Nascut a Cantàbria el 9 de novembre de 1882, Salvador Hedilla era un apassionat de la mecànica. Va emigrar el 1901 a l'Argentina, on va obrir un taller de biciletes que va acabar transformant-se en un garatge d'automòbils de luxe. El 1911 va entrar en contacte amb el món de l'aeronàutica argentina i en va quedar tan enlluernat que el 1912 va decidir deixar-ho tot i anar a França, la meca de l'aviació. Després d'aconseguir el títol de pilot, començà a volar i, el 1913, tornà a l'Estat espanyol. Es va inscriure al Real Aeroclub de España i, el 1916, es convertí en el primer director de l'Escola Catalana d'Aviació, la primera de tot l'Estat. Un any després, el 30 d'octubre del 1917, es va estavellar molt a prop de l'aeròdrom de La Volateria, convertint-se, així, en la primera víctima mortal de l'aviació a Barcelona.

Salvador Hedilla es va enlairar a les cinc matí del 2 de juliol de 1916 a bord del 'Monocoque II'. Era un matí estiuenc una mica enboirat. Observat per desenes de curiosos, Hedilla es va lligar el salvavides, es va calar la gorra al revés i es va ajustar les ulleres. Era un moment històric.

Per seguir el gran esdeveniment, l'Aeroclub de Catalunya va convertir el quiosc de la Rambla de Canaletes en una mena de punt d'informació oficial des d'on es difonien detalls del raid. A més, una comitiva formada per directius de l'Aeroclub, autoritats i periodistes de 'La Veu de Catalunya' s'embarcaven en el contratorpediner 'Prosperina' i en el canoner 'Temerari' del Ministeri de la Marina per poder seguir el vol d'Hedilla. Els vaixells van sortir del port de Barcelona cinc hores abans que ho fes Hedilla.

Durant el trajecte per l'aire el llevant bufava més fort del previst, obligant Hedilla a maniobrar constantment per evitar que la lluita contra el vent li gastés el combustible abans d'hora i li impedís arribar a Mallorca. Quan només portava vint minuts de vol, Hedilla va dubtar de girar cua: volava a 500 metres d'altura, la boira no s'aclaria i el vent bufava amb força. Al final, però, el seu amor propi va poder més que la prudència i va decidir pujar fins a dos mil metres d'altura per evitar el front més potent del llevant.

La calor, un inconvenient imprevist
Efectivament, el vent va anar disminuint alhora que millorava la visibilitat. Això, però, tenia un inconvenient imprevist: la calor. El pilot va començar a suar molt més del que s’havia imaginat i, a sobre, havia de forçar constantment la vista per veure-hi bé perquè el vent gairebé li havia arrabassat les ulleres. A més, la visibilitat havia millorat, però la boira continuava sota seu i només veia la mar de tant en tant.

Ningú, ni tan sols Hedilla, s'havia arribat a imaginar que l'esplanada de Can Pere Antoni, on havia d'aterrar, estaria plena de gent: vint mil persones a les set del matí! La visió d'aquell formiguer va espantar el pilot, que va veure clar que no podia aterrar de cap de les maneres entre tanta gent. Finalment, es deixà convèncer per la prudència i, davant la sorpresa de tothom, reprengué el vol i s'allunyà. Entre Son Sunyer i Son Banya va trobar un camp de blat perfecte per aterrar i ho va fer a les set hores i dinou minuts d'aquell 16 de juliol. Tocava terra dues hores i vuit minuts després d'haver-se enlairat del Prat de Llobregat.

Un cop aterrat la gesta ja era una realitat i ningú no s'ho volia perdre: les vint mil persones que l'havien esperat a Can Pere Antoni van anar a buscar-lo en un ambient d'alegria desbordant. Tant era així que la Guàrdia Civil i les desenes de voluntaris designats pel Veloz Sport Balear van haver de protegir l'heroi i l'avió de la passió de les masses. Poca estona després, al Gran Hotel, l'alcalde Nicolás Alemany li va entregar la copa de la Mediterrània.