Any 50 aC. Tota la Gàl·lia està ocupada. I Bèlgica, i Helvècia, i una part de Germània i Britània. Les possessions de la República s'estenen molt més enllà de les ribes de la Mediterrània i, en bona part, és obra de dos homes: Pompeu Magne i Juli Cèsar. El primer ha conquerit terres de Síria, Palestina i l'Àsia Menor, on ha desarborat la xarxa de pirateria que feia estralls al comerç marítim romà. L'altre, Cèsar, amb una habilitat militar que només pot comparar-se a la d'Alexandre Magne o Anníbal, és el responsable de les conquestes d'Europa i de fer créixer les terres controlades pel Senat romà.

Vet aquí una circumstància que cal tenir en compte: el gran òrgan de govern fundat per Ròmul, que ha fet i desfet durant els quatre segles en què la República Romana ha imposat el seu domini sobre etruscs, grecs, macedonis i cartaginesos, funciona amb els paràmetres de sempre.

Malgrat les seves gestes militars a la Gàl·lia, Cèsar té molts enemics al Senat: l'aristocràcia més alta no el veu amb bons ulls. Al capdavall, Cèsar prové d'una família patrícia i antiga, però vinguda a menys i, sobretot, ningú ha oblidat el seu pas pel consolat (59 aC). Per tal d'accedir al cim del poder, Cèsar va haver de pactar amb dos pesos pesants de l'oligarquia romana: Pompeu, el conqueridor d'Àsia, i Marc Licini Cras, un home riquíssim i vencedor de la sagnant revolta dels esclaus d'Espàrtac. Tots dos desitjaven aprovar unes lleis que no agradaven al Senat i Cèsar els prometé tirar-les endavant si potenciaven la seva candidatura. Fou el primer triumvirat: una aliança no oficial entre tres dels homes més influents de Roma, en virtut de la qual res que ells no aprovessin no es duria a terme.

Però el càrrec només durava un any, o sigui que si Pompeu, Cras i Cèsar no volien que les lleis del 59 aC s'anul·lessin, havien de mantenir el pacte. Cèsar va demanar ser enviat a les Gàl·lies per tal de fer mèrits i fortuna, i els altres dos van succeir-se al consolat fins que Cras morí en campanya (53 aC). Però quan Cèsar arriba victoriós de la Gàl·lia, es troba amb un Pompeu convertit en cònsol únic que l'insta a llicenciar les legions i el desposseeix de les províncies que feia nou anys que governava. Si Cèsar ho acceptava, era la seva mort política. Per això va triar l'única solució que li quedava: liderar un exèrcit en direcció a Roma. Cinc anys després d'una guerra civil sagnant, els partidaris de Pompeu queien derrotats.

Amb Juli Cèsar convertit en amo i senyor del món romà, la República topava amb el mateix fantasma que havia plantejat Pompeu: el vell sistema pel qual totes les rendes de l'Imperi passaven a l'oligarquia de la capital, no s'aguantaven per enlloc i calia descentralitzar-lo. A més, Cèsar havia teixit tants vincles personals en les províncies on havia lluitat o governat que era impossible fer res sense passar per ell. A la pràctica, ja havia començat la seva particular descentralització. I per si no n'hi hagués prou, controlava tot l'exèrcit i ningú li era tan fidel com els seus soldats: s'havia guanyat la seva confiança seguint la disciplina militar de manera estricta pagant generosament els serveis (no es va oblidar mai dels sous, ni de donar terres als veterans llicenciats).

Dictador vitalici
Així que l'any 45 aC el Senat no tenia més opcions que atorgar-li la dictadura perpètua. El càrrec era purament militar, però Cèsar hi sumava el consolat i honors religiosos. De fet, actuava com un rei, ell era l'Estat. Així, resulta obvi endevinar qui no se sentia còmode: la vella aristocràcia romana el veia com un perill, un tipus fet a si mateix que s'havia saltat sense miraments les lleis que l'havien fet poderosa, començant per la concessió de la ciutadania als habitants de les províncies.

