Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...A la recerca d'en Nessie
Què s'amaga sota les aigües fosques i profundes del llac Ness?
Poques bèsties, reals o imaginàries, han creat tanta expectació com el monstre del llac Ness. Però malgrat que les llegendes escoceses ja en parlaven fa més de mil anys, el misteri d'en Nessie no va tenir ressò mundial fins a l'any 1933. Des de llavors, diverses expedicions científiques han rastrejat el fons del llac a la recerca d'alguna criatura. Cap, però, ha permès treure'n l'aigua clara.El senyor i la senyora Mackay conduïen per la nova carretera que s'havia obert a la riba nord del llac Ness, a Escòcia, quan els va sorprendre una bèstia que removia les aigües prop de l'embarcador d'Abriachan. "Semblava una balena i l'aigua del seu voltant bullia com en una caldera", descriurien uns dies més tard als periodistes. Verdadera o no, la història va ocupar portada de diaris el maig del 1933 i va ser un punt d'inflexió en la consolidació del mite mediàtic del monstre del llac Ness. Ara bé, malgrat el rebombori generat per aquell matrimoni d'escocesos, les primeres referències de la fera es remunten uns quants segles enrere.
Vist en un mapa, el llac Ness és la immensa franja d'aigua que creua en diagonal l'est de les Highlands, la regió muntanyosa del nord d'Escòcia. Situat a la falla geològica del Great Glen, és un dels llacs britànics més grans: fa uns 30 quilòmetres de llarg i sobrepassa els 250 metres de profunditat. Les llegendes medievals expliquen que l'any 565, sant Columbà, un religiós irlandès, hi va fer parada en el seu viatge per convertir els pictes —la tribu que habitava el nord d'Escòcia— al cristianisme.
El sant circulava per la riba del llac quan va veure com un monstre atacava un jove que hi nedava. "Atura't i no toquis aquest home!", va cridar el missioner mentre feia el senyal de la creu. El gest i les paraules van tenir el seu efecte i la bèstia es va allunyar. Però aquell relat —extret de la 'Vita Santi Columba', una biografia del sant escrita en el segle VII— s'ha d'emmarcar en la tradició de la literatura popular escocesa, on abunden les llegendes sobre rèptils, peixos monstruosos i cavalls d'aigua que habiten les profunditats dels llacs dispersos pel nord del país.
De sant Columbà ençà, hi ha hagut un degoteig de persones que han assegurat haver vist el monstre. En el segle XVI, el filòsof escocès Hector Boece ja va recollir alguns dels testimonis a l''Scotorum Historia'. Però van haver de passar gairebé quatre-cents anys perquè l'existència de la fera es prengués en consideració. I és que el 1933 l'albirament que descrivien els Mackay va despertar l'interès de britànics i americans, i fins i tot va tenir ressò entre de la comunitat científica. Però què feia diferent el testimoni dels Mackay de la resta de relats similars que es coneixien des de feia segles?
A principi del març del 1933, el Radio City Music Hall de Nova York va acollir l'estrena de la pel·lícula 'King Kong'. El film portava a la gran pantalla l'estil de novel·les com 'El món perdut', d'Arthur Conan Doyle, o 'La Terra que el món va oblidar', d'Edgar Rice Burroughs, llibres protagonitzats per bèsties prehistòriques. L'acollida de l'obra va ser entusiasta: en poques setmanes el goril·la gegant es va erigir com una de les icones cinematogràfiques de moda i de retruc va despertar una exagerada curiositat per qualsevol tema vinculat a les bèsties gegants sortides d'altres èpoques.
Mentrestant, a l'altra banda de l'Atlàntic, el relat dels Mackay sobre el monstre del Llac Ness va arribar a orelles d'Alexander Campbell, un agutzil que en hores perdudes treballava de periodista per a un dels diaris locals. Campbell va entrevistar la parella i va escriure'n la crònica a l''Inverness Courier'. L'article, publicat el 2 de maig del 1933, es titulava "Estrany espectacle al Llac Ness. Què era allò?" i no tenia més pretensió que fer-se ressò de l'enèsim suposat albirament del monstre. L'escrit, però, va causar expectació entre els editors de diaris londinencs. Impregnats de la ‘monstermania' que arribava dels Estat Units, els periodistes s'adonaren que el guió de la pel·lícula 'King Kong' tenia el seu paral·lelisme en un dels llacs més grans d'Escòcia. Era una oportunitat d'or per vendre més diaris.
