Vist en un mapa, el llac Ness és la immensa franja d'aigua que creua en diagonal l'est de les Highlands, la regió muntanyosa del nord d'Escòcia. Situat a la falla geològica del Great Glen, és un dels llacs britànics més grans: fa uns 30 quilòmetres de llarg i sobrepassa els 250 metres de profunditat. Les llegendes me­dievals expliquen que l'any 565, sant Columbà, un religiós irlandès, hi va fer parada en el seu viatge per convertir els pictes —la tribu que habitava el nord d'Escòcia— al cristianisme.

El sant circulava per la riba del llac quan va veure com un monstre atacava un jove que hi nedava. "Atura't i no toquis aquest home!", va cridar el missioner mentre feia el senyal de la creu. El gest i les paraules van tenir el seu efecte i la bèstia es va allunyar. Però aquell relat —extret de la 'Vita Santi Columba', una biografia del sant escrita en el segle VII— s'ha d'emmarcar en la tradició de la literatura popular escocesa, on abunden les llegendes sobre rèptils, peixos monstruosos i cavalls d'aigua que habiten les profunditats dels llacs dispersos pel nord del país.

De sant Columbà ençà, hi ha hagut un degoteig de perso­nes que han assegurat haver vist el monstre. En el segle XVI, el filòsof escocès Hector Boece ja va recollir alguns dels tes­timonis a l''Scotorum Historia'. Però van haver de passar gai­rebé quatre-cents anys perquè l'existència de la fera es prengués en consideració. I és que el 1933 l'albirament que descrivien els Mac­kay va despertar l'interès de britànics i americans, i fins i tot va tenir ressò entre de la comunitat científica. Però què feia diferent el testimoni dels Mackay de la resta de relats similars que es coneixien des de feia segles?

A principi del març del 1933, el Radio City Music Hall de Nova York va acollir l'estrena de la pel·lícula 'King Kong'. El film portava a la gran pantalla l'estil de novel·les com 'El món perdut', d'Arthur Co­nan Doyle, o 'La Terra que el món va oblidar', d'Edgar Rice Burroughs, llibres protagonit­zats per bèsties prehistòriques. L'acollida de l'obra va ser entusiasta: en poques setmanes el goril·la gegant es va erigir com una de les icones cinematogràfiques de moda i de retruc va despertar una exagerada curiositat per qualsevol tema vinculat a les bèsties gegants sortides d'altres èpoques.

Mentrestant, a l'altra banda de l'Atlàntic, el relat dels Mackay sobre el monstre del Llac Ness va arribar a orelles d'Alexander Campbell, un agutzil que en hores perdudes treballava de periodista per a un dels diaris locals. Camp­bell va entrevistar la parella i va escriure'n la crònica a l''Inverness Courier'. L'article, publicat el 2 de maig del 1933, es titu­lava "Estrany espectacle al Llac Ness. Què era allò?" i no tenia més pre­tensió que fer-se ressò de l'enèsim suposat albirament del monstre. L'escrit, però, va causar expectació entre els editors de diaris londinencs. Impregnats de la ‘monstermania' que arribava dels Estat Units, els periodistes s'adonaren que el guió de la pel·lícula 'King Kong' tenia el seu paral·lelisme en un dels llacs més grans d'Escòcia. Era una oportunitat d'or per vendre més diaris.

Mitjans internacionals van enviar periodistes a la zona, obsessionats per aconseguir l'exclusi­va. En pocs dies els testimonis que asseguraven haver vist el monstre es van multiplicar i el deliri col·lectiu fou tal que el Mills Circus de Londres va oferir 20.000 lliures esterlines, una petita fortuna, a qui capturés el monstre per exhibir-lo sota la carpa d'espectacles. Però això no és tot. Mentre el personal del circ passejava per la capital britànica una escultura de tela i cartró d'en Nessie, els operaris instal·laven a la llera del llac una gàbia d'acer gegant per retenir el monstre. Per acabar-ho d'arrodonir, el secretari d'Estat per Escòcia demanava un augment de les dotacions policials a la zona per prevenir possibles atacs de la fera. La captura d'en Nessie semblava imminent.

Els diaris més importants van contractar científics per analitzar qualsevol pista que portés cap a la bèstia. I els resultats no es van fer esperar. El naturalista Marmaduke Wethe­rell —enviat pel 'London Daily'— va descobrir unes petjades que remetien a la presència d'alguna bèstia. Però aviat es va saber que el mateix Wetherell havia creat les proves i tota l'expectació va quedar en foc d'encenalls. Tot i així, aquest no fou un cas aïllat. Els mesos següents es van repetir enganys similars: l'abril del 1934, Robert Kenneth Wilson, un respectat gi­necòleg londinenc, va participar en una excursió per observar ocells a la riba del llac Ness. S'explica que el van sorprendre unes estranyes turbulències i que va ser a temps de fotografiar el cap i el coll d'una bèstia. El 'Daily Mail' va publicar les instantànies i, malgrat nombrosos detractors, aquelles imatges van ser considerades com la prova més evident de l'existència del monstre durant més de vint anys, fins que es va saber que eren un muntatge fotogràfic més.