Se sap que la nostra estelada es va inspirar en la bandera cubana. Poca gent coneix, però, l’origen de la bandera cubana. Va ser creada entorn del 1850 per Narciso López, un autonomista que, per moments, havia estat partidari de l’annexió als Estats Units. L’estel cubà, com el de la bandera de Texas en un altre moment, només tenia un destí: anar a parar -com un estel més- a la bandera dels Estats Units d’Amèrica. Amb la guerra dels Deu Anys, l’estel de la bandera no era ja una estrella que havia d’anar a parar a la bandera nord-americana, sinó el símbol de la independència.

Es va parlar del “desastre del 98” perquè l’impacte de la guerra de Cuba a la vida espanyola va ser enorme. També a la catalana. Catalunya tenia vincles estrets amb l’illa, de manera que les conseqüències foren molt diverses. Per pal·liar les pèrdues econòmiques, el 1900 es va començar a planejar la construcció a Barcelona d’un port franc “com el d’Hamburg”. Mai no es va fer. La iniciativa va donar origen, però, al Consorci de la Zona Franca de Barcelona. El 1904, en part amb capital repatriat de Cuba, es va fundar la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears.

En un espai polític ben contraposat, un vers del poeta i activista polític José Martí serviria d’inspiració del títol de l’himne de la Falange Española. El líder cubà, en una premonició que s’havia de complir el maig del 1895 a la batalla de Dos Ríos, havia escrit: “No me pongan en lo oscuro / a morir como un traidor. / Soy bueno y, como bueno, / moriré de cara al sol”. Expressió d’afirmació i de coratge, José Antonio Primo de Rivera i Agustín de Foxá van assumir el “cara al sol” com el primer vers del seu himne.

Les conseqüències arribaren també a la vida popular, i no solament amb les havaneres. L’alimentació que rebien els soldats peninsulars a Cuba era molt deficient. En diferents guerres europees s’havien utilitzat conserves i embotits amb molt bon resultat, però al Carib es malmetien molt ràpidament. El que sí que funcionava era un beuratge amb productes autòctons: cafè, aiguardent de canya i sucre. Abans d’entrar en combat no donava ‘coraje’, però sí ‘corajillo’, paraula que podria ser l’origen del popular ‘carajillo’.