L’esportista alemanya Helena Mayer era al podi amb la medalla de plata penjada al coll. Eren els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 i l’atleta va aixecar el braç fent la típica salutació nazi enmig del fervor dels organitzadors i del públic. Aparentment, l’acció no tenia res d’estrany: aquella cita olímpica estava marcada per l’intent d’Adolf Hitler de demostrar a tot el món la superioritat de la raça ària a través de l’èxit esportiu dels atletes alemanys. I Mayer era una de les millors esgrimidores del moment. Tot semblava encaixar, però era surrealista. O pitjor, dramàtic.

Helena Mayer era jueva i amb el seu gest acontentava els desigs del Führer, uns desigs que passaven per l’anihilació de poble dels seus avantpassats, per la destrucció de la seva família. Per la seva pròpia desaparició. Precisament ella, campiona europea en modalitat d’esgrima el 1929 i el 1931, havia estat expulsada del club d’esgrima d’Offenbach, la seva localitat natal, tres anys dels Jocs per ser jueva. Però a l’últim moment Alemanya havia permès que alguns jueus formessin part de la seva delegació. Els interessava maquillar la persecució que rebien per part del nazisme. Competint per Alemanya en aquell moment, Mayer, potser a desgrat seu, legitimava els valors nazis i, aixecant el braç, enaltia la seva ideologia.

La utilització propagandística dels Jocs de Berlín
Quan el 1931 Berlín va ser escollida seu dels XI Jocs Olímpics, ningú no podia imaginar-se la utilització propagandística que acabaria caracteritzant-los. Però si hi ha un aspecte que els nazis dominaven era aquest, i la seva voluntat de legitimació històrica els va portar a aprofitar desacomplexadament la convocatòria d’esdeveniments internacionals.

El Partit Nazi, fundat el 1919, va irrompre amb força en l’escenari polític alemany a la primeria dels anys trenta consolidant el seu líder, Adolf Hitler, que fou nomenat canceller el 1933. Si bé els nazis arribaren democràticament al poder, l’ultranacionalisme, la xenofòbia i el rebuig a la democràcia i al parlamentarisme que els caracteritzava es va fer evident tot just començar. Hitler va utilitzar hàbilment els mecanismes de l’Estat per imposar l’ideari nacionalsocialista. I la recuperació de l’orgull nacional que propugnava va permetre implicar-hi la major part de la societat alemanya. A les eleccions de març de 1933, el Partit Nazi va obtenir el 44% dels vots.

La direcció mestra de Goebbels
Les Olimpíades del 1936 que havia d’organitzar el règim nazi, doncs, havien de ser un altaveu dels seus ideals –com també ho seria un any més tard un altre gran esdeveniment: l’Exposició Universal de París de 1937, celebrada en un context prebèl·lic per mor de la Guerra Civil espanyola, que ja enfrontava les principals potències europees d’una manera més o menys explícita. Sota la direcció mestra del ministre d’Educació i Propaganda, Joseph Paul Goebbels, els valors nacionalsocialistes de l’ordre i la raça es van fer omnipresents. Al carrer, a l’escola, a la feina, a casa…; en les relacions socials, en l’ensenyament, en les activitats professionals, en la jerarquia familiar.

Més concretament, en el terreny de l’esport, es va crear a mida un art nacionalsocialista que servia l’ideal de la bellesa i supremacia de la raça ària. Els models grecoromans es van recuperar per intentar descriure aquesta raça superior que Hitler i el seu règim volien exemplificar en els atletes i els esportistes.

Goebbels emprava magistralment la premsa, la ràdio i el cinema per convèncer la població. I les grans concentracions de masses fanatitzades eren la constatació que el Partit Nazi havia aconseguit la complicitat de la major part dels alemanys en la consecució d’un país nou.

Les pressions dels Estats Units, França i la Gran Bretanya 
Temerosos del ressorgiment de l’imperialisme alemany, i recelosos de la possible utilització dels Jocs de Berlín de 1936, els Estats Units, França i la Gran Bretanya van pressionar el Comitè Olímpic Internacional (COI) perquè el país germànic garantís la seguretat dels participants i perquè no hi hagués segregació racial.

Hitler, per la seva banda, intentà que el president del comitè organitzador alemany, Theodor Lewald, d’arrels jueves, fos apartat del seu càrrec, però la fermesa del COI impedí que la pressió del Führer fructifiqués. Mentrestant, els jueus, el col·lectiu que s’oposà amb més força a les Olimpíades, proposaren boicotejar els Jocs, fet que va estar a punt de prosperar als Estats Units. No en va, a causa de l’exaltació del nazisme que impregnava les Olimpíades de Berlín del 1936, es van programar paral·lelament a la ciutat de Barcelona uns jocs alternatius, l’Olimpíada Popular, que es van cancel·lar per l’inici de la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936.

Adolf Hitler, Theodor Lewald (president del Comitè Olímpic Organitzador dels Jocs) i Henri de Baillet-Latour (president del COI) moments abans de la cerimònia d'inauguració. - WIkimedia Commons

Les primeres olimpíades retransmeses per televisió 
El règim nazi, tal com va fer en els Jocs d’Hivern del 1936, celebrats a Garmisch-Partenkirchen, no escatimà en esforços per mostrar la millor imatge de la ‘Nova Alemanya’. S’invertiren trenta milions de dòlars perquè Berlín tingués una organització perfecta: es construïren un estadi per a 110.000 espectadors, múltiples instal·lacions per acollir les distintes proves i una vila olímpica de luxe. A més, es desenvolupà un sistema nou de fotos d’arribada, un circuit tancat de càmeres a l’estadi, sistemes de tèlex i fins i tot es va utilitzar un dirigible, el Hindenburg, per transportar el material periodístic.

