Les desavinences entre els catalans i Espartero, conegut com el general del pueblo, s’havien iniciat molts mesos abans. Políticament, perquè el regent de la reina Isabel II exerceix el càrrec amb despotisme. Però rere el malestar també hi ha qüestions socials i econòmiques. Els barcelonins viuen amuntegats dins de les muralles, les condicions higièniques són insalubres i els 81.000 obrers de la indústria cotonera, entre homes, dones i nens, treballen en condicions pèssimes.Per acabar-ho d’adobar, la política lliurecanvista d’Espatero perjudica els productes agrícoles i industrials catalans.

Dues desavinences que es tradueixen en una clara confrontació: poder central i exèrcit contra poder local i milícia. Només cal una espurna perquè la revolta cali. A finals del 1841 la Gran Bretanya proposa a Espanya un acord comercial lliurecanvista, el qual suposa una rebaixa dels aranzels als productes tèxtils anglesos i la ruïna de la novella indústria cotonera catalana. Malgrat que el pacte no s’arribi a firmar, a Catalunya salten totes les alarmes. Mentre aquí s’acusa Espartero de vendre’s a 'l’or anglès', a la Meseta es titlla els catalans d’egoistes i revolucionaris. 

L’endemà, 14 de novembre, una comissió de cinc ciutadans i un regidor demana a Gutiérrez l’alliberament dels detinguts, però aquests també acaben presos. L’autoritat es nega a qualsevol tipus de negociació i publica un comunicat en el qual s’informa del següent: la prohibició de la Milícia Nacional, la detenció de qualsevol persona armada no autoritzada i la prohibició de reunions de més de deu persones a places o carrers. A més, també corre el rum-rum que el regent vol reconstruir la Ciutadella –un símbol de la repressió que els barcelonins han començat a enderrocar el 1841 sense el seu permís– i fins i tot eliminar la ciutat: "Cuando oyeron decir al general Zurbano: "Bien puede existir España sin Cataluña", la exasperación se generalizó. El rumor que el ejército quería destruir la ciudad corrió de boca en boca y la población entera se dispuso a tomar parte en el combate", escriu Ferdinand de Lesseps, cònsol francès a Barcelona.

De forma espontània, Joan Manuel Carsy, oficial expulsat de l’exèrcit i redactor d’'El Republicano', reuneix 400 republicans a la plaça Sant Jaume i s’hi atrinxera. La milícia i ciutadans armats comencen a aixecar barricades a diversos carrers. La revolta ja és un fet.

El govern proclama l’estat de guerra i el cap polític traspassa la seva autoritat al capità general Van Halen, conegut com el Ayacucho. La tropa, uns 2.000 homes, intenta avançar fins a la plaça Sant Jaume per quatre punts diferents, però l’hostilitat dels barcelonins és més fèrria del que es pensaven. El mateix capità general explica: "Desde la casa que teníamos en la espalda, en la misma Rambla, nos arrojaron grandes piedras [...] en poco de haber entrado en la calle de Fernando, balas, piedras, muebles, cántaros, cayeron sobre la tropa". I val a dir que amb força encert, ja que segons detalla el 'Diari de Barcelona', una còmoda llançada des d’un tercer pis del carrer de la Plateria va matar el cavall que muntava el general Zurbano, un dels caps de l’operatiu. I afegeixen: "En la última calle, hasta las mujeres echaban agua hirviendo desde las ventanas". I tot això al ritme de les campanes de la catedral, que al llarg del matí toquen incansablement a sometent.

Al migdia, la situació de la tropa espanyola no pot ser més humiliant: 237 baixes, entre les quals hi havia 42 morts. I davant la possibilitat d’una imminent arribada de catalans armats des de poblacions pròximes a Barcelona, Van Halen crida a retirada. 

Tot i això, la principal característica dels dies de revolució, del 14 de novembre al 3 de desembre, és les picabaralles polítiques, no la violència. Des de la capital espanyola, però, s’intenta fer creure tot al contrari. La Diputació de Madrid explica que aquí han tingut lloc "lamentables escenas de horror y sangre" com milicians degollant presos i ferits de l’exèrcit espanyol. Una realitat que els observadors internacionals de l’època, en aquest cas el cònsol francès, desmenteixen: "Durante los quince días que ha durado la insurrección no se ha cometido ni un solo delito contra las personas o propiedades [...] y en medio de la crisis que estamos corriendo, es admirable el orden que reina y la tranquilidad de todos los espíritus".

