Poc podien imaginar-se els ciutadans de Pompeia que el matí del 24 d’agost de l’any 79 el sol havia sortit per darrera vegada a la ciutat. Feia dies que petites tremolors de terra sacsejaven la badia de Nàpols, però els pompeians estaven avesats a aquella mena d’ensurts. Només feia 17 anys que un fort terratrèmol havia destruït bona part dels edificis de la ciutat i l’any 79 les tasques de reconstrucció encara no havien acabat del tot.

L’únic testimoni directe que tenim de l’erupció del Vesuvi és la carta que Plini el Jove va enviar a l’historiador Tàcit i que, fins a l’inici de les excavacions l’any 1763, es creia que era invenció de l’autor. El seu relat és cabdal per saber què va passar a Pompeia, ja que relligant-lo amb les anàlisis geològiques s’han pogut classificar cronològicament els danys que va patir la casa de Polibius i, de fet, tota la ciutat. És així com s’han pogut resseguir els efectes d’aquesta erupció volcànica del tot inusual i que, a diferència del que molts havíem imaginat sempre, no va generar cap riu de lava, sinó un altre tipus de fenomen molt més mortífer.

Segons Plini el Jove, pels volts de la una, doncs, a tota la badia de Nàpols es va divisar una gegantina massa de fum que, segons els vulcanòlegs, va començar mesurant 17 quilòmetres d’altura i va acabar fent-ne 32. Només uns minuts després, el cel s’havia tenyit d’un gris fosc i el sol mediterrani havia deixat de brillar. Una densa mescla de cendra i lapil·li, una barreja de pedres tosques i sorra, plovia al damunt de Pompeia. Es calcula que en alguns moments el Vesuvi va arribar a expulsar deu mil tones de material per segon i ho va fer amb tanta força que les roques van assolir una altura de desenes de quilòmetres i una velocitat de més de dos-cents quilòmetres per hora, talment com si fossin bales de foc.

Plini assegura que les persones aconseguien fugir pels carrers de la ciutat protegint-se el cap amb un simple coixí lligat amb una corda. El fet pot semblar sorprenent, però té la seva lògica si tenim en compte l’extrema lleugeresa i porositat de les pedres tosques i que explicaria la seva innocuïtat malgrat la velocitat amb què impactaven sobre el terra. Amb tot, durant les primeres sis hores d’aquesta fase inicial de l’erupció, van morir unes quatre-centes persones, el 38% del total de cossos recuperats. D’algunes d’elles, n’han quedat els cranis i ossos fracturats, però més que per l’impacte de la pluja de roques va ser per les parets, els sostres, les columnes, els frisos i les estàtues que es desplomaven.

Va ser cap a les set de la tarda quan les sòlides construccions romanes es van començar a esfondrar en no resistir més el pes de la capa de cendra i lapil·li que s’havia estat acumulant a raó de 15 centímetres per hora i que, al vespre, arribava pràcticament al metre de gruix. L’acumulació de pedra i cendra també va començar a bloquejar els accessos al carrer i a les portes de les cases. Potser va ser aleshores quan la família de Polibius va prendre la decisió de romandre definitivament a casa en lloc de fugir, com ara sí que feien els altres.

La majoria d’ells, com proven els cossos trobats, marxaven únicament amb la clau de casa i allò de més valor que havien pogut arreplegar a corre-cuita, com els pocs estalvis que duien un grup de joves, els tresors d’un temple que un sacerdot carregava a mans plenes o les joies amb què una dona s’havia guarnit fins a les celles.

Caminant a les fosques, pel damunt d’una capa de cendra i roques que cap a les deu de la nit tenia ja uns quatre metres de gruix, aquelles persones havien d’estar absolutament aterrides. Els romans desconeixien l’existència dels volcans, tot i que la paraula provingui del substantiu llatí 'Vulcano', el déu del foc. Per tant, tots ells ignoraven què era exactament el que provocava aquell infern. Ara, a la pluja de pedres i les tremolors constants de terra, s’hi sumava un fenomen espantosament lluminós fruit dels curtcircuits que generen aquestes erupcions en la relació elèctrica entre la Terra i l’atmosfera.

Sens dubte, allò devia incrementar encara més la sensació de fatalitat. No és estrany que el mateix Plini reconegués que també ell va creure, tot i trobar-se a trenta quilòmetres de Pompeia, que la fi dels temps havia arribat.

Plini fugia del port de Misenum tot veient com la mar engolia les platges i un núvol de foc, llampecs i pedres s’empassava Pompeia. La decisió no va poder ser més encertada, perquè pels volts de la una de la matinada del dia 25, l’erupció va entrar en una segona fase que afectaria un radi de més de trenta quilòmetres. Aquesta segona fase es caracteritza per la propulsió d’un cúmul de brases, residus i gasos que surten de terra a una velocitat de 300 metres per segon i que es coneixen amb el nom d’'onades piroclàstiques'.

Un huracà ardent
Cada segle, només uns pocs volcans experimenten aquest fenomen complex que es produeix quan el cràter del volcà s’esfondra. En aquest moment, la potència que sosté la columna de fum i pedra tosca disminueix de tal manera que la columna s’esfondra momentàniament, provocant un núvol que es precipita contra el terra a gran velocitat, convertit en un huracà que derroca tot allò que troba al seu pas.

La primera de les onades va ser a la una de la matinada del dia 25 i va polvoritzar la població d’Herculà. A un quart de tres i a les sis n’hi va haver dues de més intenses, però, malgrat tot, l’hora dels pompeians no acabava d’arribar. Devia ser una terrible agonia.

A les set del matí, molts d’ells, com va ser el cas de la família de Juli Polibius, encara sobrevivien mig asfixiats 19 hores després de l’inici de l’erupció. Alguns fins i tot haurien tingut temps i forces d’arrossegar-se fins als atris i portes de les cases, possiblement a la vana recerca d’un aire una mica més respirable.

Entre les set i dos quarts de vuit del matí, una quarta onada, aquest cop sí, va fer emmudir la ciutat. Per això la majoria dels cadàvers s’han trobat en aquest nivell estratigràfic. Estirats, amb les boques obertes i els caps i els troncs lleugerament elevats, les seves postures tenen totes les característiques d’una mort per asfíxia. I cremats. Al seu voltant, els científics han constatat que no hi van quedar vives ni les bactèries més petites, prova que la temperatura del vent que va impactar sobre rostres i cossos va arribar a superar els cent graus centígrads. D’onada piroclàstica, encara n’hi va haver una altra a les vuit del matí, més intensa que l’anterior. La seva força expansiva es va estendre una trentena de quilòmetres i va arribar fins al port d’Estàbies. 

Les xifres de la catàstrofe
Actualment només s’ha pogut excavar un 1% de la regió afectada per l’erupció. Tot i que hi ha comptabilitzats uns dos mil cadàvers, dels quals se n’han estudiat 1,044, es pensa que en realitat el Vesuvi devia llevar la vida de milers de persones, els cossos de les quals han quedat disseminats pels camins i boscos per on intentaven fugir. Malauradament, Plini el Jove no ens diu res d’aquestes víctimes ni en fa cap balanç. Tampoc les autoritats romanes no van semblar interessades a començar a analitzar aquella catàstrofe natural, considerada la més devastadora de la història d’Europa.