Cèsar era un polític hàbil i murri, i tenia molts partidaris, sobretot entre la massa plebea, que el considerava un mite vivent. Ara bé, no tots els seus partidaris ho eren també de la monarquia. Entre els seixanta conspiradors que van planificar assassinar-lo, hi havia fervents pompeians, però també antics companys d'armes de la guerra civil, desil·lusionats pel personalisme del rei sense corona o decebuts per què els càrrecs on Cèsar els havia col·locat no eren tan rendibles com abans.

Sota la mirada de Pompeu
Convocat el Senat pels idus de març (el dia 15), Cèsar fa cas omís dels mals auguris que l'envolten. Just entrar, els conspiradors l'apunyalen i cau sota l'estàtua de Pompeu. Es diu que, en veure Brutus entre els conspiradors, va adreçar-se-li amb el famós "Tu quoque mi fili? ("tu també fill meu?") i va deixar d'oposar resistència. A l'època va córrer el rumor que Brutus havia orquestrat l'assassinat com a venjança per no haver estat reconegut fill de Juli Cèsar, però més aviat sembla que aquesta és una de les tantes llegendes que corrien sobre el personatge.

Ara bé, les causes són més complexes: Brutus sempre havia fet costat a Pompeu, era un republicà convençut i covava rancor contra Cèsar des que aquest va perdonar-lo, acabada la guerra. Dins del món romà era una humiliació. De manera que ell i Gai Cassi van liderar el malestar de la classe alta i confabularen segurs que, un cop comès el magnicidi, poble i Senat els seguirien.

Error de càlcul: molt pocs van creure que el veritable motiu de l'assassinat fos la defensa dels valors i les lleis tradicionals. Potser sí que com diuen els biògrafs, Marc Brutus era un home honest i fidel als ideals republicans, però darrere seu es veia la mà de la corrupció. I el poble n'estava tip: els nous temps demanaven canvis i la modernitat la representaven Cèsar i la monarquia. Cadascú que jutgi els motius de Brutus: lleialtat o avarícia? Sigui com vulgui, la història ha dictat sentència en favor del diví Juli, i ha relegat Brutus al paper de vil traïdor.

• 100 aC. Neix Gai Juli Cèsar (13 de juliol).
• 82-80 aC. Dictadura de Sil·la. Cèsar ha de fugir a l'Àsia Menor perquè és membre d'una família contrària al dictador.
• 75 aC. Durant el viatge per estudiar retòrica a Rodes és capturat per pirates. Quan la família paga el rescat i l'alliberen, surt a perseguir-los i els captura.
• 73 aC. Cèsar és nomenat pontífex.
• 72 aC. Tribú militar.
• 69 aC. Qüestor a Hispània.
• 65 aC. Edil curul de Roma.
• 63 aC. Cèsar és escollit pontífex maximus.
• 61 aC. Governador a Hispània.
• 60 aC. Aliança secreta amb Cras i Pompeu, el primer triumvirat.
• 59 aC. Primer consolat de Cèsar.
• 58-50 aC. Governador de la Gàl·lia Transalpina, la Gàl·lia Cisalpina i la Il·líria. Guerra de les Gàl·lies.
• 52 aC. Tercer consolat de Pompeu.
• 49 aC. Cèsar creua el Rubicó: comença la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Victòries de Cèsar per tot Itàlia i a Hispània (a Ilerda).
• 48 aC. Batalla de Farsàlia (Grècia). Pompeu és assassinat a Egipte. Cèsar és nomenat dictador per deu anys. Segon consolat.
• 47 aC. Guerra a Egipte, on Cèsar entronitza Cleòpatra, i batalla de Zela. Desordres a Roma.
• 46 aC. Tercer consolat i retorn a Roma.
• 45 aC. Batalla de Munda, a Andalusia, que representa la victòria definitiva sobre els pompeians (fills de Pompeu).
• 44 aC. Cinquè consolat i assassinat de Cèsar pels idus de març.