Avui, 24 de gener de 1848, l'Alta Califòrnia de Mèxic viu l'inici de la seva febre d'or, seguint l'estela de James Marshall, un fuster de Nova Jersey que acaba de descobrir aquell metall preciós als marges dels rius de Nova Helvècia. Milers de caçadors de fortuna emprendran les seves expedicions a través de deserts i muntanyes per omplir-se les butxaques de palletes d'or.

Paral·lelament, una família d'immigrants jueus de Baviera ha arribat fa un parell d'anys a Nova York, on ha instal·lat un petit negoci familiar. Oscar Levi Strauss, un jove de 23 anys, és qui dirigeix l'empresa, seguint els passos del seu pare, sastre de professió, que va morir abans que la família Strauss emigrés. L'empresa rutlla, i les possibilitats d'ampliar el seu mercat a la costa oest es fan evidents. Un dia, llegint la premsa, el jove Levi rep notícies de les mines d'or. De seguida decideix marxar a San Francisco per fer-hi fortuna.

Però el seu objectiu no és el metall preciós, sinó convertir-se en proveïdor de la massa de miners que arriben també a la zona a cercar aquest metall. Els primers dòlars, els guanya venent teles fermes de color marró per confeccionar carpes i lones per cobrir les carretes i els vagons de les mines. Però les vendes d'aquest material són massa escasses. Per fortuna, Levi Strauss té al davant un mercat potencial immens per explotar.

Els miners es queixen que a les entranyes de la terra o als llits dels rius, carregats d'eines, entre tanta pols i suor, els pantalons es fan malbé de seguida i no tenen diners per comprar-ne de nous constantment. Levi està atent a aquesta reivindicació i veu clar el negoci: ha de dissenyar una indumentària de treball barata i capaç de resistir la duresa de la feina a la mina. Funda l'empresa Levi Strauss i l'any 1855 comença a fabricar pantalons granota, amb tres butxaques grans (waist overalls és el nom que els miners donen a aquesta roba) per a la nova comunitat minera, utilitzant la lona que estava destinada originàriament a les cobertes dels vagons.

Però, d'on provenen aquestes lones? Si són tan resistents, seran massa cares per poder fabricar pantalons assequibles per a la pobra economia dels miners... El seu origen és en un fet històric. A banda i banda de l'Atlàntic es viu un procés de transformació en què el vapor substitueix la vela dels vaixells com a mitjà de propulsió. A més, la febre de l'or ha fet que la velocitat es converteixi en un factor de primer ordre. El vaixell que guanya la cursa de retorn al seu país s'assegura el premi d'un opulent mercat ansiós de comprar la mercaderia. Sembla evident, doncs, que el vaixell de vela té els dies comptats.

La guerra de Crimea, que enfronta la Gran Bretanya i França amb Rússia, posa de manifest l'enorme superioritat dels vaixells de vapor, i dona l'embranzida definitiva a la propulsió de vapor. En aquest procés de canvi, les grans ciutats amb port, com Nova York o Gènova, acumulen una gran quantitat de veles que ja no s'utilitzen. Els propietaris de vaixells no saben ben bé què fer-ne i, finalment, decideixen vendre-les per treure'n algun profit. Sembla bastant probable que aquesta oportunitat hagi estat aprofitada per Levi Strauss, que, mentre era a Nova York, ja havia pogut comprovar les virtuts d'aquestes lones.

Però les primeres dificultats sorgeixen aviat. A mesura que arriben més persones a treballar, augmenta la demanda i Levi Strauss fabrica més unitats, però s'acaben les existències de lona: Nova York i Gènova redueixen cada vegada més els seus enviaments. A més a més, la rigidesa de la tela en complica massa el tall per adaptar-la als patrons, i en el color marró hi destaca excessivament la pols.

El sastre ha de buscar una alternativa, i demana als seus parents alemanys que li facin arribar una tela més adient a les seves necessitats. Finalment, li envien sarja blava fabricada a la ciutat francesa de Nimes, un teixit que aviat es bateja amb el nom de denim. Superada aquesta dificultat, Strauss continua fabricant les granotes de treball, però, tot i la resistència de la nova tela, els miners tornen a queixar-se, aquesta vegada perquè les butxaques dels pantalons es descusen de seguida a causa del pes de les palletes d'or.

La solució l'aportarà un nou personatge. És un sastre de Carson City, Jacob Davis, que proposa a l'inventor dels texans posar reblons de coure als punts de les butxaques que suporten més tensió per evitar que s'estripin. Amb aquests afegits es perfila definitivament el model de pantaló que es fabricarà anys més tard en sèrie. Jacob i Levi tenen la clau de l'èxit definitiu i decideixen unir-se i patentar el rebló metàl·lic. Jacob hi posa la idea i Levi els diners. D'aquesta manera, l'any 1873 la nova empresa Levi Strauss & Co inicia la producció industrial de texans.

