Els gravats de tombes i temples ens descobreixen músics tocant el seu instrument ben atents als símbols i senyals que un altre individu, assegut al seu davant, fa amb les mans i els dits. Es tracta de la pràctica de la quironomia, que es va desenvolupar durant el Regne Antic, un dels períodes més prolífics de la història de l’Egipte faraònic en la pràctica musical.

Com si es tractés d’un director d’orquestra actual, el quirònom efectuava gestos al cantant o instrumentista, o fins i tot a un conjunt sencer. Qui sap si també feia d’apuntador dels textos per recordar les lletres de les cançons als cantants. La manca de documents escrits sobre la interpretació musical i la pràctica de la quironomia fa pensar que el seu aprenentatge devia ser en gran part oral.

L’ensenyament s’impartia majoritàriament als temples, tot i que també hi havia escoles de música a les corts. El caràcter sagrat convertia aquestes arts en activitats restringides a persones considerades pures i amb capacitat per interpretar la voluntat de les divinitats. És a dir, els sacerdots i les sacerdotesses, que un cop dominada la disciplina s’encarregaven d’instruir els futurs músics professionals.

La desaparició de la quironomia
La quironomia va caure en desús durant el Primer Període Intermedi, una etapa de decadència en què hi ha un gran buit d’informació musical i artística, seguit de registres poc abundants durant el Regne Mitjà i el Segon Període Intermedi. Després, amb l’arribada del Regne Nou es va reprendre l’embranzida musical i les arts escèniques es van renovar en tots els sentits.  Els instruments es van multiplicar i perfeccionar, i el contacte amb altres civilitzacions en va introduir de nous. Van aparèixer nous estils musicals, noves coreografies i nous escenaris amb músics i dansaires professionals provinents de l’Àfrica negra, de Mesopotàmia, de Síria i Fenícia i possiblement també de Creta i de Grècia.

“Toquem el tambor de l’esperit, ballem a la seva santedat, preguem per la seva imatge cap al cel. És la senyora del sistre, la mestressa dels sorollosos collars.” Aquests són alguns dels versos dedicats a Hathor, la deessa vaca, vinculada a la dansa i la música, i que van deixar plasmats als murs del temple de Dendera, consagrat a la deessa i el més important quant a l’aprenentatge musical. Allà s’hi desenvolupaven les danses més místiques, conegudes com a ‘danses hathòriques’. És el cas de la ‘dansa dels miralls’, en què un grup de ballarines executava un joc de moviments dirigits per la percussió de bastons i de les mans. Una altra era la ‘dansa d’Iba’, que es practicava en els rituals funeraris i que s’acompanyava d’una cançó on es demanava a Hathor que guiés el difunt cap al més enllà. Les ballarines dansaven amb els braços alçats formant un angle, al ritme que marcaven altres dones picant de mans.

L’hermetisme i el rigor que caracteritzava la formació dels futurs músics es traduïa posteriorment en el mateix ofici. Es creu que la disciplina es transmetia de generació en generació, fins al punt que hi havia nissagues familiars senceres de músics. L’ofici era respectat i prestigiós, i diferenciava els músics sacerdots, que es cuidaven de les adoracions divines als temples, dels músics professionals, que treballaven a les festes cortesanes. Es coneix el nom de diversos d’aquests professionals, com Khufu-ankh, un cantant i flautista de la cort que va esdevenir molt famós, o Hekenu, la primera arpista de la qual es té documentació, que va viure durant la cinquena dinastia i que apareix representada a la tomba del príncep Nikaure, a la necròpolis de Sakkara.

El misteri dels músics cecs
A aquesta mateixa necròpolis, a un relleu de la tomba de Paätenemheb, s'hi veu un arpista amb una expressió facial desconcertant. Representat de perfil, l’únic ull que es veu està lleugerament tancat, i deixa entreveure que la seva conca està buida. És cec, però la seva condició no li impedeix tocar les vuit cordes de l’arpa amb professionalitat, i juntament amb la resta de músics anima el banquet.

Curiosament, es creu que molts dels músics que tocaven o cantaven eren invidents. Aquest fet no solament es podia produir en la música d’entreteniment, sinó sobretot en els ambients religiosos, com ens demostra un altre relleu que decora l’interior de la tomba de Meryre a Tell El-Amarna. L’escena mostra no solament un músic, sinó un conjunt sencer de sacerdots que piquen de mans i canten, acompanyats d’un arpista. Tots presenten les mateixes característiques que l’anterior instrumentista descrit, i ambdós relleus daten de la dinastia XVIII. Un dels dos arpistes podria correspondre a Mahu, un intèrpret cec del qual s’ha pogut conèixer el nom i el sobrenom: “El cantant de la noble arpa d’Amon”.

El misteri que envolta el fet que hi hagués músics cecs a les corts egípcies sempre ha despertat la curiositat entre els estudiosos de l’antic Egipte, i fins tot ha inspirat un bon grapat d’històries literàries. Una d’aquestes obres és la novel·la ‘L’arpista cec’, de l’escriptor català Terenci Moix.

En l’esfera religiosa, la teoria musical era una disciplina sagrada. Els egipcis creien que el cosmos tenia un ritme i una música, i el so instrumental, el cant, la recitació i la dansa es consideraven vehicles per fer arribar missatges als déus. L’element essencial de la música sacra era la veu, cantada o recitada, ja que conformava tant la melodia com el missatge que havia de ser escoltat pels déus.

