran sacerdot d’Heliòpolis, fuster, escultor i fabricant de gerres de pedra... Més el nom de qui posseïa tots els títols: Imhotep. La troballa va elevar a real un personatge fins aleshores considerat mític. Era el primer testimoni arqueològic que l’esmentava i que a més era de la seva època, ja que el pedestal va resultar ser d’una estàtua del faraó Djoser, de la III dinastia, que se suposa que va regnar del 2665 al 2645 aC i que va manar gravar en una efígie seva, la d’un déu vivent, el nom d’un mortal, un fet únic en 3.000 anys d’història egípcia. Òbviament, Djoser apreciava i respectava aquella persona.

El 1932, sis anys després que trobessin el seu rastre a Sakkara, el nom d’Imhotep va protagonitzar un film de terror, 'The mummy', amb Boris Karloff. Però fora del nom, res en l’argument remet al personatge històric: narra les aventures de la sinistra mòmia d’un sacerdot egipci ressuscitada accidentalment per un arqueòleg. Amb un tarannà més malvat, l’Imhotep cinematogràfic tornà a les pantalles altre cop en noves versions de la mateixa història el 1999 i el 2001. Es pot dir amb justícia que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.