Tot i que van ser les primeres olimpíades retransmeses per televisió, el senyal era local. La ràdio, per tant, va ser l’encarregada de difondre els Jocs a quaranta-un països. Als teatres de Berlín, com que no hi havia televisió a les cases, es col·locaren pantalles gegants perquè la gent seguís l’esdeveniment. D’altra banda, la cineasta Leni Riefenstahl va realitzar una pel·lícula, ‘Olympia’, en què es mostrava el desenvolupament de l’esdeveniment.

Riefenstahl es va desmarcar de la tradicional creació de films d’esports donant una gran rellevància a l’estètica del cos i utilitzant perspectives noves que encara avui són vigents. No debades, es tracta d’una de les obres mestres de la història del cinema.

La cerimònia inaugural, una exaltació més del nazisme
Malgrat les objeccions, els Jocs de Berlín es van poder celebrar. Amb la inauguració, l’1 d’agost de 1936, s’inicià l’espectacle atlètic internacional més extraordinari vist fins llavors. La cerimònia inicial, solemne però senzilla, es va fer a l’Estadi Olímpic, que era ple a vessar. Hitler fou aclamat en aparèixer al so de trenta trompetes. El dirigible Hindenburg es va enlairar mentre deu mil coloms volaven i el públic es posava dempeus i estenia el braç fent la salutació nazi. Entrà la flama olímpica.

En aquell moment, sota la batuta de Richard Strauss, uns tres mil cantants interpretaren l’himne alemany –que finalitzà amb l’unànime crit de “Heil Hitler!”–, i després se seguí amb l’himne del Partit Nazi. En acabar la interpretació, va repicar una gegantina campana, mentre les Joventuts Hitlerianes desfilaven per la pista. A la llotja d’honor hi havia la cúpula nacionalsocialista i dirigents internacionals, amb l’absència destacada del baró de Coubertin, el fundador de l’olimpisme modern, que estava molest per tot el que envoltava l’esdeveniment.

I és que per primera vegada es va utilitzar l’esperit olímpic: se’n desvirtuà la finalitat (un món en pau) per treure’n un profit polític. La legitimació internacional dels Jocs de Berlín va indultar diplomàticament Hitler i l’efecte de la propaganda fou tot un èxit, ja que gràcies a la bona organització de les Olimpíades i a la gran expectació que causaren arreu, el nazisme quedà reforçat.

L'arribada de la flama olímpica durant la cerimònia inaugural dels Jocs. - Wikimedia Commons

Les veritables intencions de Hitler
Això va poder ser així en part perquè Hitler va amagar les seves veritables intencions. Les accions xenòfobes a Alemanya no es van aturar, però les autoritats nazis van procurar de camuflar-les perquè no saltessin a la llum pública mundial.

Setmanes abans dels Jocs, els jueus eren perseguits ferotgement i assetjats amb consignes de l’estil “juden userwerenscht!” (‘jueus indesitjables’), però en iniciar-se l’esdeveniment esportiu es van retirar els rètols antijueus de la ciutat de Berlín i es van incloure jueus alemanys, com Helena Mayer, a l’equip nacional. Abans dels Jocs, el règim nazi envaí Renània, obrí l’oficina central per combatre la molèstia gitana i arrestà i deportà gitanos al camp de Dachau. En canvi, durant la cerimònia inaugural dels Jocs del 1936 es deixaren anar uns coloms blancs i es va lliurar a Adolf Hitler un ram d’olivera…

El domini alemany en el medaller dels Jocs de Berlín de 1936
Gràcies al decidit suport financer del Govern nazi, l’equip alemany obtingué uns bons resultats. El Führer felicitava els guanyadors de cada prova fins que Cornelius Johnson, un negre nord-americà, guanyà en salt d’alçada. En aquest cas, Hitler abandonà precipitadament la llotja, a causa de la pluja, segons les fonts oficials. Ràpidament, el Comitè Olímpic Internacional informà el dictador nazi que havia de donar l’enhorabona a tots els guanyadors o bé a cap, i aquest va optar per eliminar les felicitacions personals. Però va ser l’atleta nord-americà Jesse Owens el protagonista principal dels Jocs, ja que va humiliar els seus homòlegs alemanys en vèncer-los en totes les modalitats en què s’hi va enfrontar.

Les gestes de Jesse Owens van provocar l’admiració dels rivals i la perplexitat de Hitler, que hagué de contemplar com en la competició de salt de longitud l’alemany Carl Luz Long (medalla de plata) va felicitar immeditament el seu rival quan aquest va completar l’intent guanyador. Alguns han volgut veure en aquests triomfs d’Owen la primera derrota ideològica del nazisme.

Però si bé els negres nord-americans dominaren en les proves atlètiques, i molt especialment en les de velocitat, el cert és que Alemanya va encapçalar còmodament el medaller dels Jocs de Berlín de 1936, dominant les proves de gimnàstica, hípica, rem, vela i atletisme en llançament de pes, martell i javelina. En aquella cita olímpica, hi van participar 4.069 esportistes, dels quals 328 eren dones. Hi van competir quaranta-nou delegacions en dinou modalitats, i es van incorporar el bàsquet com a disciplina olímpica i l’handbol i la canoa com a esports d’exhibició.

Una dècada sense Jocs Olímpics
Hitler, tot i organitzar uns Jocs Olímpics, no s’impregnà dels valors de l’olimpisme, ans al contrari, les seves accions bèl·liques posteriors demostraren que l’únic propòsit dels Jocs del 1936 era difondre els valors nazis i, sobretot, instrumentalitzar uns resultats brillants. Tres anys després esclatà la Segona Guerra Mundial, i això va impedir que la celebració dels Jocs Olímpics següent no fos fins al 1948, amb seu a Londres.