Bona part de la història de l’antiguitat es va escriure a Delfos. No és casual que aquest indret, a 180 km al nord-oest d’Atenes, fos considerat el centre religiós més important de l’antiga Grècia. Es tracta d’un dels emplaçaments més impressionants del país, escortat al nord pels cims nevats del mont Parnàs, i al sud, per un majestuós bosc d’oliveres banyat al fons per les aigües del golf de Corint. Conta la mitologia que, després del seu naixement en la inhòspita illa de Delos, Apol·lo, el déu de l’endevinació, va buscar un indret on poder fixar el seu santuari. El pare de tots els déus, Zeus, de seguida va recomanar al seu fill que s’establís a Delfos.

I així ho va fer, tot i que al principi no ho va tenir gens fàcil. Allà ja hi havia un santuari consagrat a Gea, la deessa de la Terra, que estava custodiat ni més ni menys que per una terrible serp anomenada Pitó. Després d’un intens combat entre tots dos, la divinitat va aconseguir matar l’animal. A partir d’aquell moment, el déu de la divinitat va instaurar al bell mig del santuari un oracle sota la tutela d’una profetessa o sibil·la que, en honor al rèptil mort, seria coneguda també com a pitonissa.

Pitons, pitonisses i jocs pítics
No és estrany que en els seus orígens hi hagués una serp. Es tracta d’un animal vinculat als sabers ocults de la mare Terra i sempre en contacte amb ella a través dels seus moviments. Precisament una possible etimologia de la paraula ‘sibil·la’ al·ludeix a l’arrel indoeuropea sibh- (‘xiular’), que seria una onomatopeia del so que fa la serp en arrossegar-se per la terra.

Quan va matar la serp Pitó, Apol·lo va aconseguir restablir la tranquil·litat entre els habitants de la zona. Segons la llegenda, aquests, com a mostra d’agraïment, van instaurar uns jocs que, en record de la gesta del déu, van rebre el nom de ‘pítics’. Juntament amb els olímpics, els pítics es convertiren en els jocs panhel·lènics més importants de l’antiga Grècia. Els jocs se celebraven cada quatre anys, però els grecs visitaven Delfos molt més sovint, ja que no podien esperar tant per conèixer els designis divins d’un santuari que de la nit al dia es va convertir en l’única salvació possible davant un futur del tot incert. En poc temps, la pitonissa de l’oracle de Delfos tenia tant de renom que aviat no trigà a anul·lar el paper que altres vidents professionals exercien en cadascuna de les ciutats. Fou precisament a l’oracle de Delfos on Sòcrates va ser proclamat el més savi de tots els homes.

Les consultes no solament eren de particulars sinó també de polis o ciutats senceres. Van ser molts els governadors, inclosos els provinents de terres estrangeres com Egipte o l’Àsia Menor, que van prendre una decisió en funció de la resposta que obtenien a l’oracle. De fet, la colonització grega al sud de la penícula d’Itàlia es va fer sota la influència de les prediccions de la pitonissa. Abans d’emprendre qualsevol expedició militar, el general en cap havia de conèixer el seu vaticini.

Així, fou tal la quantitat de gent que va anar a consultar a l’oracle que en els segles de màxim apogeu va ser necessari nomenar fins a tres pitonisses per poder satisfer la demanda creixent. Amb tot, les dones tenien prohibit fer-hi consultes. Això contrastava amb el fet que la sibil·la fos precisament una veu femenina. Aquest detall, però, tenia una explicació. En l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no solament humana sinó també agrària, atès que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones van arribar a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer, doncs, que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural.

Les sessions oraculars se celebraven el dia set de cada mes, commemorant el naixement d’Apol·lo, qui, segons la tradició, havia nascut el dia set del mes setè. Totes les consultes tenien un protocol establert. Primer els peregrins s’havien de purificar a la font Castàlia, el brollador del recinte sagrat. A continuació, es dirigien al temple d’Apol·lo, on havien de lliurar, com a pagament de la consulta, un pastís de mel. Acte seguit havien de consultar si aquell dia el déu estava en disposició de revelar-los les seves prediccions. Per saber-ho, calia ruixar un cabrit amb aigua freda. Si el xai tremolava, la cerimònia continuava; en cas contrari, se suspenia fins al mes següent.

Les preguntes s’havien de formular per escrit a un grup de sacerdots que les transmetien directament a la pitonissa. Aquesta es trobava a l’interior d’una caverna subterrània anomenada àditon. Ja feia uns dies que la sibil·la es trobava en un procés d’alienació mental conegut amb el nom d’èxtasi, paraula que en grec significava ‘quedar aixecat fora del cos’. Per arribar a aquest estat, sembla que la sibil·la mastegava fulles de llorer i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna.

Era en aquest estat com la dona, posseïda com estava per la divinitat, cridava, s’arrossegava per terra i arribava a arrencar-se la roba. Quan es calmava, els peregrins eren convidats a entrar-hi i aleshores, amb posat majestuós i la mirada perduda, pronunciava les paraules profètiques. Amb tot, la pitonissa parlava amb uns sons incomprensibles. Els encarregats d’interpretar-los eren uns sacerdots anomenats profétai. La resposta s’escrivia en vers sobre una tauleta i sempre era ambigua. Així doncs, eren els mateixos interessats qui, tot i haver pagat els serveis, n’havien de fer la seva pròpia lectura. D’aquesta manera, si les coses no resultaven com s’esperava, la culpa no s’atribuïa a l’oracle sinó a un error d’interpretació.

Però si hi ha una consulta a l’oracle cèlebre aquesta és la d’Èdip. En néixer, el seu pare, Lai, rei de Tebes, va ordenar abandonar-lo enmig d’una muntanya perquè l’oracle de Delfos havia predit que un fill seu el mataria i, a més, acabaria casant-se amb la seva dona. Èdip va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint. En créixer, Èdip va destacar per la seva intel·ligència i la seva força extraordinària. Per això va ser l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, el titllaren de bastard. L’insult li dolia tant que l’heroi va decidir anar a Delfos per sortir de dubtes.

La resposta de l’oracle va ser que no havia de tornar a la seva pàtria perquè, si ho feia, mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. En sentir això, com que creia que era fill dels monarques de Corint, emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, Èdip matà Lai, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també es va acabar complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Jocasta, la vídua de Lai i la seva mare biològica. I tot, sense saber-ho.

De santuari de referència des de Grècia fins a Egipte a l'oblit més profund
Fora de l’àmbit literari, en el segle V aC, durant el transcurs de la segona guerra mèdica, la sibil·la pítica havia vaticinat la victòria grega sobre els perses si Atenes es protegia rere “un mur de fusta”. L’estrateg atenès Temístocles, famós pel seu enginy, de seguida va entendre que la guerra s’havia de lliurar a la mar. La “fusta” es referia als vaixells. I la seva intuïció no el traí. Tanmateix, a partir del segle II aC, quan els romans sotmeteren l’Hèl·lade, l’oracle de Delfos fou vist com una curiositat del folklore grec. Després, amb la consolidació del cristianisme, va arribar la fi dels dictàmens dèlfics, que passaren a ser considerats una superstició pagana. L’emperador Teodosi els abolí definitivament al final del segle IV dC. Des de llavors ençà el santuari de Delfos patí nombrosos incendis i caigué en l’oblit més profund.