El mite que afirma que Neró era un piròman és comú i conegut. Segons explica la llegenda, mentre la major part de Roma era presa de les flames a causa del gran incendi de l'any 64 dC, l'emperador Neró s'ho mirava tot cantant o tocant un instrument.

Segons Tàcit, en canvi, Neró ni tan sols era a la capital en aquell moment, i quan es va assabentar del foc va organitzar els esforços d'extinció, va rescatar víctimes personalment i fins i tot va refugiar persones sense llar al seu palau. Un cop extingit l'incendi, va reformar el pla urbà de Roma, espaiant més les construccions i fent-les de totxos. Neró va culpar directament els cristians del foc, enviant-ne molts a morir llançant-los als gossos, crucificant-los o, és clar, cremant-los.

Hem sentit moltes vegades com els romans van trobar-se amb els grecs, i per extensió amb les seves deïtats, i com se les van copiar canviant-ne els noms. Però el cert és que els romans ja tenien déus abans de conèixer els grecs.

Tot i que n'hi ha que són essencialment préstecs (els romans adoraven l'Apol·lo grec, sense equivalents), el procés va ser més similar a una equiparació conscient de les deïtats itàliques ja existents amb les gregues. Per tant, cap al segle III aC, el Júpiter original s'havia hibridat amb Zeus, el líder de l'Olimp grec. Malgrat aquest intercanvi teològic, les principals diferències entre els déus grecs i romans van persistir, com una aparença i un comportament més semblants als dels humans en el cas dels hel·lènics. En definitiva, si els romans van copiar, també ho havien fet els grecs, i totes les altres civilitzacions des dels temps en què només hi havia una cultura indoeuropea única i aïllada.

Els gladiadors eren guerrers armats que entretenien el públic. Molts eren criminals, esclaus o presoners, però als combats també hi lluitaven homes lliures. L'emperador Còmmode, considerat d'altra banda un dels pitjors governants de l'antiga Roma, va participar en centenars d'enfrontaments, avergonyint molts ciutadans de passada. I no sols combatien homes lliures: segons testimonis de l'època i restes arqueològiques, hi havia espectacles on lluitaven dones, anomenades ‘gladiatrices' (‘gladiatrix', en singular).

A més, almenys durant l'època imperial, la mort no era requisit indispensable perquè acabés el combat: el perdó dels gladiadors derrotats sembla la pràctica més estesa. Fins i tot, quan la demanda de gladiadors va superar l'oferta, els combats sense clemència es van arribar a prohibir. En molts casos, els acords estipulaven que si un lluitador moria el patrocinador del combat havia de pagar al propietari del gladiador.

Ah, i parlant de gladiadors vençuts: no hi ha proves que un altre gran clàssic dels espectacles de gladiadors sigui cert: el gest del polze cap avall que feia l'emperador per indicar al guanyador que podia posar fi a la vida del contrincant.

Una de les excentricitats més famoses que s'atribueixen a Calígula, un dels emperadors romans més terribles que es recorden, és el nomenament del seu cavall com a senador. La literatura i el cinema s'han fet ressò d'aquest rumor, assegurant inclús en alguna ocasió que Calígula tenia amb Incitatus, el seu corser, una relació massa íntima. En realitat, no hi ha cap prova de cap d'aquests fets, només de l'estima de l'emperador pel cavall. Dos escriptors, Suetoni i Cassi Dió, esmenten la qüestió del senador Incitatus, i en tots dos casos hi podria haver una motivació política al darrere. De fet, el més probable és que Calígula, per molt dement que fos, hagués fet la proposta de broma per riure's dels senadors, suggerint que fins i tot un cavall podria fer la seva feina.

Els romans no parlaven el llatí que avui s'aprèn als instituts i a les universitats, sinó l'anomenat ‘llatí vulgar'. D'aquesta versió deriven les llengües romàniques, entre elles el català. I no sols parlaven el llatí vulgar: la majoria de la classe alta sabia grec, com la major part de l'imperi Romà oriental. En aquesta zona fins i tot es traduïen les lleis al grec.

Tornant al llatí vulgar, ni tan sols d'aquest hi havia una pronunciació estàndard. En el seu apogeu, l'imperi Romà s'estenia de Portugal a Pèrsia. D'un extrem a l'altre, segur que tant el llatí com el grec es parlaven amb molts accents diferents… cosa que devia fer molta gràcia als romans de la capital. Segons la ‘Història Augusta' (l'autenticitat de la qual és encara objecte de debat), l'accent hispànic de l'emperador Adrià provocava rialles entre els senadors cada vegada que feia un anunci a la cambra.

Hi ha una sèrie de costums romans relacionats amb la higiene que ens poden resultar xocants... però tot té una explicació. És cert que els romans no feien servir el sabó, però es cobrien d'oli d'oliva perfumat. També rentaven la roba amb orina, però hem de tenir en compte que l'empraven per aprofitar l'amoníac que conté i que la tractaven químicament abans d'aplicar-la a la roba. Finalment, tenim la impressió que els romans benestants es podien permetre els seus propis banys privats de luxe, mentre que els pobres no tenien cap recurs per rentar-se. Ans al contrari, era costum entre tots els romans prendre un bany diari, i els banys públics eren molt assequibles… El que sí que és cert és que l'aigua no es renovava gaire sovint i que l'emperador Marc Aureli va denunciar la brutícia del que resultava un brou de cultiu de bacteris excel·lent.

Igual que les estàtues de la Grècia clàssica van estar plenes de color en el seu moment, amb el marbre blanc convertit en una tela on l'artista podia pintar, les escultures romanes tampoc eren blanques com el guix. Els edificis de l'antiguitat, que també ens han arribat esborrats pel pas del temps, també lluïen coberts de pigments naturals. Potser ja ens hem acostumat a la dignitat del marbre nu i atribuïm a les estàtues acolorides fins i tot un aire infantil, però per als creadors del moment el color era una eina més per expressar-se.

La pel·lícula ‘Ben-Hur' mostra, en una de les seves escenes més icòniques, un grup d'esclaus obligats a remar en una galera romana al ritme d'un tambor de guerra que cada vegada sona amb més rapidesa i a l'abast de les fuetades dels soldats.

En la realitat, l'escena no devia ser gaire comuna. A les galeres romanes hi solien remar homes lliures, a sou i ben entrenats. Deixar una tasca tan delicada als esclaus era perillós, ja que si el vaixell era capturat, els remers canviarien de bàndol sense dubtar-ho. Per això en els pocs casos en què l'ús d'esclaus era absolutament necessari, no era insòlit alliberar-los tot just abans de la batalla per motivar-los o si més no prometre'ls la llibertat a canvi d'una bona feina.