Espartero ha estat acomiadat de Madrid el 21 de novembre amb gran pompa, i això vol dir que la venjança està a prop. De fet, el 29 de novembre se senten salves des del castell de Montjuïc; el regent ja és aquí!

La Junta pren decisions que mostren voluntat de pacte: permís de lliure circulació de persones i desmantellament dels Tiradors de la Pàtria, proletaris armats. Però de res serveixen. Van Halen, per ordre d’Espartero, comunica a la ciutat la decisió de bombardejar-la en 48 hores si no hi ha una rendició oficial. I, en aquest temps de neguit, dues resolucions de la Junta superen el límit de la dignitat del poble: l’intent de desarmar també la Milícia Nacional, que no accepta la capitulació, i un comunicat en el qual s’informa els barcelonins que a les 8 h del 3 de desembre la ciutat ha d’estar a punt per rebre les tropes espanyoles. Barcelona no es rendeix! De seguida es comencen a aixecar barricades. L’enemic, però, ha après dels errors de la derrota.

Aquesta vegada l’atac a la ciutat és exclusivament aeri. Ningú de l’exèrcit espanyol s’embruta les mans. El 3 de desembre, des de les 11.30 h fins a les 22.30 h, Barcelona és bombardejada de forma indiscriminada. Cauen al mateix moment entre vuit i nou bombes, sobretot projectils incendiaris. El foc crema allò que les explosions no aconsegueixen devastar. L’objectiu és la ciutat sencera.

"El castillo dirigía sus fuegos no sobre ningún punto fijo ni determinado, sino sobre cuanto se encerraba en ella; así mismo padecía un hospital, una casa de beneficencia, una iglesia o cualquier otro edificio”, explica un testimoni. La gent fuig esfereïda i desorientada de casa per por de ser sepultada, però al carrer tampoc estan segurs. La pluja de bombes deixa una terra sembrada de runa, foc, morts i terror. Molta gent busca refugi a les esglésies pensant que aquestes aguantaran més les bombes, a alguna s’hi apleguen més de 400 persones. Qualsevol intent de defensa de la ciutat resulta inútil. Només la bateria de la porta de Sant Antoni dispara alguns trets frustrants.

Rendició o rendició
A les 16 h portaveus de la Junta Provisional demanen una treva a Van Halen per consultar amb el poble la capitulació. La seva negació és ferma: el foc no cessarà fins que no es rendeixi la ciutat i li siguin lliurats els homes que els darrers dies han agafat les armes.

A les 18 h i a les 22 h, encara hi ha dos intents més de negociació, però l’ofuscació i la revenja de Van Halen, que els rep en nom d’Espartero, són fermes.

La ciutat és conscient que no pot suportar una segona envestida. Es calcula que hi ha una vintena de víctimes mortals i 462 edificis destruïts o malmesos. Alguns molt significatius: cinc bombes han fet diana a l’hospital general de la Santa Creu, una altra a l’Hospital Militar i a l’ajuntament de Barcelona, on cremen les parets entapissades del Saló de Cent datades del 1369. Els portaveus de la Junta comuniquen la decisió: Barcelona es rendeix. I a la mitjanit, un coet enlairat des del quarter general de Montjuïc declara el final del bombardeig. Espartero respira cofoi. L’endemà a la tarda, amb fortes mesures de seguretat, la tropa entra a Barcelona.

Van Halen s’encarrega de la repressió immediata. Cal evitar rèpliques. El primer comunicat del capità general és contundent: "Los autores y principales cómplices de la escandalosa sedición que ha consternado a todos los pueblos de este distrito y de la nación entera serán juzgados y el rigor de la ley caerá sobre sus cabezas".

En total, 238 membres dels Tiradors de la Pàtria són empresonats, 19 dels quals són executats. El càstig, però, ha de ser comunitari: Barcelona queda sota estat de setge indefinit, es dissol la Milícia Nacional, es prohibeixen les armes de foc o blanques, se suspèn la concessió de la fàbrica de cigars i moneda que s’havia promès, es tanquen tots els diaris –excepte el conservador 'Diario de Barcelona'– i es dissol l’Associació de Teixidors –primera entitat obrera de Catalunya.

També s’imposa a la ciutat una multa de 12 milions de rals per reembossar les despeses que ha suposat a l’erari públic el moviment de tropes, per reedificar la Ciutadella i per indemnitzar les famílies i vídues dels militars espanyols morts durant la insurrecció.