Es diu que la història l'escriuen sempre els vencedors. Hi ha, però, casos en què aquesta màxima s'ha intentat revertir: les vinyetes d'Astèrix en són un bon exemple. El seu impulsor fou un editor cansat que, a la França de mitjan segle XX, els seus fills només llegissin còmics americans. Volia un producte nacional, de cultura francòfona, similar al 'Tintin' que aleshores ja tenia Bèlgica. L'encàrrec va anar a parar a mans del guionista Renné Goscinny i del dibuixant Albert Uderzo.

Personatge de carn i ossos

Goscinny, però, com a gran ordidor d'historietes que era -havia participat en els guions de 'Lucky Luke' i del 'Petit Nicolàs' -, va ser qui va tenir la idea d'ambientar un còmic en temps de la dominació romana. Tenia molt presents els textos llatins que de petit havia traduït a l'escola. I va ser en un d'aquests textos, el de la 'Guerra de les Gàl·lies' de Juli Cèsar, en què va trobar la seva font d'inspiració.

El llibre relata les campanyes militars del gran general romà durant els set anys (del 58 al 51 aC) que va necessitar per sotmetre les Gàl·lies, unes regions ocupades ara per França, Bèlgica, el sud d'Holanda, els cantons occidentals de Suïssa i la part alemanya de la riba occidental del Rin. Cèsar ho va tenir tot més o menys fàcil fins que s'interposà en el seu camí Vercingetòrix, el cap d'una tribu, la dels arverns, situada al cor de l'actual França. Fou l'únic gal que va saber liderar una dura resistència que finalment, però, no serví de res donat l'enginy militar de les tropes romanes.

Impressionat per aquests fets, Goscinny es proposà rehabilitar en clau d'humor la memòria dels seus avantpassats. L'heroi creat per a l'ocasió fou Astèrix. El seu nom, igual que el de la resta dels seus conciutadans, portava el sufix '-rix' característic dels cabdills cèltics com Vercingetòrix. La història es començaria a reescriure en bona part a partir del 50 aC, poc temps després de la rendició gala. Segons aquesta nova versió, però, Roma encara no podria cantar victòria. Li quedaria per subjugar un llogarret fictici d'Armòrica, al nord-oest de França, habitat pel propi Astèrix i una cinquantena més de gals.

La primera tira del còmic va veure la llum el 29 d'octubre del 1959 amb la revista 'Pilote'. L'èxit fou abassegador. El president de la República Charles de Gaulle fins i tot va batejar els seus ministres amb els noms d'alguns dels 'irreductibles gals'. No debades hi hagué qui comparà el petit David que representava Astèrix amb el mandatari francès que aleshores, en lloc de romans, tenia per Goliats els Estats Units i la Unió Soviètica. Fos quina fos la interpretació, el cert és que el còmic esdevingué un autèntic manual d'història per als més petits. Però, tractant-se d'un producte d'humor, alguna cosa havia de fallar. El principal anacronisme el trobem en l'amic de les aventures d'Astèrix, Obèlix creat seguint la moda de la parella protagonista que requeria el gènere. Els menhirs que sempre carrega pertanyen als anys 3000 i 1000 aC i no tenen res a veure amb la cultura dels primers gals.

A pesar d'aquesta llicència i d'altres més, Goscinny es preocupà molt d'ajustar-se a la realitat històrica. És per això que, tot i que Astèrix exercia d''alter ego' de Vercingetòrix, en dos capítols féu aparèixer el veritable Vercingetòrix. Volia d'aquesta manera deixar constància que França havia tingut un heroi que certament s'havia atrevit a plantar cara a Roma.

L'any 59 aC Juli Cèsar, encara cònsol, es va fer càrrec, amb 41 anys, de les províncies romanes de la Gàl·lia Transalpina (al sud de França) i la Gàl·lia Cisalpina (al nord d'Itàlia). Aquest era l'acord al qual havia arribat amb Cras i Pompeu, amb qui compartia la sobirania de Roma sota l'anomenat 'primer triumvirat'. Per a Cèsar les Gàl·lies constituïen una oportunitat única per acabar de gestar-se el seu prestigi com a general i incrementar la seva influència sobre la classe dirigent romana. Així, tan aviat com va arribar a destí, des de Lió va emprendre una sèrie de campanyes que amb poc temps el portaren a sotmetre la resta de pobles gals encara lliures que s'escampaven des del Rin fins a la Bretanya. El capitost romà fins i tot trobà temps per fer una petita incursió a l'altra banda del canal de la Mànega, a Britània.

