A Roma les campanyes electorals no pivotaven sobre l’exposició d’idees i d’un programa electoral, sinó de la captació personal del vot per part del candidat. Una captació que començava a dins de la llar i que calia anar escampant, com una taca d’oli, per tota la ciutat. Així ho explicitava Quint Tul·li Ciceró: “La campanya electoral demana dos tipus d’activitats: primer cal guanyar el suport dels amics, i després la bona voluntat de la resta de la gent”. [...] “Has de començar amb la gent més pròxima a tu, inclosa la de casa teva, i preocupar-te no només de caure’ls bé, sinó que desitgin el teu triomf els de la teva tribu, els teus veïns, els teus clients, els teus lliberts i inclús els teus esclaus, perquè els rumors que surten de la teva pròpia casa són la base de qualsevol reputació”.

El candidatus, anomenat així per la toga càndida, de color blanc, que l’identifica com a tal, ha d’aconseguir abans que res el suport dels més propers. De la família, però també dels amicus, un substantiu semànticament allunyat de l’amistat que cultivem en temps moderns. Aquesta relació se sustentava en els favors recíprocs i els deures i obligacions que s’establien entre els patrons i els seus ‘clients’: els primers vetllaven pel benestar econòmic dels segons, i aquests defensaven els interessos comercials i polítics dels patrons. Per aquest motiu estaven obligats per la tradició del patronatge a donar suport al seu patronum, i a retre homenatge cada matí a les portes de casa seva.

Segon pas: captar el vot popular
El pas següent serà la captació del vot popular, un treball que recau en les espatlles del mateix candidat que, segons detalla Quint, pot fer valer tres arguments per convèncer el votant: els beneficis obtinguts, els que podrà obtenir i la simpatia i afecte que desperti en l’elector. Recordem en aquest punt que la campanya electoral no es basa en un programa d’acció política, sinó en la capacitat de convèncer el votant que l’aspirant és la persona més capacitada per realitzar els projectes que engrandeixin la ciutat —o el mateix Imperi.

La millor publicitat que pot oferir un candidat recau en les persones que l’acompanyen: el seu seguici és una exhibició de musculatura social que serveix per mesurar el poder i l’èxit. I si bé està expressament prohibit repartir propaganda electoral durant els actes de campanya, l’arqueologia confirma que l’epigrafia electoral era habitual. Ho demostren les més de mil pintades o 'tituli picti' conservades a Pompeia.

Les pintades es feien per encàrrec del mateix candidat o dels rogatores, persones que demanaven el vot pel candidat empeses per interessos personals. Podien ser, per exemple, veïns de la ciutat convençuts que la victòria del candidat els seria beneficiosa per a la millora dels carrers, o persones pertanyents a collegia o confraries de professionals, convençudes que el futur electe afavoriria les seves necessitats.

'Oro vos faciatis'
Els grafits o pintades els feien els mestres muralistes o retolistes, sobre una paret emblanquinada de calç, amb pintures de color negre i roig. El contingut dels grafits solia encapçalar-lo el nom del candidat, els motius pels quals se l’havia de votar —sempre fent referència als seus valors personals i deixant de banda qualsevol programa polític— i finalment les sigles OVF, oro vos faciatis (‘us prego que ho feu’, el que nosaltres en diríem ‘vota a…’). Sovint aquests missatges apareixien signats per l’autor, que de vegades es permetia afegir-hi informacions addicionals, com ara ‘ho he fet sol sota la llum de la lluna’, o amenaces per a qui li passés pel cap malmetre la seva feina: ‘així li agafi un mal de panxa a qui esborri aquesta pintada’.

Els aspirants havien de tenir una posició social acomodada que els permetés envoltar-se de prescriptors de reconegut prestigi, però també recursos econòmics prou folgats per assumir les despeses de la campanya. No es tractava només de tenir ben ateses les persones del seguici, també calia donar-se rellevància amb banquets fastuosos amb motiu de funerals, victòries o jocs. Fins i tot els popularíssims combats de gladiadors van ser utilitzats com a eina propagandística quan eren sufragats per candidats que gaudien d’una destacada fortalesa econòmica. Altres despeses, com la compra de vots, estaven explícitament prohibides, per bé que l’estricta legislació en aquesta matèria no sempre era prou efectiva per aturar-ho. En casos com les eleccions a l’alcaldia, els diners també eren un aval imprescindible per al guanyador dels comicis, que havia de deixar diners en dipòsit com a garantia d’una possible mala gestió.

A més, qui resultava escollit alcalde (duumvir) havia de fer una declaració pública dels seus béns i, passats sis anys de la magistratura, sotmetre’s a controls periòdics sobre la seva fortuna. I mentre estava en el càrrec pagava de la seva butxaca tot el personal que treballés per a ell i els jocs escènics que durant quatre dies es feien en honor a Júpiter, Juno i Minerva. Per tant, si bé el càrrec de duumvir durava només un any, es fa evident que per accedir-hi era imprescindible gaudir d’un bon coixí monetari.