El primer pantaló en sèrie, de camal ample, cintura martingala, una sola butxaca al darrere, reblons per reforçar les butxaques i botons per cordar els agafadors, rebrà el nom de 501, en referència al número d'identificació dels paquets de sarja de Nimes amb què són registrats a la duana de Nova York.

La història dels texans seria incompleta sense que uns altres personatges mítics els haguessin utilitzat. Després de la guerra de Secessió, el preu del bestiar a l'estat de Texas baixa massa, ningú en aquesta regió no en vol comprar, mentre la resta del país demana carn a crits, i ofereix per cada cap quantitats deu vegades superiors a les habituals. Però l'intercanvi es fa impossible perquè no hi ha ferrocarril per transportar el bestiar.

L'única possibilitat que queda als grangers texans és dur el bestiar a peu, resseguint llargues rutes que travessen centenars de milles de terres ocupades per indis americans i vàndals de tota mena. Un viatge molt perillós, que l'any 1866 es farà per primera vegada. Neixen així els primers vaquers, homes que provenen majoritàriament del sud, acostumats a una vida de mínims, salvatges, busca-raons i molt durs, però que ràpidament es posaran uns texans per fer les seves rutes.

L'ús del texà es generalitza també entre els grangers i les seves famílies i els obrers que construeixen el ferrocarril transcontinental perquè és una peça de roba que, a més de ser còmoda i resistent, és assequible per a les butxaques dels treballadors més humils. Durant molts anys, dur texans és indicador de classe baixa i de treball dur, però l'enfrontament entre els països aliats i les potències de l'Eix canvia per sempre més el destí del jean.

Durant la Segona Guerra Mundial, el Govern americà imposa una restricció ben singular: els pantalons texans blaus només estaran disponibles per als treballadors de Defensa. Aquesta restricció respon a una estratègia de conservació de matèries primeres. Així, els soldats americans utilitzen els pantalons i les jaquetes Levi's a ultramar i, sense saber-ho, donen a aquests productes la seva primera exposició internacional.

L'Europa occidental es beneficia de l'ajut econòmic nord-americà del Pla Marshall, que pretén consolidar el model capitalista i evitar el predomini de forces comunistes en aquests estats. França, la Gran Bretanya, Itàlia i la República Federal Alemanya en són les grans beneficiades. Amb el Pla Marshall, el jean surt de les granges i les mines, perquè la cistella bàsica per a les bases militars també duu texans. La fal·lera per qualsevol element amb regust americà entre els ciutadans dels països aliats contribuirà a la futura expansió dels texans, que fins i tot travessaran el teló d'acer.

La gran pantalla també modifica la percepció social dels texans. A la dècada dels cinquanta, la indústria cinematogràfica de Hollywood transforma els mites populars i substitueix els herois i les heroïnes d'aleshores per personatges enrevessats i turmentats per la incomprensió familiar o per una infància conflictiva. Actors com Marlon Brando o James Dean es converteixen en desafiadors del sistema. I aquests rebels duen pantalons texans. Molts joves i adolescents convertiran aquesta peça en un signe identitari de l'inconformisme.

A més a més, als anys seixanta del segle XX, el món viu una autèntica revolució social i cultural. Són els anys de lluita pels drets racials, de rebel·lia, de necessitat de renovar els sistemes, de defensar els drets civils i les llibertats sexuals i de mostrar l'oposició de molts sectors a la guerra del Vietnam. I aquesta revolta arriba també a les universitats, a molts intel·lectuals i a diversos grups socials. Fins aleshores, l'estatus social d'un universitari feia impossible que aquests joves portessin la mateixa roba que els treballadors humils. Però, de sobte, els pantalons texans esdevenen una eina més del procés d'igualtat, quan pobres, rics, hippies, homes, dones, blancs i negres es posen els texans. A la vegada, arriba la moda unisex, els nois es deixen créixer els cabells i les noies es posen pantalons i dessuadores.

De llavors ençà, els jeans són universals. Amb més de 150 anys d'història, han sobreviscut a guerres, a canvis culturals i a revolucions socials. I els cinc continents s'han posat uns texans. Però, què hauria passat si James Marshall no hagués trobat or a Califòrnia? La història d'Amèrica hagués anat d'una altra manera i, qui sap, potser la història que va escriure el sastre alemany que inventà els texans mai no hauria existit.