Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Així va ser la cursa europea per conquerir Àfrica
La carrera annexionista va durar 15 anys, entre el 1885 i el 1900, i Àfrica havia quedat repartida
La literatura colonialista ha difós la idea que quan els europeus es van llançar en una cursa contrarellotge per conquerir l'Àfrica es van trobar amb un territori verge, un vast continent buit de poder polític, de lleis i de sentiments patriòtics. Tampoc no se solen esmentar les derrotes militars que sovint van patir, tot i la desigualtat d'armament i la resistència generalitzada dels africans a la colonització, que van optar per emigrar cap a l'interior per poder viure d'acord amb els seus costums i tradicions, al marge de les grans ciutats costaneres que fundaven els colons a mesura que s'hi anaven instal·lant. La cursa annexionista va durar 15 anys, entre el 1885 i el 1900, i Àfrica havia quedat repartida.
A l'Àfrica occidental, França, que estava ben establerta al Senegal, va guanyar terreny en direcció al Níger, i Anglaterra va decidir fer el mateix però des del baix Níger. Els militars francesos i els comerciants anglesos van anar avançant fins a topar a les terres d'Alt Volta, el punt de fricció. Anglaterra assegurava a França que havia signat un tractat amb el rei Moho Naba, però França va considerar el tractat nul perquè en arribar a aquest territori no hi onejava la Union Jack.
Alguns diuen que la bandera no hi era perquè s'estava fent servir de talismà contra altres exèrcits blancs, mentre que d'altres fonts asseguren que la van fer servir per fer un vestit a la dona de sa majestat Moho Naba. El 1898 un paral·lel va deixar establerta la frontera entre Ghana i Alt Volta. La línia imaginària passava pel mig de diverses poblacions i afectava grups com els gurunsi, els dagari, els eve i els haussa, que van quedar partits entre dos països.
Mapa d'Àfrica del 1850 que mostra l'ocupació de la costa i les àrees d'expansió
Des del Níger, França es va endinsar cap al Txad, però al desert ja es va trobar amb els anglesos i tampoc no va arribar a temps a la zona de Dahomey, futur Togo alemany. Al Camerun, en canvi, ni els britànics ni els alemanys havien signat cap tractat perquè s'havien encallat amb un seguit de tractats bilaterals a la Costa d'Or. El 1887, França ja tenia Conakry i penetrava cap a l'interior de Guinea, on va trobar-se amb fortíssimes resistències internes dels alfaya i soriya. França s'havia quedat amb un tros del pastís occidental, tot i que les seves regions eren menys poblades que les britàniques i les alemanyes.
A l'Àfrica equatorial, oriental i central, la Gran Bretanya i el rei Leopold II van ser els vencedors, i Portugal, la gran perdedora. L''estúpida insistència patriòtica portuguesa', com la van anomenar els anglesos, va fer que Londres alineés els seus vaixells de guerra davant la costa de Moçambic contra els portuguesos, als quals no els va quedar cap més remei que cedir i resignar-se a perdre el ric interior de les actuals Rodhèsia i Zàmbia. Això va implicar la divisió de l'imperi Lunda entre Angola, Rhodèsia i el Congo belga.
El polític anglès Cecil Rhodes considerava prioritari per tal de bastir un gran imperi britànic a Àfrica poder unir Ciutat del Cap amb el Caire i connectar-les amb ferrocarril. Per això va signar un tractat amb Leopold II perquè aquest els concedís una estreta franja en territori congolès, entre Rhodèsia i Uganda. França i Alemanya van protestar enèrgicament, i el tractat es va haver d'anul·lar.
Mentrestant, però, França provava de fer el mateix però de l'oest a l'est. El 1894 havia ocupat Tombouctou i havia unit les possessions del Sàhara fins a Algèria. Una delegació que havia de traspassar el Congo i Etiòpia va estar a punt de complir aquest projecte amb èxit, però les dificultats en el pantanós territori de bahr el Ghazal ho van impedir.
Finalment, una entesa cordial entre la Gran Bretanya i França va posar punt final a la cursa. Anglaterra s'establia a l'Estat del Sudan i acceptava la supremacia de França en la resta de la regió del Sàhara, "la sorra apropiada perquè grati el gall francès", en paraules d'un historiador britànic.
Comentaris