La tarda del diumenge 7 de setembre del 1986, Augusto Pinochet es disposa a tornar a Santiago des de la finca El Melocotón. Els militars revisen la carretera d’El Cajón del Maipo, estreta i plena de revolts. A mig camí, un grup de joves, en un xalet amb les persianes abaixades, escolten, ferms, una casset: “Treballadors de la meva pàtria, tinc fe en Xile i el seu destí [...] S’obriran de nou les grans avingudes per on passarà l’home lliure per construir una societat millor [...]”. Aquestes van ser, precisament, les darreres paraules de Salvador Allende, el president democràtic xilè enderrocat arran del cop d’estat de Pinochet.

Un cop de telèfon els avisa. La caravana presidencial es posa en marxa. El dictador viatja amb el seu nét en un Mercedes blindat. En total, són vuit automòbils, dues motos i 27 homes armats, especialistes en combat. Els militants de l’FPMR, 25, es mobilitzen. Pugen als seus vehicles. Duen fusells, llançacoets i granades. Van al congost d’El Mirador i prenen posicions.

La comitiva del dictador es retalla en l’horitzó. Sona un xiulet. Un cotxe amb caravana talla la carretera. Comencen els trets. El soroll és eixordador. El temps s’atura. Un cotxe esclata, però no hi va el general. Els atacants continuen disparant. Hi ha foc, fum, crits. El cotxe blindat de Pinochet fa marxa enrere, serpentejant. Esquiva morts i ferits, motos i ferralla. Un dels combatents dispara amb el llançagranades. L’impacte amb el cotxe és molt fort, però el projectil no esclata. És massa a prop. Fan falta deu metres de distància per carregar l’espoleta. Un metre, potser mig, o un cop de volant, o un segon abans o després, han aconseguit salvar la vida de Pinochet, que ha fugit.

Se sent un altre xiulet. Els guerrillers es reuneixen. No hi ha baixes. A l’asfalt hi ha cinc morts i 12 ferits de l’escorta presidencial. Aviat seran a Santiago, amagats. És l’acció més sonada de l’FPMR. Tot i que Pinochet només pateix petites ferides en una mà, sobretot gràcies a la perícia al volant del seu xofer, aquesta acció marcarà un abans i un després. Alguns dels combatents de l’atemptat seran detinguts, torturats, empresonats i participaran en la fugida del gener del 1990.