L'exèrcit que liderà Cèsar en les seves primeres victòries no fou tan valent com es pot pensar d'un imperi com Roma. De fet, la imatge tan ridícula que ofereixen els còmics d'Astèrix de les tropes romanes no s'allunya tant de la realitat si fem cas del que va deixar escrit el general romà. En el primer tom del seu llibre, en el capítol 39, trobem el fragment següent: "Els gals i els comerciants els parlaven [als soldats romans] dels germans, dient-los que eren homes d'una estatura excepcional, amb un coratge increïble i molt experts en el maneig d'armes [...] Aleshores el pànic s'apoderà de tot l'exèrcit [...]. Al·legant diferents i poderosos motius sol·licitaven permís per abandonar l'exèrcit. N'hi havia d'altres que s'avergonyien de seguir aquest exemple i es quedaven perquè no se'ls acusés de covards, però amb prou feines aconseguien dissimular la seva por i quasi no podien contenir les llàgrimes. Amagats a les tendes, maleïen la seva sort o es lamentaven amb els sus íntims sobre el perill mortal que tots corrien". Cèsar es va haver d'esmerçar molt per encoratjar les seves tropes. Ho féu amb un discurs que, sens dubte, va tenir els seus efectes. "El discurs -diu- els va tornar en gran manera l'ànim i féu néixer en ells un viu ardor i un gran desig de combatre".

Un cop recuperat l'ànim de les seves legions, el camí de Cèsar per les Gàl·lies fou planer. En aquesta ocasió, però, es va haver d'estalviar la cèlebre frase 'veni, vidi, vici' ("he arribat, he vist i he vençut") que pronunciaria anys més tard en una altra campanya militar. I és que, tot i que en alguns casos la submissió s'aconseguí d'una manera pacífica establint aliances, en d'altres es recorregué a la força. Això deixà un rastre de rancor entre els natius francesos que aviat tindria les seves conseqüències. Qui va capitalitzar aquest malestar va ser un jove de 20 anys, de la regió de l'Alvèrnia, que portava per nom 'Vercingetòrix' ('el gran cabdill dels guerrers'). El 52 aC fou l'únic cap tribal que va saber convèncer els seus compatriotes de la necessitat d'unir-se sota un sol comandament per lliurar-se del jou de Roma -fins aleshores la gran debilitat dels gals havia estat la divisió de les seves ciutats. Vercingetòrix aconseguí, doncs, organitzar una massiva insurrecció que sorprengué Cèsar de camí a Roma. En assabentar-se d'aquest imprevist, el general romà féu marxa enrere, pensant que seria una revolta més, que no oferiria gaires maldecaps. Però anava errat.

La tàctica que utilitzà Vercingetòrix contra les tropes romanes fou la coneguda com a 'terra cremada'. Consistia a anar cremant ciutats per evitar que l'enemic pogués viure dels productes locals. El problema del capitost gal era que no governava un exèrcit professional, sinó una aliança de tribus en què no disposava d'un poder total. Així, aviat se li va presentar el primer problema quan una tribu no acceptà cremar la seva ciutat, Avaricum. Cèsar va aprofitar i bé aquest error. Dels 40.000 habitants tancats als seus murs, només se'n van escapar 800.

Un cop presa Avaricum, Cèsar es dirigí amb les seves tropes cap al sud per atacar Gergòvia, la capital dels arverns, convençut que Vercingetòrix s'afanyaria a defensar la seva terra. No s'equivocà. Vercingetòrix, però, jugava a casa seva i Cèsar es va veure obligat a retirar-se, en la seva primera derrota d'ençà que havia pres possessió de les Gàl·lies. La revenja, amb tot, no trigaria a arribar. La pressió dels romans féu que a la primeria d'estiu Vercingetòrix i els seus homes acabessin per recloure's a Alèsia, una ciutat que la tradició ha identificat amb Alise-Sainte-Reine, tot i que hi ha propostes alternatives com ara Chaux-des-Crotenay.