Mitjans internacionals van enviar periodistes a la zona, obsessionats per aconseguir l'exclusiva. En pocs dies els testimonis que asseguraven haver vist el monstre es van multiplicar i el deliri col·lectiu fou tal que el Mills Circus de Londres va oferir 20.000 lliures esterlines, una petita fortuna, a qui capturés el monstre per exhibir-lo sota la carpa d'espectacles. Però això no és tot. Mentre el personal del circ passejava per la capital britànica una escultura de tela i cartró d'en Nessie, els operaris instal·laven a la llera del llac una gàbia d'acer gegant per retenir el monstre. Per acabar-ho d'arrodonir, el secretari d'Estat per Escòcia demanava un augment de les dotacions policials a la zona per prevenir possibles atacs de la fera. La captura d'en Nessie semblava imminent.
Els diaris més importants van contractar científics per analitzar qualsevol pista que portés cap a la bèstia. I els resultats no es van fer esperar. El naturalista Marmaduke Wetherell —enviat pel 'London Daily'— va descobrir unes petjades que remetien a la presència d'alguna bèstia. Però aviat es va saber que el mateix Wetherell havia creat les proves i tota l'expectació va quedar en foc d'encenalls. Tot i així, aquest no fou un cas aïllat. Els mesos següents es van repetir enganys similars: l'abril del 1934, Robert Kenneth Wilson, un respectat ginecòleg londinenc, va participar en una excursió per observar ocells a la riba del llac Ness. S'explica que el van sorprendre unes estranyes turbulències i que va ser a temps de fotografiar el cap i el coll d'una bèstia. El 'Daily Mail' va publicar les instantànies i, malgrat nombrosos detractors, aquelles imatges van ser considerades com la prova més evident de l'existència del monstre durant més de vint anys, fins que es va saber que eren un muntatge fotogràfic més.
Però qui realment va esvalotar el galliner fou l'enginyer aeronàutic Tim Dinsdale, que el 23 d'abril del 1960 va filmar el que semblava un monstre. Les imatges, borroses i preses des de diverses milles, van ser tingudes en consideració per alguns caçadors de monstres malgrat que les proves científiques que havien de confirmar la presència d'en Nessie mai no acabaven d'arribar.
Al principi dels anys seixanta —aprofitant els avenços en el desenvolupament de nous aparells tecnològics— es va apostar seriosament per les prospeccions científiques. Així, el 1962 es va crear el Lock Ness Phenomena Investigation Bureau. La iniciativa va implicar les universitats de Birmingham i Cambridge, i científics de la Universitat de Chicago que hi van injectar tecnologia punta: es van instal·lar càmeres de televisió a la riba i s'utilitzaren micròfons submergibles i escàners sonors per inspeccionar les profunditats del llac.
Però el punt i a part en les investigacions el va marcar l'arribada del doctor Robert Rines, provinent de l'Academy of Applied Sciences de New Hampshire. L'any 1972, Rines es va presentar davant dels mitjans amb unes imatges submarines del llac preses amb un escàner sonor on s'intuïa la forma romboidal d'un animal gegant. Tres anys més tard, una nova fotografia similar permetria confirmar-ho. Molts van considerar que es tractava d'una de les millors proves aportades fins al moment, però malgrat la credibilitat dels acadèmics que avalaven les investigacions, les imatges no van convèncer tota la comunitat científica.
Això no va evitar que el 1975 el naturalista britànic Peter Scott demanés d'incloure el monstre al registre oficial per a la protecció de la vida salvatge. Fins i tot, va batejar la fera amb el nom científic de Nessiteras rhombopteryx, ‘monstre del llac Ness amb forma de diamant', en grec. A mitjan anys setanta el Lock Ness Project va agafar el relleu al Lock Ness Phenomena Investigation Bureau. Des de llavors i fins avui, el nou institut ha coordinat diversos projectes de recerca submarina sense resultats científics concloents.
En Nessie ha mort?
Durant aquest període, el nord-americà Robert Rines ha estat un dels estudiosos que més ha treballat des del convenciment que tard o d'hora el monstre acabaria apareixent. De fet, fins poc abans de la seva mort —el novembre del 2008— no va llençar la tovallola: als vuitanta-cinc anys va expressar públicament els seus temors que la fera hagués mort al·ludint la disminució de resultats en els registres dels escànners i la davallada d'albiraments. Uns arguments rocambolescos que, si més no, li serviren per justificar tres dècades d'estudi.
En tot cas, la majoria de científics ja feia temps que havia descartat l'existència d'en Nessie. Però, què eren doncs les formes que deien haver vist els centenars de testimonis? Les explicacions són nombroses i n'hi ha per a tots els gustos: des de simples troncs flotants fins a corrents d'aigua originats pels moviments sísmics de la falla del Great Glen. Tot plegat potenciat pels miratges, les boires baixes i la imaginació de la gent. Malgrat això, avui, tot de webcams inspeccionen 24 hores al dia la superfície del llac per si apareix el monstre, i és que hi ha qui encara no ha perdut l'esperança que en Nessie 'torni' a treure el cap.
(Aquest reportatge es va publicar a la revista SÀPIENS núm. 113, el febrer del 2012)
Comentaris