Any 29 [del regnat de Ramsès III], segon mes de l'estació de la inundació, dia 23. Amb vint-i-cinc dies de retard, per fi avui els obrers del poble de Dayr al-Madina han cobrat la paga del mes passat. Fa dos dies, en un insòlit acte de protesta, els obrers es van presentar al temple funerari del faraó Horemheb a reclamar la paga. Avui se'ls han donat quaranta-sis sacs de blat.

El sou mensual d'un treballador de les tombes reials consisteix en quatre khar (cistells grossos) de blat, gairebé noranta-cinc quilos, i de tant en tant també pans i galetes cuites. També cobra un khar i mig d'ordi per elaborar cervesa, que se suma als quinze litres que van amb la paga. Altres menges que s'hi inclouen són uns 280 grams de peix al dia, verdura, fruita, llet, oli de sèsam i greix. La carn només la tasta els dies de festa grossa. Igualment rep llenya per cuinar, objectes domèstics de terrissa, teixit de lli i aigua. No està malament, per ser obrers; de fet, fins i tot podríem dir que són uns privilegiats, però és el sou que correspon a uns excepcionals funcionaris reials que tenen la responsabilitat de construir les tombes i els temples funeraris dels faraons: vida, salut, força.

Ja fa temps que a Dayr al-Madina hi ha problemes, però les autoritats de la capital, Tebes, es fan l'orni. Fa quatre anys, l'escriba Neferhotep va escriure al visir, el primer ministre i representant del faraó, per exposar-li el cas: "Ens hem empobrit. S'han esgotat les reserves del tresor, del graner, dels magatzems. Les pedres que carreguem no són lleugeres! Ens han pres sis oipé d'ordi i en canvi ens han donat sis oipé de terra! El meu senyor ens haurà de trobar un mitjà de subsistència, perquè realment estem a punt de morir: ja no vivim".

De fet, la situació potser no era tan desesperada, però calia dramatitzar-la. El col·lectiu no es queixa només de la degradació de la seva situació, sinó del fet que la crisi econòmica del sistema hagi propiciat un increment de la corrupció en l'àmbit públic i privat, la generalització del nepotisme i els robatoris. I, és clar, les pagues no arriben íntegres (o senzillament no arriben) al final de la cadena. La seva no és, doncs, pròpiament una denúncia del sistema, sinó dels qui el corrompen.

Any 29, segon mes de l'estació d'hivern, dia deu. Fa tres mesos que els obrers es van alçar per reclamar el pagament del salari endarrerit i avui han tornat a la mobilització perquè la situació es repeteix. Aprofitant que és dia festiu perquè és final de desena, els artesans s'han unit al crit de "Tenim fam: ja fa divuit dies que havíem d'haver cobrat". Sortint del poble han organitzat una seguda darrere del temple de Tuthmosis III. Els intendents del temple, els dos capatassos dels equips i l'escriba del poble els han intentat convèncer que tornessin a casa fent-los promeses en nom del faraó, però els obrers s'hi han negat argumentant que volien fer arribar la seva queixa al faraó.

Dayr al-Madina és un poble emmurallat a la mateixa latitud de Tebes, però a l'altra riba del Nil, construït durant la dinastia XIX. És una colònia obrera, que es va bastir perquè els artesans que preparen les tombes a la Vall dels Reis estiguessin més a prop de la feina. Hi viuen unes cinc-centes persones, de les quals una seixantena són artesans de les tombes: els picapedrers, que excaven les tombes a la roca (ja ha passat la moda de les piràmides); els escultors, que fan relleus i figures, i els pintors i dibuixants, que realitzen els frescos. També hi viuen els guardes de les muralles, metges, pescadors, jardiners, portadors d'aigua, rentadors, fusters, etc.; i una esquadra de policies, anomenats madjoi, s'encarreguen de l'ordre i la seguretat. Tots ells, inicialment una barreja eclèctica d'egipcis, nubis, hikses i segurament hebreus, entre d'altres, formen una mena de gueto, gairebé confinats al desert, una manera segura perquè l'emplaçament de les tombes reials no es divulgui. Un carrer travessa el poble i el divideix en la meitat dreta i la meitat esquerra, i així queden configurats els dos equips de treball. Al capdavant de cada equip hi ha un capatàs, i tots dos, juntament amb l'escriba, són els tres dirigents.

Any 29, segon mes de l'estació d'hivern, dia 13. El conflicte no s'ha acabat, però ha fet un altre gir. Avui el cap de la policia de Dayr al-Madina s'ha posat al costat dels obrers i els ha adreçat un encès discurs: "Torneu a casa, agafeu les eines, preneu la dona i els fills, tanqueu la porta i seguiu-me fins al temple de Sethi I, vida, salut, força, on ens instal·larem".

Any 29, segon mes de l'estació d'hivern, dia 17. Després d'una setmana de vaga, avui els treballadors han rebut el sou d'aquest mes i demà s'espera que tornin a la feina. El tercer mes de l'estació d'hivern tornaran a endarrerir-se els pagaments, i alguns obrers més arrauxats amenaçaran de profanar i saquejar les tombes. Les acusacions d'irregularitats pugen de to i els artesans diuen: "En realitat, no hem travessat els murs a causa de la fam, sinó que hem de fer una acusació important, perquè certament es cometen crims en aquest lloc del faraó". El dia 28, dia de cobrar, hi ha aldarulls perquè les autoritats no tenen prou aliments per pagar. Finalment, les queixes arribaran a oïda del visir, que farà transmetre als obrers el següent missatge: el visir reconeix que la tresoreria reial està prop de la bancarrota.

Tot i el contingut d'aquests documents, alguns historiadors, com John Romer, argumenten que els obrers de les tombes no passaven fam. A més, apunta, hi ha factures de despeses contemporànies de les vagues que demostren que els artesans tenien estalvis. Més aviat, segons aquest autor, el que passa és que els obrers reclamaven no ser uns oblidats del sistema faraònic. En tot cas, segons els registres de l'època, els pagaments amb retard i parcials es van repetir durant els mesos següents, i el primer mes d'estiu va tornar a esclatar el conflicte.

Els treballadors van sortir al pas del governador de Tebes, que passava de visita per la Vall dels Reis, al crit de "Tenim gana!". El màxim mandatari de la capital els va prometre cinquanta sacs de blat perquè poguessin subsistir fins que el faraó els donés les seves racions. Tot i que no se'n conserva tanta documentació com de la de l'any 29, les vagues es van repetir al llarg de tota la XX dinastia, al final de la qual els artesans van anar abandonant la colònia per falta de feina i de reserves d'aliments.

La major part de la informació sobre la vida quotidiana a Dayr al-Madina l'hem sabuda pels òstracons, uns fragments de ceràmica o de pedra utilitzats per prendre notes. Com que el papir era molt car, qüestions com el control d'assistència a la feina que mantenien els capatassos, la distribució de racions, els pensaments o les cartes d'amor es recollien en òstracons. Un cop fets servir es llençaven a la paperera; és a dir, en pous secs que feien d'abocadors i on s'han trobat aquestes valuosíssimes fonts de documentació.