La ciutat, una fortalesa situada dalt d'una muntanya envoltada de rius, semblava inexpugnable, però Cèsar va resoldre sotmetre-la simplement per fam. Aixecà al seu voltant un mur de troncs de divuit quilòmetres de llargària i quatre metres d'alçària. Inexplicablement Vercingetòrix no havia previst l'assetjament. L'única sortida que tenia era rompre el cèrcol des de fora. Per això, al cap d'un mes, quan ja només quedaven queviures per a 30 dies, aprofità que el mur no estava del tot completat per fer sortir una delegació amb l'encàrrec d'anar a buscar reforços. Cèsar reaccionà aviat. Aixecà un altre mur, d'esquena a la ciutat per protegir-se de les tropes enemigues que estaven per arribar. A la vegada ho inundà tot amb més fosses i estacades, i es dotà de més catapultes i altres màquines de guerra.

Passaven els dies, dels reforços no se'n sabia res i les provisions dins la fortalesa cada cop eren més minses. Vercingetòrix va haver de prendre una decisió dràstica: expulsà de la ciutat els que no podien lluitar -ancians, malalts, dones i nens- per estalviar queviures. Confiava que Cèsar es compadís d'ells i almenys els acollís com a esclaus. Però no va ser així. Els descartats van quedar enmig del cèrcol, en terra de ningú, i moriren d'inanició a la vista dels soldats gals i romans. A la fi, dos mesos després de l'inici del setge, l'hora de la veritat no es féu esperar més. Un exèrcit d'uns 240.000 gals havia respost al crit de socors del seu capitost. Cèsar es veié acorralat, aïllat com estava enmig dels dos murs que ell mateix havia ordenat construir. Comptant els 80.000 homes que Vercingetòrix ja tenia dins la fortalesa d'Alèsia, en total eren 320.000 gals davant 50.000 romans.

A pesar d'estar en minoria, Cèsar va estar a l'altura de les circumstàncies. Després d'una dura setmana de combats, l'exèrcit exterior dels gals -comandat per quatre cabdills no massa ben avinguts- va retirar-se. Veient-ho tot perdut, Vercingetòrix decidí rendir-se. Sol i a cavall, sortí de la fortalesa en direcció al campament de Cèsar. El trobà assegut al seu tron. Aleshores, el cabdill gal féu una volta al voltant del general romà, mirant-lo fita a fit, desafiant. Després baixà del cavall, li lliurà les armes i es postrà als seus peus acceptant la seva condició de captiu. A Alèsia s'esfumà per sempre el somni d'una Gàl·lia lliure i el seu heroi fou portat a una presó de Roma. S'hi estaria reclòs sis anys. El 46 aC Vercingetòrix tornà a veure la llum del sol, però no per gaire temps. Enmig del clamor popular, Cèsar l'exhibí com a botí de guerra arrossegant-lo amb el seu carro pels carrers de la capital itàlica. Després l'ordenà estrangular. Vercingètorix esdevingué un màrtir del poble francès que al segle XIX el romanticisme va exaltar en multitud de quadres. Al segle XX els còmics d'Astèrix agafaren el relleu d'aquesta tasca divulgativa que avui continua entusiasmant petits i grans d'arreu del món.

Els celtes com Vercingetòrix tenien al seu abast una poció màgica molt semblant a la que beuen Atèrix i els seus companys abans de llançar-se a la guerra. Era una poció feta a base de vesc i que es preparava en una marmita. L'autor romà Plini diu que aquesta planta podia proporcionar als que la ingerien un cert vigor, lluny, però, de la força sobrehumana que adquireixen els "irreductibles" gals d'Urdezo i Goscinny. El vesc creixia dalt dels roures i per a la seva recol·lecta s'havien de seguir una sèrie de prescripcions. Segons Plini, una d'elles consistia que la planta només es podia tallar utilitzant un utensili d'or com la falç que sempre duu Panoràmix. La figura d'aquest personatge tampoc no és fictícia. En la cultura celta, els druides eren sacerdots molt respectats i savis.