Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859 - París, 1935) era el setè fill d’una família jueva de comerciants de Mülhausen, un poble alsacià, a tocar de les fronteres amb Alemanya i Suïssa. Després de la derrota francesa a la guerra del 1870, que va suposar l’annexió d’Alsàcia i Lorena per part d’Alemanya, la família es va dividir. El pare es va instal·lar a Carpentràs, en territori francès, amb els fills petits, mentre que la mare es va quedar a Mülhausen amb el fill gran per dirigir els negocis familiars. 

Retrogradat per ser jueu
Alfred, animat per un fort sentiment patriòtic, va fer carrera militar i, després de passar per les millors escoles, va ser nomenat capità del 21è regiment d’artilleria, el 3 d’octubre del 1889. Molt ben valorat pels seus superiors i destinat a l’Estat Major per les seves qualitats, Dreyfus va patir ja un primer entrebanc en el moment de la seva graduació: un general antisemita de l’Escola de Guerra el va retrogradar a la novena plaça en comptes de la tercera que es mereixia per nota. Després de presentar una queixa formal, Dreyfus va ser finalment admès a l’Estat Major.

D'un futur brillant a un infern
El 21 d’abril del 1890 es va casar amb Lucie Hadamard, filla d’uns negociants jueus de diamants, i poc després naixerien els seus dos fills, Pierre i Jeanne. Tenia un futur brillant al davant, però, de sobte, la seva vida es va convertir en un infern quan, el dissabte 13 d’octubre del 1894, un oficial li va portar a casa un requeriment perquè es presentés el dilluns següent al despatx del cap de l’Estat Major, vestit de civil. Aquell mateix dilluns, 15 d'octubre, el van detenir. No tornaria a casa fins al cap de gairebé cinc anys.

Tot va començar quan la dona de fer feines de l’ambaixada alemanya a París, espia del dovern francès, va trobar un document a la paperera de l’agregat militar, Von Schwartzkoppen, i el va lliurar a l’oficial Hubert Joseph Henry, de la Secció d’Estadístiques (nom rere el qual s’amagava el Servei d’Intel·ligència). L’anomenat 'bordereau', una llista o albarà, contenia una enumeració d’informacions que l’autor es disposava a lliurar al destinatari. Ràpidament, el ministre de la Guerra va ser avisat de la troballa, que revelava l’existència d’un traïdor a l’interior de l’Estat Major.

Per la cal·ligrafia van deduir que l’autor de la llista era Alfred Dreyfus. El comandant Armand du Paty de Clam va ser l’encarregat de menar la primera instrucció perquè era un amant de la grafologia, i va intentar per tots els mitjans arrencar una confessió a Dreyfus, que no sabia ni de què se l’acusava perquè ell no havia escrit el 'bordereau'. Malgrat que insistia en la seva innocència i que els experts en grafologia no es posaven d’acord, un primer consell de guerra, a porta tancada, el va declarar culpable per unanimitat, el 22 de desembre del 1894. La cerimònia de degradació, al pati de l’Escola Militar de París, va tenir un gran impacte mediàtic en un context en què els casos d’espionatge se succeïen, i fins i tot s’atribuïa la derrota del 1870 a aquesta pràctica.

Quan ja portava prop de dos anys empresonat i el seu germà, Mathieu Dreyfus, maldava per rescabalar la injustícia comesa mobilitzant periodistes i la comunitat jueva internacional, un fet atzarós va canviar el rumb dels esdeveniments. Resulta que el coronel Marie-Georges Picquart, que havia estat implicat en l’acusació inicial de Dreyfus i que ara dirigia el Servei d’Estadístiques, va interceptar, el març del 1896, un telegrama del general Von Schwartzkoppen adreçat al comandant Esterházy. Va engegar una investigació que va tenir com a conclusió que la lletra del famós 'bordereau' era, en realitat, del comandant Esterházy. Quan va comunicar als seus superiors les seves sospites, i també el fet que el dossier contra Dreyfus era inconsistent, aquests van voler tapar l’assumpte i el van enviar en missió, primer a l’est de França i, després, a Tunísia.

Els articles d'Émile Zola a favor de Dreyfus
Com que temia per la seva vida, Picquart ho va confiar a un amic seu d’infància, l’advocat Louis Leblois, qui, al seu torn, ho va explicar al vicepresident del Senat, Scheurer-Kestner. Aquest ho va transmetre a l’escriptor Émile Zola, que va escriure un primer article a favor de Dreyfus i contra l’antisemitisme el 25 de novembre del 1897 a 'Le Figaro'. Paral·lelament, Mathieu Dreyfus va publicar a la premsa una carta oberta al ministre de la Guerra en la qual acusava Esterházy de ser l’autèntic autor del 'bordereau'.

A principis del 1898, aquest comandant d’origen hongarès va prendre la iniciativa i va demanar ser jutjat, seguint els consells confidencials dels responsables de la Secció d’Estadístiques. El consell de guerra va absoldre per unanimitat el militar. És en aquest context que Zola va publicar el seu famós article 'J’accuse!', el 13 de gener del 1898, exigint la revisió del judici de Dreyfus. Picquart, per la seva banda, va estar empresonat uns mesos, acusat de falsificar una prova contra Esterházy: el telegrama que havia interceptat.