L’acompanyant inseparable del cant era la dansa. Es practicava als temples i en els rituals d’adoració de les divinitats, i sovint s’acompanyava també d’instruments de percussió com bastons de fusta, tamborins i sistres, que en marcaven el ritme i el tempo d’execució. La tècnica era sofisticada, amb moviments sinuosos i sensuals que incorporaven delicats gestos giratoris de canells però també acrobàcies i salts mortals de gran dificultat. Podien representar-los ballarins o ballarines en solitari, o bé conjunts masculins o femenins, sempre per separat i sovint guarnits amb tatuatges de sanefes o animals, i duien collarets i braçalets a mans i turmells.

Els temples i els carrers de les ciutats s’omplien de danses i himnes en les festes dedicades a les divinitats, sobretot quan es tractava de déus i deesses relacionats amb la música. El primer d’ells era Osiris, considerat l’inventor de la música, i també d’alguns instruments —la trompeta i la flauta ‘Osiríaca’—, mentre que la seva germana i esposa Isis va crear la dansa i el cant. I és que, segons la mitologia egípcia, quan Osiris es va convertir en rei d’Egipte, aquest va regalar al seu poble l’agricultura, la llei, la música i l’adoració dels déus.

En honor d'Isis se celebrava un festival que tenia lloc a l’inici de l’any nou, coincidint amb el creixement del Nil. El ritual consistia a aixecar els dics per fer desbordar el riu i fertilitzar la terra al ritme de flautes i sonalls, ritme que  devia anar en augment a mesura que corria el vi i la cervesa, no en va també se la coneixia com la Festa de l’Embriaguesa. Amb tot, les divinitats musicals per excel·lència eren Tot i Hathor. El déu Tot va ser el primer a observar la disposició de les estrelles i a relacionar-la amb l’harmonia dels sons musicals, i Hathor se la considerava la deessa de la dansa i el cant i també de l’amor i la fertilitat.

La música també era protagonista en els ritus funeraris. Algunes danses les executaven possiblement sacerdots i les lletres de les cançons expressaven l’enyorança dels familiars i el desig que els difunts tinguessin un lloc prop de Ra, el déu del Sol, a l’altre món. Quan algú moria, tota la nissaga femenina es vestia amb túniques llargues que deixaven els seus pits al descobert i seguien la processó que transportava el cadàver cap a l’embalsamament, exclamant el seu dolor amb plors i fent gestos de desesperació amb els braços.

Desfilada amb acròbates i cantants en honor d'Amon
A partir del Regne Mitjà, la festa fúnebre més popular del país era la Festa de la Vall, que tenia lloc a Tebes durant l’estiu. Consistia en una processó que s’iniciava al temple de Karnak, on els sacerdots transportaven una imatge del déu Amon riu avall, en una barca. La comitiva era amenitzada per acròbates, cantants, els que picaven de mans i músics que tocaven el llaüt, el tambor i el sistre. Aquest darrer instrument s’oferia a Amon i a Mut com a ofrena, juntament amb una mena de sonall conegut com a 'menat'. La comitiva també era seguida per soldats que tocaven tambors i trompetes, i finalitzava a la necròpolis de Deir-el-Bahari, on es realitzaven ritus i ofrenes de flors, menjar i beguda a les tombes dels difunts i als temples mortuoris.

Els balls agrícoles tenien la finalitat de demanar als déus que propiciessin bones collites. Durant la premsada del raïm, per exemple, es feia una dansa de bastons, i durant la sega dels cereals es colpejaven unes tauletes d’entrexoc mentre s’entonaven cançons relacionades amb el camp.

Al llarg dels 3.000 anys de vida de la civilització de l’antic Egipte, centenars d’instruments van protagonitzar l’art musical. Els seus noms, la seva forma, els usos i els sons que feien han arribat als nostres dies gràcies als exemplars originals trobats en excavacions arqueològiques i a les pintures i els relleus conservats als temples i les tombes. Els més antics es remunten al període predinàstic i eren principalment peces de percussió o de vent força primitives, com ara sonalls i bastons, matraques d’ivori, campanetes de ceràmica, sistres, xiulets de fusta i flautes de ceràmica.

L'arpa, la flauta i el clarinet doble, entre els instruments més populars
A partir del Regne Antic van aparèixer els instruments que es convertirien en els més populars, tant de percussió com de vent i de corda. L’arpa, la flauta i el clarinet doble eren els preferits en les interpretacions musicals. El darrer consistia en dos tubs de canya de llargada idèntica, i sovint el tocaven els homes, a diferència de l’arpa, que era un instrument principalment femení i tenia múltiples variants. Entre els objectes de percussió destacaven les tauletes d’entrexoc amb forma de mà i el sistre de naos. El sistre es considerava un fetitxe sagrat i consistia en una mena de sonall que se sacsejava en ambients religiosos, juntament amb el ‘menat’, un collar ritual que també sonava quan s’agitava.

Al Regne Mitjà es va popularitzar l’ús de la trompeta, un dels pocs instruments el timbre del qual encara escoltem actualment. També van aparèixer alguns instruments nous: el tambor de barril, la lira asimètrica i el llaüt, fet amb fusta o closca de tortuga i amb el coll llarg o curt. Finalment, en el Regne Nou proliferaren múltiples instruments. D’aquest període s’ha documentat el primer oboè doble, que va desplaçar l’ús del clarinet. El tocaven sobretot les dones i formava conjunts amb l’arpa i el llaüt. Finalment, van aparèixer noves formes de lires, tambors i címbals.