El motor de l’acció política no era l’enriquiment personal, sinó el guany social, la dignitas. Accedir als càrrecs electes ennoblia la persona i, de retruc, la seva família, perquè la política era la gran professió del món romà, el màxim honor al qual podia aspirar un ciutadà de la República o de l’Imperi.

Els candidats no brandaven cap programari polític ni ideologia, perquè de cara a l’elector deien que actuaven moguts per l’afany de servei públic. El motor que, d’altra banda, guiava l’elector eren les relacions establertes en el cercle dels clients i els patrons, i aquest acabava votant qui considerava més clarament el seu benefactor. En definitiva, com més 'amici' tenia el candidat, més possibilitats tenia de ser escollit.

“Lluita amb totes les teves forces per allò que desitges. No crec que una elecció es pugui manegar fins al punt que alguns grups —sense necessitat de comprar els seus sufragis— deixin de votar el seu candidat preferit; per tant, si no et descuides, si mobilitzes prou la teva gent, si reparteixes bé les responsabilitats entre els teus amb influència, amenaces els teus oponents d’investigar-los, fas por als cacics i espantes els qui compren vots, podràs aconseguir que les eleccions siguin netes o, almenys, que la corrupció no n’afecti el resultat”, concloïa Quint Ciceró.

1. Sigues ambigu. No et comprometis en res i no diguis mai a ningú que no. Sàpigues que la gent prefereix que els enganyis que no pas que els diguis que no.
2. Si promets alguna cosa, mai no és segur, perquè és a llarg termini i limitada a poca gent; però si, en canvi, negues res, et posaràs molt en contra teva tothom qui t’escolti, immediatament.
3. Adreça’t individualment als electors i tracta’ls amb camaraderia i assiduïtat.
4. Mai, sota cap circumstància, no deixis descontent a ningú.
5. Procura que la teva campanya sigui ostentosa, brillant, esplèndida, que sigui popular, que tingui el millor aspecte i dignitat.
6. La imatge o 'simulatio' és molt important.
7. Fes evident que coneixes tothom pel seu nom i cognom.
8. Dissimula sempre allò que et disgusti.

A les ciutats romanes només podien aspirar al càrrec d’alcalde (duumvir) els homes que complissin tots aquests requisits:

1. Ser home: les dones, tot i ser ciutadanes, no podien votar ni ser elegides per a càrrecs públics.
2. Ser jove: el concepte de joventut, però, diferia força de l’actual: calia tenir menys de 25 anys.
3. Ser romà: ser un home lliure i tenir la ciutadania, un estatus social que excloïa esclaus i lliberts. Els fills d’aquests lliberts i els natius de les províncies podien obtenir-la.
4. Estar empadronat: tenir la residència al municipi del qual aspiraves a ser duumvir.
5. Ser honrat: exercir una professió honorable. No ho era, per exemple, la d’actor.
6. Ser honest: tenir una conducta moral irreprotxable i no haver estat condemnat per algun motiu infamant, com podia ser-ho una relació sexual “passiva”.
7. Ser adinerat: tenir patrimoni (almenys una casa en propietat) i una renda mínima, si bé era aconsellable anar llarg de butxaca.
8. Ser funcionari públic: haver ocupat abans el càrrec d’'aedilis', el més baix del 'cursus honorum' romà, equivalent als actuals regidors.
9. Ser independent: no haver ocupat la mateixa magistratura (càrrec) com a mínim en els cinc anys anteriors.

• Ambitius: és el nom amb què es coneixia la campanya electoral, una paraula derivada del mot ambeo, que significa 'rondar algú per demanar-li alguna cosa', i de la qual se’n deriva també la nostra actual ‘ambició’. És així perquè a l'antiga Roma les campanyes electorals no pivotaven sobre l’exposició d’idees i d’un programa electoral, sinó de la captació personal del vot per part del candidat.
• Candidatus: anomenat així per la toga càndida, de color blanc, que l’identifica com a tal.
• Salutatores: els amics, clients i lliberts (esclaus alliberats de l’esclavitud) del candidat.
• Nomenclator: una mena de cap de premsa de l'antiga Roma, que recorda a cau d'orella al candidat les circumstàncies de les persones amb qui es va topant, especialment de les que pertanyen a les famílies més importants de la ciutat.
• Rogatores: persones que demanaven el vot pel candidat empeses per interessos personals.
• OVF (oro vos faciatis): ‘us prego que ho feu’, el que nosaltres en diríem ‘vota a…’ Sigles amb què acabaven les pintades de suport a algun candidat.
• Duumvir: alcalde