El ministre de la Guerra, Cavaignac, va comparèixer a la Cambra dels Diputats el 7 de juliol del mateix any i va afirmar que tenia les proves definitives de la culpabilitat de Dreyfus. Picquart va denunciar que aquestes proves eren falses i que Henry les havia confegit per completar el dossier. Acusat al seu torn per Cavaignac de falsejar proves, Picquart va tornar a ingressar a la presó, on es va estar 11 mesos. Al mateix temps, el líder i fundador del Partit Socialista Francès, Jean Jaurès, va menar una campanya a la premsa per denunciar la falsedat de les proves aportades pel ministre, i des de l’Estat Major es va engegar una nova investigació. Un cop es va veure descobert per haver falsejat documents, Henry es va suïcidar al Mont-Valérien, i Cavaignac es va veure obligat a dimitir.

El president de la República indulta Dreyfus
El Tribunal Suprem va obrir aleshores la possibilitat de la revisió del judici de Dreyfus, que va acabar amb un segon consell de guerra, celebrat a Rennes, el 7 d’agost del 1899. Però el consell de guerra, incapaç d’esmenar l’error comès per l’anterior consell, acte que es podria entendre com un atac a la sacrosanta institució de l’Exèrcit, va condemnar per segona vegada el capità Dreyfus, aquest cop a deu anys de presó. Tanmateix, el 19 de setembre, el president de la República, Émile Loubet, va indultar Alfred Dreyfus per motius humanitaris.

Quan torna a casa seva, Dreyfus és un altre home. El seu estat de salut és molt precari i ha envellit enormement. Malgrat el seu indult, la lluita entre partidaris i detractors de la seva causa continua ben viva, i faccions extremes, com les representades per l’escriptor Charles Péguy, li recriminen no estar a l’altura del seu tràgic destí. Dreyfus s’ha convertit en un símbol dels valors republicans i el seu indult és vist com una derrota.

Símbol d'una societat dividida
L’afer Dreyfus havia traspassat totalment l’esfera privada per remoure de dalt a baix la societat francesa d’aquell tombant de segle, una societat que s’havia escindit profundament entre els partidaris de Dreyfus —els dreyfusistes—, que responien a una ideologia d’esquerres, republicana, progressista i anticlerical, i els seus oponents —els antidreyfusistes—, una força nacionalista francesa de dretes, antisemita, reialista i reaccionària que enyorava els temps de l’Imperi.

L’ambient de crispació que es va viure durant els 12 anys que va durar el cas es plasma en els diaris de l’època, que publiquen constantment dibuixos satírics dels principals protagonistes implicats, com ara Émile Zola. Va ser en la cerimònia de trasllat de les restes de Zola al Panteó, el 4 de juny del 1908, que Dreyfus va patir un atemptat. El periodista nacionalista Louis Grégori li va disparar dos trets i el va ferir lleugerament. “He disparat contra el dreyfusisme”, va al·legar a favor seu Grégori, i el van absoldre per unanimitat.

Dreyfus havia estat indultat, però la seva innocència no havia estat restablerta, la qual cosa encara alimentava més els odis entre els dos bàndols d’una guerra civil encoberta. No va ser fins a l’arribada al poder dels radicals socialistes liderats per Jean Jaurès que el Tribunal Suprem va anul·lar els dos consells de guerra el 12 de juliol del 1906 i la Cambra va votar una llei per reintegrar Alfred Dreyfus a l’Exèrcit amb el grau de cap d’esquadró.

Finalment s’havia restablert la seva innocència i recuperava el seu honor de militar, però ell només desitjava tornar a l’anonimat, la qual cosa li resultava pràcticament impossible perquè el reclamaven de tot arreu com a portaveu dels valors republicans i de la lluita contra l’antisemitisme. Ell, tanmateix —tal com subratlla Maurice Blanchot en el text introductori ‘Les intellectuels en question’—, mai va al·legar que havia estat injustament condemnat per ser jueu perquè no concebia que ser jueu i francès fossin dues realitats que s’excloguessin.

"Seré una víctima fins al final"
Superat per la situació, va viure els darrers anys de la seva vida angoixat i patint malsons. D’alguna manera no havia abandonat mai l’illa del Diable. “Seré una víctima fins al final”, va escriure a Madame Zola, el 19 de juny del 1907. Alfred Dreyfus va morir el 12 de juliol del 1935 després d’una llarga malaltia. Tenia 76 anys.

L’afer Dreyfus, paradigma de la imposició de la raó d’estat per damunt de l’estat de dret, va fer trontollar la jove República Francesa, la Tercera, però va servir alhora per refermar i enfortir els principis de la democràcia. Va tenir, doncs, una gran repercussió tant en l’àmbit polític com en el social, i no només a França, sinó arreu d’Europa, on el cas es va seguir amb molt d’interès. Com a llegat va deixar la creació de la Lliga dels Drets de l’Home, el 26 de febrer del 1898, i la Llei de separació entre Església i Estat, del 9 de desembre del 1905.

Així, doncs, va suposar un pas endavant en la defensa de valors com ara la separació de poders o la igualtat de la llei per a tots els ciutadans, amb independència de la seva religió. Avui més que mai, davant l’actualitat política tant nacional com internacional i l’ascens de l’extrema dreta a tot Europa i en altres continents, l’afer Dreyfus ressona amb tota la seva força, com un recordatori de la necessitat de vetllar, sense defallir, pels valors que donen sentit a la democràcia.